Jordi Pladevall: “Comprar a un artesà no és comprar un producte, sinó una història profunda”

Aquest torner de Torelló (Osona) fa peces contemporànies amb tota la saviesa ancestral

Maite Mestre (ARTRA)

15/12/2020

Activa't

Jordi Pladevall (Torelló, 1985) diu que les seves peces son creacions contemporànies, amb caràcter, fusta de proximitat i una forta connexió amb la natura. La passió pel torn li ve de família. És la tercera generació que passa per La Torneria, un taller ubicat a Torelló (Osona) que ha reconvertit conservant el caràcter tradicional de l’ofici. Aquest espai ara obre les seves portes al públic per primera vegada per oferir formacions personalitzades de torneria. Hem parlat amb ell!

La nostra feina és molt humana, necessita un tracte diferent per part de l’administració, ens sentiríem més cuidats si fos així

- Jordi, he vist a les xarxes que acabes de treure una nova col·lecció.
Sí, traiem col·lecció nova dos cops l’any. Primavera-estiu amb bijuteria i tardor-hivern amb complements decoratius.

- Com són les peces d’aquesta temporada?
A la nova col·lecció hi ha peces d’il·luminació i d’altres de decoració, com gerros, rellotges i altaveus. Les làmpades són de sostre, fetes amb peces diferents i una mescla de fusta de cirerer, freixe i fusta cremada amb tècnica japonesa.

- Hi veig satisfacció als teus ulls.
Home i tant! Aquí hi ha una feinada brutal. Hi porto treballant des de l’agost. Crec que són les peces més elaborades que hem fet en tota la vida del taller.

- I quants anys té La Torneria?
La va fundar el meu avi l’any 1957 quan ja havia après bé l’ofici. El sector de la fusta tirava molt en aquesta comarca. Feia de tot, des de baranes a joguines per a la Walt Disney.

- Les joguines oficials?
Sí, feia els animals de les pel·lícules. La Minnie, el Mickey... Com la majoria de torners de la zona. Jo continuo utilitzant el torn del meu avi, el primer que es va comprar.

- En conserveu alguna de les joguines de la Walt Disney?
En conservo una que vaig fer jo de petit. Les joguines que va fer el meu avi estan exposades al Museu de la Torneria, d’aquí a Torelló.

- Quan decideixes donar-li continuïtat a l’ofici familiar?
Quan el meu avi es va jubilar el meu pare va decidir no continuar i el taller va estar tancat vint anys. Jo m’he dedicat divuit anys a treballar de mecànic de cotxes, però sempre he tingut un vincle especial amb el taller i amb fer coses manuals. El taller el tinc a sota de casa i he anat venint per fer les meves coses. Finalment me'n vaig adonar que al final hi anava diàriament. Això al meu avi li va cridar l’atenció i baixava amb mi. Suposo que també tenia por que em fes mal, però sobretot m’ensenyava coses.

- Quants anys fa d’això?
Tenia trenta anys quan vaig decidir deixar-ho tot i dedicar-me de ple a La Torneria. M’agrada! Ho gaudeixo.

- Com veus el futur?
Molt negre, però treballant de torner.

Jordi Pladevall amb el torn I Foto: Maite Mestre
- Entenc que no deu ser fàcil viure de l’artesania ara mateix. Com t’ho fas?
La Covid-19 ens ha afectat de ple, sobretot en la demanda de peces a mida o en la venda a les fires. Però també he pogut dedicar més energia que mai a la nova col·lecció i a les formacions que imparteixo aquí al taller.

- Hi ha crisis que són oportunitats.
Sento de cor la feina que faig, m’emociona i el meu cap no para de pensar en opcions per tirar avant. Creure-hi em dóna força.

- Explica’m com són aquestes formacions que fas.
És enriquidor aprendre fent pinya, així que intento fer grups de màxim tres alumnes. Normalment són formacions quinzenals, dos cops cada mes i unes quatre hores per sessió. Són cent per cent pràctiques amb dossier inclòs. També ofereixo formats intensius de tres dies per a gent que ve de fora.

- Quin perfil d’alumnes tens?
Persones sensibles relacionades amb el sector de la fusta, la natura, la sostenibilitat... Homes i dones, de 35 a 55 anys, però sobretot dones. Ara amb els confinaments costa que puguin venir sempre que volen.

- Has rebut algun ajut per part de l’administració aquests mesos de pandèmia?
He rebut l’ajuda de reactivació de l’empresa artesana per poder millorar les formacions de torn. Tots els diners anaven destinats a rehabilitar i equipar el taller per poder-hi fer cursos.

- Et sents cuidat per Artesania Catalunya?
Des de fa temps teníem una relació distant i freda. No em sentia reconegut o cuidat com a artesà. De totes maneres, fa pocs dies vaig poder parlar extensament amb ells, i els hi vaig poder transmetre les meves inquietuds i opinions. La veritat és que em va sorprendre el seu interès i la seva resposta, em van obrir les portes per el que necessités en un futur.

- I què havia passat?
La meva sensació és que des de fa uns mesos han fet un tomb i estan apostant només per l’artesania digital i europea en tot el que fan i publiquen. A mi això em sembla fantàstic però i els artesans de tota la vida?

- Com creus que Artesania Catalunya us pot ajudar als artesans?
M’agradaria que sabessin diferenciar entre els sectors que som i que no ens fiquessin a tots dins del mateix cistell, perquè tots tenim valor fem el que fem. Una bona manera seria contactant-nos un per un. Necessitem proximitat i també ajuda en tràmits de subvencions i premis, col·laboracions o visibilitat. Som un col·lectiu en risc. Moltes vegades quan intentes parlar amb ells et reboten d’uns als altres. La nostra feina és molt humana, necessita un tracte diferent per part de l’administració, ens sentiríem més cuidats si fos així.

- Com entens l’artesania?
Els artesans som els encarregats de preservar la cultura del nostre territori, i transmetre el nostre llegat familiar als que venen i s’identifiquen amb l’ofici. Comprar a un artesà no és tan sols comprar un producte, sinó comprar part d’una història.

- I ara que no feu fires, quins són els vostres canals de venda?
Al taller sempre estic obert a rebre clients o persones que vulguin venir a mirar. També tenim la web o les xarxes socials, on estan a la venda totes les peces. De totes maneres, a les fires cada cop és més difícil que els artesans hi puguem accedir.

- Què passa amb les fires?
El problema, per a mi, és que s’estan privatitzant i això és un inconvenient molt gran.

- Per què?
L’oferta de la fira pot ser molt atractiva, molt interessant, ens poden oferir una xifra de visitants al dia i fins i tot una publicitat a les xarxes... Ens prometen moltes coses que van acompanyades d’un preu molt alt per participar-hi. Penso que he pecat de vegades d’accedir a pagar aquests diners.

- De quant estem parlant?
Per tres dies et poden demanar uns 350 euros. A això li has de sumar dietes, desplaçament i allotjament si cal. Has de vendre molt, el problema és que comencem la fira amb menys 400 euros.

- Què t’agradaria que passés?
M’agradaria poder anar a fires i guanyar-me la vida, que no ens posessin pals a les rodes. M’agradaria que totes les empreses que es privatitzen per organitzar fires, sincerament, desapareguessin perquè ens estan putejant. Bàsicament són ells els que ens collen. Si aquestes empreses no hi fossin, no passaria.

- Potser no hi hauria fires d’artesania.
Se’n farien d’altres. Evidentment s’han de guanyar la vida, però no així. El col·lectiu artesà s’acaba apagant amb ells.