Toni Carbajo

Foto: 

Cedida

Tono Carbajo: "De l’art no n’has de treure una conclusió"

L’artista visual i la companyia PSiRC estrenen l’espectacle ‘Sobre marges i manipulacions’ a Lo Pati
Judit Monclús
,
05/10/2020
Espectacles
El rebuig i la negació de l’altre, d’aquell que és diferent a un mateix des de qualsevol punt de vista, és el tema del que parteix ‘De limitibus atque artificiis in mente’ (titulat en català com ‘Sobre marges i manipulacions’), un espectacle multidisciplinari fruit del treball conjunt de l’artista visual Tono Carbajo (Vigo, 1960) i de la companyia de circ contemporani PSiRC. Coproduït per Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre, el Festival Internacional de Teatre i Circ d’Amposta (Festicam) i el projecte de circ itinerant nilak, l’espectacle es podrà veure a Amposta els dies 10 i 11 d’octubre. Parlem amb Carbajo per saber més coses sobre les interioritats d’aquest experiment elaborat a distància durant els mesos de confinament especialment per a Lo Pati.
L’art dona esperança i l’esperança fa que no ens matem els uns als altres, que no és poca cosa
  • imatge de control 1per1

- Si es pot considerar l’art com un instrument de transformació social, quina capacitat transformadora li atorgues a l’espectacle que estreneu a Lo Pati?
No sé si l’art pot canviar el món. Les eines de l’art i l’art en si, en tot cas, sí que poden canviar persones concretes. L’art pot fer que el món sigui millor. L’art dona esperança i l’esperança fa que no ens matem els uns als altres, que no és poca cosa. A la meva pàgina web hi he publicat una frase de John Berger que subscric totalment: "No crec que l'art pugui canviar la societat. No obstant això, crec que molt sovint el que l'art ofereix és esperança. I quan les persones tenen esperança sorgeix en elles el coratge necessari per a resistir, i per a lluitar per una vida millor. O per una vida menys dolenta, o per a lluitar contra la injustícia, o per a ser solidaris els uns amb els altres en lloc de massacrar-se."

- La transformació social potser ve més donada per la reflexió a posteriori que provoca l’art en l’espectador?
Les eines de l’art són molt sanadores. Jo treballo aquestes eines amb joves no acompanyats que arriben aquí i he comprovat el paper sanador de l’art. D’algunes de les peces que he creat com a artista contemporani, me n’han dit que són sanadores. Transformar la societat ja són paraules majors. Fa un parell d’anys vaig fer unes peces que eren casetes que vaig deixar a la ciutat d’Edimburg amb uns missatges. Algú que es va assabentar que jo n’era l’artista i em va venir a dir que li havia il·luminat el matí. Aquests petits canvis són els que donen esperança en el dia a dia. Això té un potencial molt lluminós i interessant. La societat l’hem de canviar tots lluitant sempre a tot arreu, lluitant pel que creiem just i establint xarxes d’estima entre nosaltres i donant-nos suport. Per aconseguir un canvi social, potser l’art és una part, i no poc important, però l’important és la força de la gent en tots els àmbits que fan canviar les coses.

 

 Assaig ‘Sobre marges i manipulacions’ I Foto: Cedida
- El rebuig i la negació de l’altre és el tema que desenvolupa ‘Sobre marges i manipulacions’. Com el tracteu i quins inputs espereu que rebi l’espectador?
Començant pel títol, el tema dels marges parla no només de les fronteres, també d’allò que és diferent, de l’altre. Del que es queda fora del sistema. I quan parlem de la manipulació ens referim a la qual estem sotmesos tots pel fet de viure en una societat amb una presència tan bèstia dels mèdia, de les xarxes i de tots aquests tipus d’engranatges. L’espectacle parla de tot això des del punt de vista de la metàfora. No és un espectacle purament polític. I pel que fa al procés, la veritat és que jo ja feia anys que havia treballat amb companyies de dansa, sobretot a Madrid. Havia fet moltes instal·lacions d’art contemporani per a ballarins. Ara estic molt feliç de recuperar aquesta vessant amb la gent de PSiRC i està sent una experiència fantàstica. Estem treballant des de fa molt temps perquè ens va enganxar la pandèmia i el confinament de ple. Vam estar treballant per videoconferència i va ser molt curiós perquè l’altre dia, quan ens vam conèixer en persona, va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Jo em vaig encarregar de la part artística i ells, sobretot aquesta setmana prèvia a l’estrena, del muntatge, del treball actoral i dels números de circ.

- Com dius, la creació ha estat un treball conjunt amb la companyia PSiRC que heu hagut de fer de manera telemàtica. Com canvia el procés en no poder fer-se en persona?
És una cosa estranya, però em sembla que encara viurem coses més estranyes [riu]. Estem en uns temps estranys i ens hi anem adaptant com podem. No sé si és pel tipus de gent que som o què, però a part de la distància i de fer les coses per internet, si miro enrere veig un procés molt càlid, fins i tot des del punt de vista anímic i personal. Ho hem comentat mil vegades: “Quina llàstima no poder quedar i provar coses en persona i fer-nos una abraçada i prendre una birra i xerrar relaxadament de les coses!”. Tot i això, estem molt contents de com ha quedat.

- El muntatge inclou projeccions audiovisuals, performance, circ i art contemporani en una barreja de disciplines que afirmeu que serveix per “trencar etiquetes o esborrar els límits de les fronteres físiques i mentals que ens separen de l’altre”. La creació multidisciplinària potser té més força que la que sorgeix només d’un sol vessant artístic, però com és el treball de conjugar-les totes perquè enllacin el mateix missatge?
A mi m’agrada molt treballar amb equips molt diferents. Aquests processos de creació amb altra gent em resulten molt familiars i agradables. Crec que és molt interessant barrejar art visual amb altres tipus d’art, com ara el circ. Si la fórmula funciona, en aquests casos l’1+1 dona 3. Cadascú treu el millor d’ell mateix. A banda, el meu treball és precisament fer coexistir diferents llenguatges però has d’aconseguir això que deies, que els diferents llenguatges, al final, no embrutin la comunicació i que el resultat sigui comprensible. És un debat que hem tingut en la preparació d’aquest espectacle perquè hi ha simbologies que jo coneixia i que potser ells, no tant. I a la inversa, perquè ells coneixen simbologies de les arts escèniques a les quals jo potser no hi arribo. En tot cas, de l’art no n’has de treure una conclusió concreta i lineal. Sempre dic que l’artista assenyala una direcció de camí, més que dir-te el què punt per punt i cadascú ho integra d’acord amb el seu bagatge cultural i la seva experiència vital o emocional. Qui sigui més intel·lectual veurà algunes cites que fem i algú altre potser no les agafarà o ho farà des de la seva vessant més emocional. Al final, el que interessa és que la direcció que marca l’espectacle sigui unitària i que dins de la varietat de l’experiència personal, qui estigui veient l’art, l’obra de teatre o l’espectacle de circ, ho vegi d’una manera coherent.

- Més enllà del tema que tracta, l’obra és un work in progress escènic ja que l’escenografia muta fins convertir-se en instal·lació artística...
A mida que avança l’obra, treballem en diferents materials i l’escenografia es va fent més complexa per aquests materials que fem servir. Poso l’exemple d’unes capses, que a mesura que les fem servir passen a ser part de l’escenografia. Quan acaba l’espectacle, el públic pot entrar-hi una hora més tard i veure l’escampall que hem deixat. És una instal·lació resultat d’una acció.

 

Assaig ‘Sobre marges i manipulacions’ I Foto: Cedida
- I el títol, per què heu optat per posar-lo en llatí?
Això va ser culpa meva [riu]. Molt sovint faig servir aquest tipus de titulació dels tractats antics de filosofia, d’astronomia, de matemàtiques, que descriuen què trobaràs a l’interior del llibre. A més, fa servir una fórmula en comú, que és “sobre això, allò i el de més enllà”. Llavors, vam començar a titular ‘Sobre marges i manipulacions’ i, de la mateixa manera, els quatre actes de l’obra. Se’m va acudir que ja que fèiem servir aquesta manera de titular, fer-ho també en llatí. El llatí també és una llengua que, d’alguna manera, se situa als marges.

- L’estrena es farà els propers 10 i 11 d’octubre a Lo Pati d’Amposta però hi ha intenció que tingui més recorregut?
Encara no ho sabem, però a mi m’agradaria. És una obra molt pensada en aquest moment per a l’espai de Lo Pati però la podem adaptar a altres espais. Es pot fer gira perfectament amb aquest espectacle.

- Com encares l’era cultural i artística postconfinament?
És estrany. Justament ara preparo un altre espectacle multidisciplinari i una espècie de seminari-xerrada performàtica al Museu Nacional d’Art (MNAC) i està sent molt complex de muntar perquè la quantitat de normes de seguretat exigides condiciona molt. A més, el més destacat, és que estem treballant sense saber si ho farem o no, i això comporta una energia molt diferent a com treballàvem abans. Pensar si s’estrenarà, si el canviaran de data, si el veuran més de tres persones... No sabem què passarà amb el que estem fent. Fent ‘Sobre els marges’ no érem conscients de les mesures de seguretat que vindrien després. Vam muntar un espectacle més interactiu amb el públic que vam haver de reescriure completament. Aquesta potser és la part més feixuga i que genera més incertesa. Tot és canviant. En l’àmbit de les arts, quan estàs en el punt de creació, que no saps ben bé on poses el peu, que no saps si funcionarà o hauràs de canviar-hi coses i per sobre hi ha un context canviant, és de bojos! De totes maneres, hi hem arribat i ara mateix ho estem gaudint moltíssim. I si gaudeixen els autors i els artistes, ho farà tothom.

- La situació dels darrers mesos t’ha inspirat creativament o, com altres creadors, penses que és millor obviar-la?
No és millor obviar-la però quan tothom parla del mateix, a mi em deixa d’interessar. Hi ha coses inevitables, però. A ‘Sobre marges i manipulacions’ hi ha micromons que tenim i micropersonatges que estan aïllats. No parlem de la pandèmia però sí que planeja per algunes escenes. Durant el confinament, jo no vaig parar posant en marxa projectes com aquest i treballant a casa, com tothom. Ara el mes que ve tinc un projecte d’art visual amb fotografia macro al Museu Antropològic de Madrid sobre la Patagònia que també vaig fer en ple confinament. El vaig estar treballant en un mini estudi fotogràfic sobre aquest tema i va ser tot estrany i contradictori.

Més informació: 

Web Lo Pati
Web festicAM

A

També et pot interessar