Maite Mestre (ARTRA)
,
18/09/2019
Activa't

Rachel Ella Lungman: "La meva vida és anar teixint, fent teles reals o simbòliques"

Una apassionant entrevista a una artesana israeliana afincada a Aldover
Rachel Ella Iungnan

Foto: 

Maite Mestre
Rachel Ella Lungman
Ella diu que es considera una ciutadana del món, viatja de manera constant i actualment viu entre Israel i Catalunya. Parla vuit idiomes i està aprenent català. Té quatre fills vivint en diferents països, el seu marit treballa arreu del món amb la companyia de teatre Zikit i ella és artesana tèxtil, tintorera i arquitecta. Als 18 anys va estar durant 24 mesos servint a l’exèrcit, a Gaza, encara avui no en pot parlar sense emocionar-se. Sempre ha treballat teixint, tant en sentit metafòric com real, treballant en projectes socials vinculats al turisme, lligats a l’artesania, l’arquitectura i als col·lectius de dones que viuen en zones rurals. Actualment Ella i la seva família estan restaurant una masia a la vora del riu Ebre, a Aldover, on vol posar en marxa un projecte turístic vinculat a l’artesania col·lectiva. Hem parlat amb ella.
"El món és casa meva, Israel és la meva llar i la meva possibilitat d’existir. És un lloc de riquesa increïble amb diferents religions i gent diversa"

- Parla’m dels teus orígens, Ella.
La meva família és una combinació molt típica del que passa a Israel. La part materna són sefardites, descendents dels jueus que van viure aquí a Catalunya. La família del meu pare, polonesos. Una mescla de cultures i de llengües que em va influir molt en respectar i voler conèixer cultures diferents des del moment en què vaig néixer.

- Com era la convivència entre l’est i l’oest?
No sempre va ser fàcil però els meus pares es van esforçar molt per combinar i respectar les dues cultures, tan riques i diferents alhora. El meu pare va ser antropòleg de cor. Malauradament tota la seva família va morir als camps d’extermini, però des de ben petita recordo que em portava a veure tot el que no era part de la nostra vida, perquè ho apreciés i aprengués de la diversitat.

- Bona cura per a l’odi racial i l’antisemitisme...
Són valors que vaig tenir present des de sempre. A Israel també tenia contacte amb beduïns, àrabs nòmades amb una cultura d'una riquesa increïble! Carpes, teles, bordats... Jo era una criatura molt rara i positiva!

- Com és viure a Israel?
Viure a Israel no és gens simple. Estem en perill constant. Part de la nostra vida consisteix en viure normalment ocupant-nos de coses belles, l’altra part és la defensa. Ningú ho pot entendre des de fora però el conflicte allà és d’abans de que nasqués el país. Ho sé per la meva família que va venir des de la Ciutat vella de Jerusalem, sóc la quarta generació a Israel. Quan hi havia tensió passaven coses terribles. Vaig servir a Gaza. Terrible.

- Vas combatre a l’exèrcit?
Als 18 anys tots anem obligatòriament a l’exèrcit. No et pregunten, hi vas durant dos anys. Quan vaig estar a l’exèrcit pensava que el conflicte acabaria, n’estava convençuda. Tanta riquesa i tantes cultures, tanta gent amb ganes de gaudir-ho... Però la política ens va portar a un altre lloc. Els meus fills també van estar a l’exèrcit.

- ...
No puc parlar d’això, és la part que no és fàcil per a mi. Fa 26 anys amb la meva família vam decidir no viure més a Israel, la situació és complicada.

- Però hi continues anant.
I tant! Hi viatjo molts cops a l’any per visitar el país i les persones. El món és casa meva, Israel és la meva llar i la meva possibilitat d’existir. És un lloc de riquesa increïble amb diferents religions i gent diversa. Si vols pots veure els problemes però si vols pots veure la riquesa. Lo preciós que pot arribar a ser l’ésser humà. Tot junt és un mosaic meravellós que no puc deixar de viure.

- Va ser a Israel que vas iniciar-te en el món de l’artesania?
Sí. Quan tenia 20 anys vaig coincidir amb una dona australiana que filava llana. Quan la vaig veure vaig sentir una emoció que no podia explicar, vaig començar a plorar. Llavors vaig decidir que volia aprendre’n. Però Israel és un país calent i no coneixia ningú que treballés l’ofici i me’n pogués ensenyar. Aquesta mateixa dona em va explicar molt poquet com filar i tenyir de manera natural però no em va voler formar, em va dir que era el seu treball.

- Vas aprendre de manera autodidacta?
Vaig comprar la roda per filar. Paral·lelament als meus estudis de belles arts, vaig practicar durant quatre anys sola. Va ser un camí molt llarg, però molt bo. Vaig aprendre la meva pròpia tècnica. Si algú me n’hagués ensenyat estic segura que mai hagués trobat el que vaig trobar sola.

- Entenc.
No pots imaginar-te la quantitat de llana que vaig cremar! I la quantitat d’olles de colors... Quan la meva parella arribava a casa em deia: "no hi ha res de menjar, només colors!" 

- I com va ser aquesta experiència de relació?
L’amor pels éssers humans, les cultures i la diversitat era la base de la nostra relació i dels seus inicis. Ell va venir de Buenos Aires, Argentina. Sempre vam estar d’acord en no quedar-nos a viure a un lloc fixe del món sinó en conèixer tants llocs com poguéssim. Vam decidir que viatjar seria la nostra vida, junts i separats. D’això fa 42 anys!

- Continueu viatjant?
I tant! Sempre. Som feliços així.

- Quin va ser el primer viatge?
Vam estar durant quatre anys pel centre i sud d’Amèrica. Va ser fantàstic!

- Com vivíeu?
Viatjàvem en dues direccions. D’una banda participàvem en festivals de teatre, arribàvem, actuàvem, guanyàvem diners i seguíem. Cada espectacle ens donava per viatjar uns dos mesos. De l’altra, jo em dedicava a buscar tot tipus d’artesania tradicional per aprendre com es fa a cada lloc. Vaig fer un estudi ben profund de tot el que vaig veure i aprendre.

- Què és el que més recordes?
Quan vaig estar amb els indígenes a centre Amèrica, els Quechuas i Aymaras. No parlava la seva llengua però no es necessiten paraules per a l’artesania. Durant aquest viatge vaig descobrir que la tècnica que vaig desenvolupar filant era molt pareguda a com ho fan a Sud Amèrica. A Europa és totalment diferent.

- Com és la teva tècnica?
Jo faig fil sense treballar la llana prèviament, sense rentar-la. El producte final s’assembla a l’animal i no a llana industrial. Per a mi és molt important que el material que faig desvetlli d’on ve. Si surt de l’ovella s’ha d’assemblar a l’ovella; si és conill, al conill.

- Conill?
No hi ha material que no provi de fer fil! – riu.

- I després d’aquest 4 anys, què vas fer?
Vaig tornar a Israel. Volia tenir fills i vaig muntar un taller d’artesania a casa per poder combinar les dues coses. Sobretot em vaig dedicar a la formació i vaig decidir ensenyar a tanta gent com pogués lo que havia aprés. En dos setmanes explicava els 10 anys de formació! Va venir gent de tot el món. Era la meva manera de contribuir al planeta. Però va arribar un moment que a la nostra família tot era art i il·lusions, teatre i tèxtil. I només d’això no podíem viure.

- Què vas fer?
Un canvi molt gran, vaig estudiar arquitectura i disseny. I m’hi vaig posar a treballar posant-li tot l’amor i experiència que tenia per l’artesania, les cultures, l’ésser humà... Ho vaig ajuntar tot. Quan em demanaven que dissenyés un parc o un espai social el primer que feia era parlar amb la gent que el faria servir. Conèixer com viuen, què necessiten, que els hi molesta o agrada...

- Seguies teixint d’alguna manera.
La meva vida és anar teixint, fent teles reals o simbòliques. De gent i esperances. Per a mi el disseny i l’arquitectura és teixir. Si saps creuar bé els fils, aquests poden ser claus per al desenvolupament i la convivència. Això m’ha ensenyat com viure la meva vida i tot el que he fet i tocat té a veure amb això.

- Per què decidiu establir-vos a Catalunya?
Tinc arrels catalanes i em vaig enamorar de Catalunya fa molts anys. L’any 1978 hi vam venir per primer cop a fer una gira d’uns quants mesos, amb el músic Xesco Boix. Vam encaixar molt bé, ell tenia molts espectacles i ens va demanar que l’acompanyéssim amb la companyia de teatre del meu marit. Des de llavors anava i tornava d’Israel, i així continuo.

- I ara vius a Aldover. Com vau escollir les Terres de l’Ebre?
Aldover és el camp base familiar. De tota Europa, Catalunya és el lloc que tota la família vam escollir per trobar-nos. Un dia vam llogar una furgoneta i tots, fills i néts, vam recórrer el litoral de Catalunya buscant un lloc que ens agradés per viure-hi. Al final de les nostres vacances havíem vist moltes cases i pobles, cap ens va convèncer. Aldover va ser l’últim que vam visitar i sense veure la casa per dins tots ens en vam enamorar.

- Per què?
Era una masia en ruïnes! – riu. Però ja ens va agradar. I l’entorn, al costat del riu Ebre, rodejat de muntanyes i vegetació ens va sembla màgic.

- Tens algun projecte per desenvolupar aquí?
I tant! La masia, ara en reformes, és un projecte d’allotjament turístic que vol promocionar l’artesania i les tradicions. A Israel he estat sempre treballant en la promoció de treballs antics i manuals, sobretot dels col·lectius femenins en zones rurals. Dones que al fer-se conscients del potencial de les seves habilitats s’empoderaven. He pogut comprovar el poder beneficiós del turisme en tots els aspectes, tant per conservar un ofici tradicional i identitari d’un lloc com per dissoldre conflictes entre cultures. Per això m'agrada molt ARTRA.

- Per acabar, podries dir-me què és el que et fa més feliç?
Tots els projectes que he fet a la meva vida m’han apassionat però, sense cap dubte, el més important i el que em fa més feliç és la meva família.

Més informació: 

Web ARTRA

També et pot interessar