Jump to navigation
Des de molt jove, va trobar en l'escriptor John Fante, un mirall. 'John Fante, vidas y obra. Como un soneto sin estrambote' és el llibre que representa la materialització d'aquesta fascinació. Reconeix que l'escriptura i els escacs el fan feliç i també compartir-les en el marc d'una comunitat. Juntament amb Pep Carles ha impulsat l'associació cultural Mar de fora, una entitat que ha estat de les més actives de les Terres de l'Ebre en el darrer any. Hem parlat amb ell al bar La Pensió de la Ràpita.- Com arribes a La Ràpita?Amb els anys m'he adonat que sempre he buscat el meu lloc. Vaig néixer a València, em vaig criar a Barcelona, després vaig estar vivint quinze anys a Madrid i vaig tornar a Barcelona. Després de molts anys vivint a les ciutats, necessitava estar sol. No m'importava el lloc. Estava fart de deixar-me els diners en sostre i llum. Amb el meu ordinador puc guanyar-me la vida on sigui. Vaig mirar cases a Tànger, a Huelva, fins i tot vaig pensar en Cap Verd. Un familiar ens va parlar del Delta de l'Ebre. De fet, no havíem mirat Catalunya perquè la lògica ens deia que seria també car i difícil. Però volíem mar, això ho teníem molt clar. La meva dona va trobar Sant Carles de la Ràpita i vam dir: "Ostres, si aquest lloc és guapíssim!" Vam venir el primer dia i vam donar la paga i senyal d'un lloguer. Ara ens hem comprat una casa i jo sa sé que em moriré aquí.- Vas trobar aquí la tranquil·litat que buscaves, un lloc perifèric, lluny de qualsevol centre...Sí, i a sobre un Delta! Que ho fa molt més singular. De sobte te n'adones que estàs al sud també! Al sud de Catalunya! La meva àvia va néixer a Nàpols, la meva mare a Sicília, el meu pare a Gènova. Quan vaig arribar aquí, em vaig trobar amb les coses que m'explicaven de nen. Amor a una terra. Això a les ciutats s'ha perdut. També em flipava sortir pels bars i trobar-te el pare d'un amic... Jo em posava nerviós i el meu amic deia: "No passa res, si ens invitarà a una canya!" Hi ha una teoria que diu que ens passem la vida buscant els nostres records. Volent recuperar els sentiments de la infantesa.- Aquesta nostàlgia pel lloc d'origen també la sent John Fante, l'escriptor del qual vas escriure una biografia, 'John Fante, vidas y obra. Como un soneto sin estrambote'. Segurament ets fantià perquè et sents identificat amb el personatge i els móns que ell recrea...Vaig descobrir-lo als 18 anys. M'estava llegint tota la col·lecció de Charles Bukowski, d'Anagrama, i al llibre 'Mujeres', Bukowski relata una escena en què es troba assegut a la barra d'un bar, quan ja és famós, i se li apropen dues dones que estan boníssimes, com a tots els seus llibres, i li pregunten: "Senyor Bukowski, digue'ns quins són els millors escriptors del món" I ell els mira amb la seva copa, tot borratxo, i els diu: "John Fante". I les altres diuen: "Com?"- Molta gent no el coneix...Quan vaig llegir aquest fragment, jo em vaig creure que existia aquest escriptor tot i que no el coneixia. Com no hi havia internet els llibreters em deien: "Qui?" Vaig buscar-lo per tot arreu sense èxit...- I on el vas trobar?Si he de dir la veritat, el primer llibre de Fante el vaig trobar fent la mili. I mira que l'havia buscat a llibreries, a biblioteques, al Mercat de Sant Antoni... El llibre que vaig trobar era 'La Hermandad del Vino' i comença descrivint les olors de la cuina d'un diumenge amb la seva àvia cuinant, i descriu també productes italians... Jo vaig començar a llegir allò i vaig dir: "Si això passava a casa meva!" La meva àvia era com la de Fante, la nonna, la que sempre estava al costat de la seva filla. I clar, va estar al costat de la seva filla, de ma mare, tota la vida... Però així és la família on vaig viure jo. Pensa que a Barcelona fa quaranta anys ningú no sabia que era el pesto! Avui dia no hi ha ningú que no hagi anat a Itàlia, però llavors era molt més desconeguda, i això creava certa nostàlgia.- Hi ha molts paral·lelismes amb ell. També el desig de ser escriptor per sobre de totes les coses...Sí. Moltes coses! Amb això no vull dir que jo sigui com ell, eh? Quan vaig arribar a Madrid, Madrid estava en plena Movida, que això de Movida sempre explico que està mal dit, perquè en aquell moment, del moviment cultural en deien la Nueva Ola. La Movida era la paraula que s'utilitzava per anar a buscar drogues. És curiós perquè ara als llocs de marxa nocturna d'Itàlia, els italians en diuen movida. Ho he descobert enguany! Vaig començar a veure els Tequila, a Calamaro, al Gran Wyoming... De fet, li havia llogat una casa al que era el camell de tots aquests músics. I recordo que les primeres feines de periodista que vaig fer les acordàvem a la nit... Començo a veure que puc viure treballant a casa... Durant aquella època només sortia i escrivia. Cap als 30 anys vaig veure que tenia ganes de tenir més temps per mi, per escriure el que jo volia, a part dels encàrrecs...- Què és el que més t'agrada escriure?Potser una de les meves grans virtuts és la documentació i veure per on s'ha d'enfocar un tema. Si tu em dius demà: "Tens una setmana per escriure per què aquesta taula s'ha fet amb aquesta fusta", t'ho faig! I ara perquè hi ha Google, però abans era capaç de passejar-me totes les biblioteques... Ara bé, una de les coses que més m'agrada vinculada amb l'escriptura, és la traducció.- T'agrada traduir perquè t'agrada viure entre cultures?Sempre m'han dit que tendeixo a buscar què fan els altres, més que fer alguna cosa jo. Venga tío haz algo tú! Em deien els amics. M'agrada organitzar coses que donin visibilitat a altra gent... I potser la traducció té alguna cosa a veure amb això. Per mi, és molt bonic intentar traslladar a un altre idioma el que ha escrit una altra persona. A mi la filologia i l'etimologia m'encanten. Descobrir el perquè de les paraules. Traduint quan trobes la paraula justa, és... Buf! Quan escrius també tens aquesta sensació però jo mai diré que escriure m'agrada, perquè en realitat ho passo malament. Però és cert que hi ha una necessitat...- I què me'n dius del teu perfil com a activista cultural... Creus que aquest interès ha crescut des que vius a les Terres de l'Ebre?Sempre he estat molt d'organitzar coses. Per exemple a Barcelona, sóc molt de muntar mogudes, però molts cops igual queda més difuminat. A la llibreria Calders de Barcelona em van incloure en un llibre com una de les persones que sempre que entraven per la porta de la llibreria proposaven alguna cosa (riu).- I aquí has creat l'associació Mar de fora juntament amb el rapitenc Pep Carles...Tinc la convicció que en qualsevol lloc hi ha coses interessants per descobrir, però que de la manera com vivim, moltes vegades no les trobem. A Albània hi ha literatura? Jo he de trobar-la! A la Ràpita mateix, veus que hi ha moltíssima gent que escriu... Periodistes, fotògrafs... S'ha de combatre la ignorància. A mi m'agrada trobar les coses bones que l'star system apaga.- Això té molt de Fante...L'editor de John Fante, que era amic meu, em va dir dues coses que no se m'han oblidat: "Els llibres sí que poden canviar les coses", i "sempre et serviran per conèixer gent que val la pena". La meva part organitzativa té molt a veure amb aquesta satisfacció que sents sentint-te part d'alguna cosa. Jo em vaig fer adult així. A Madrid als anys de la Nueva Ola no es tractava de ser més bo o menys, sinó de fer moltes coses i, per això, em va agradar tant aquesta època a Madrid. - Mantens l'esperit de la Nueva Ola?De fet, jo crec que sóc així.- T'hauries dedicat a alguna altra cosa?Si fos milionari em passaria el dia jugant als escacs. Potser ni escriuria.- Des de Mar de fora heu participat activament en el projecte 'Versos contra la violència'...Sí, és que no havia vist mai una cosa igual! Ni a Madrid amb els punks. El dia 1 d'octubre aquí a La Ràpita va ser molt bèstia.- Continuareu tan actius amb Mar de fora?Sí, ja tenim acordades 12 presentacions en localitats diferents del llibre 'Versos contra la violència'. El dia 2 de febrer el presentarem a l'Església Nova de la Ràpita. També tenim pensat organitzar actes amb motiu del Dia Internacional de la Poesia, al març, i alguna cosa d'Arbó a Sant Jordi.- Quins són els autors que has descobert del territori?Un dels grans descobriments ha estat Arbó. Té una picaresca boníssima. Vaig fer un estudi de Fante i la picaresca i és un tema que m'interessa. Arbó és un escriptor de moltíssima actualitat. I dels vius potser et diria Miquel Reverté i Jesús Maria Tibau. Són dues persones que qualsevol cosa que els demano sempre diuen sí, sempre s'impliquen al 100%. Són així. I crec que en el fons el que jo buscava a la vida era gent així. De la mateixa manera que buscava la Ràpita sense saber-ho, també buscava amics així.
