Jump to navigation
- El pròleg del llibre, que és a càrrec de Montserrat Perelló, directora dels Serveis Territorials d’Educació a les Terres de l’Ebre, comença amb una cita d’Umberto Eco: “Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res”. Extrapolable a més àmbits, no només al familiar, també a l’acadèmic, podria ser la frase que millor resumeix la intenció d’aquest llibre, farcit de records i vivències que van més enllà dels coneixements curriculars estrictes que s’ensenyen a les aules...És una frase bastant coneguda, sobretot entre els professionals de l’educació. Personalment, em va agradar que la mencionés al pròleg perquè, suposo que com tothom, valoro molt l’educació que vaig rebre a casa. És el que vol dir Umberto Eco: els pares et transmeten uns valors sense pretendre-ho i ho fan amb el seu comportament diari, amb el seu exemple. Després l’escola fa la funció de modelatge, però si es porta una base, uns hàbits i uns valors interioritzats que arriben des de la família, la tasca de l’escola és més senzilla i té més possibilitats de triomfar. Cal dir també que, en tots els grups socials i col·lectius, tots aprenem de tots. La relació, sobretot, quan és de tipus estret i quotidiana, com ara el fet d’estar més de dos-cents dies junts tancats en una aula, genera unes dinàmiques que et fan aprendre a relacionar-te amb els altres, a entendre què et volen dir quan no et diuen res, etc. A l’escola també s’hi aprèn companyonia, solidaritat, respecte, els hàbits disciplinaris o que en qualsevol grup social hi ha d’haver unes normes respectades per tothom, entre d’altres. En definitiva, no són només els continguts curriculars el que s’hi aprèn, sinó també moltes altres coses.
- De fet, això que deia ho corrobora vostè amb el text amb què dóna inici al llibre, els dos records escolars més antics que rememora no tenen a veure amb una lliçó de matemàtiques o de geografia, per exemple...Els records als quals al·ludeixo en la presentació del llibre fan referència a quan jo tenia tres anys. És una edat en què la memòria encara no està massa desenvolupada i no et queden gaires records gravats. Però sí, precisament, el que recordo és això [una fotografia que li van fer davant un mapamundi i la mestra donya Conxita] perquè per a mi era molt sorprenent que estigués dibuixant i que la mestra em lligués la mà esquerra i em posés el llapis a la dreta. No entenia massa bé perquè ho feia, però em va quedar. Aquella dona, que seguia les normes que imperaven en aquella època, va aconseguir que em convertís en ambidextre. És allò que es diu, que de totes les situacions se’n pot treure profit.
- ‘Te’n contaré més de cent’ recull les vivències de tres generacions amb l’objectiu de preservar la memòria col·lectiva canareva vinculada a l’educació. Ha detectat algun fet compartit entre tots els participants que apareixen al llibre?Destacaria que la majoria dels textos reflecteixen uns records que cada autor considera entranyables. Tothom recorda amb afecte, per exemple, la senyora Gertrudis, que era conserge; algun mestre que van tenir o l’hora de l’esbarjo, que tothom l’esperava impacient per compartir aquells trenta minuts amb els companys. De la mateixa manera, recorden molt bé a quins jocs jugaven a l’hora del pati. Per altra banda, cal tenir en compte que entre el més jove i el més gran dels col·laboradors que participen en aquest llibre hi ha més de cinquanta anys de diferència i això es nota en els textos. Òbviament, la gent més gran no pot parlar d’informàtica i els més joves no saben què és un tinter per anar-hi sucant per poder escriure. Els textos estan ordenats cronològicament segons les edats dels autors, amb algunes petites excepcions, i s’hi veu aquesta evolució. Els més antics parlen d’aspectes disciplinaris, com ara d’entrar i sortir de les aules en filera o de resar una oració al principi de cada sessió, però arriba un moment de la lectura del llibre en què ja ningú en parla.
- D’aquesta manera, ‘Te’n contaré més de cent’ pren el sentit de la memòria col·lectiva que vostè buscava perquè alguns testimonis són companys d’altres que també apareixen al llibre i remarquen els mateixos fets, mentre que d’altres que ara també són mestres, van ser alumnes dels que escriuen unes pàgines més enrere...Sí, un dels meus objectius era que es poguessin conservar els records de més d’un centenar de persones. Al final, de les 102 persones que apareixen al llibre, concretament. Hi apareixen persones de diferents edats per rescatar records que les generacions posteriors ja no tenen perquè no els han viscut. És el cas de la precarietat amb què es vivia a tots els nivells als anys cinquanta i seixanta, el fred que es passava a les aules perquè no hi havia calefacció, la revolució que va significar que l’associació de pares en col·laboració amb l’ajuntament ens posés unes estufes de llenya... A les generacions posteriors, els sona a xinès. [riu] A mi m’ha complagut especialment llegir les col·laboracions d’exalumnes meus que després han estudiat magisteri i comparen la seva època com a alumnes amb el canvi de rol que han tingut i com ho veuen tot ara des de l’altra banda de la taula. ‘Te’n contaré més de cent’ permet veure com ha canviat el sistema educatiu i la quotidianitat de l’escola. Crec que ha quedat una obra amb punts de vista molt heterogenis, molt diversos. He tingut molt en compte que entre els 102 col·laboradors hi hagués representants de tots els sectors educatius: exalumnes, mestres, professors d’institut, representants de pares i mares, personal d’administració, representants dels equips directius, regidors d’ensenyament, etc. També he volgut que es parlés de tots els centres educatius del municipi, dels que funcionen actualment i dels que hi va haver històricament.
- En totes les persones que escriuen a ‘Te’n contaré més de cent’ s’hi percep un punt d’orgull, en sentit positiu, per les contribucions fetes amb la seva feina, sobretot en el cas dels testimonis que van començar a treballar com a mestres els anys després de la Dictadura...Jo vaig començar a treballar de mestre l’any 1972, quan faltaven tres anys per la mort del dictador. Això vol dir que vaig ser mestre de l’escola franquista i vaig viure l’època en què es van produir canvis de tot tipus. Encara recordo l’època en què ens vam atrevir a traure de l’aula les fotos de Primo de Rivera i de Franco. Això no va ser el dia posterior a la mort de Franco. Després del 20 de novembre del 1975, encara vam tenir les fotos penjades durant bastant de temps presidint l’aula al costat de la imatge de la Immaculada de Murillo. Que recordi, no ens va arribar una circular dient que podíem treure aquestes imatges. Ho vam fer per iniciativa pròpia parlant-ne amb els companys. Amb els més progres, cal dir. Fins al 1978 van ser anys de molts dubtes i la gent s’hi jugava el tipus. Els sindicats professionals encara no estaven legalitzats. Nosaltres, el mateix curs 1975-1976, ens vam reunir per fundar un sindicat que anomenàvem coordinadora de mestres per defensar els nostres drets i per anar introduint canvis en el sistema educatiu. Com deies, hi va haver un esforç extra per part de tots per poder dur a terme aquests canvis. Això, les generacions posteriors ni ho han viscut ni s’ho imaginen. Vam viure una època interessant.
Foto: Àlex Espuny- "La meua vocació es va anar consolidant paral·lelament a l’experiència que anava adquirint", escriu. L’ofici de mestre ha de ser vocacional per ser efectiu?No m’atreviria a fer una afirmació categòrica, però no cal dir que, com més sucre més dolç. Hi ha persones que s’han dedicat a l’ensenyament, forçats per les circumstàncies sense haver-s’ho plantejat mai. D’aquesta gent que potser no s’hi ha dedicat per motius vocacionals, però, n’hi ha un percentatge molt alt que és molt responsable, molt professional i que fa la seva feina el millor que pot buscant sempre l’interès de l’alumne. Ara bé, si una persona, a part de ser responsable i professional, es dedica a la docència perquè sempre li ha agradat ensenyar i treballar aquells hàbits que són beneficiosos per al desenvolupament de la personalitat de l’alumne, sempre serà millor. La persona que té vocació, té més resiliència i sempre afronta la seva feina amb més forces i convicció.
- Assegura que l’afecte i el reconeixement de l’alumnat és allò que més l’ha satisfet en la seva vida professional. No tots els mestres deixen empremta. Què creu que és necessari per deixar-ne?No m’atreveixo a donar-te una fórmula. És difícil avaluar quina empremta has deixat i en quin nivell. També pot ser que només t’arribin les empremtes positives que has pogut deixar i que les negatives, per respecte, la gent no te les digui. Quan t’arriben inputs d’alumnes que guarden un bon record de tu és molt gratificant i et satisfà, però segur que tots ens hem equivocat més d’una vegada. Segur que hi ha alumnes que es van poder sentir malament algun cop per alguna reflexió que els vas fer des d’una postura massa estricta, per algun moment que els vas renyar en què ells pensaven que no n’havien donat motius o per alguna nota que els vas posar i que els va fer sentir perjudicats. Segur que ens ha passat a tots més d’una vegada, però tot això no ens arriba. Cal dir que jo també sóc molt crític i escèptic a l’hora de valorar tot allò que m’arriba de positiu, tot i que ho agraeixo moltíssim, em compensa i m’emociona molt, però em remeto a la dita que adverteix que els arbres no ens deixin veure el bosc.
- En tot cas, molts participants al llibre, escriuen que ser mestre ha estat una sort. Vostè també ho considera així?Ho considero així en grau superlatiu. He fet moltes coses a la vida, he sigut emprenedor, he muntat negocis, els he traspassat, però més d’una vegada m’he preguntat "si no hagués sigut mestre, què hauria estat?". A continuació, jo mateix em responc: hagués sigut el que hagués sigut, mai no hauria estat tan feliç com m’he sentit fent de mestre.
- Amb la jubilació, es deixa de ser mestre?Òbviament, ja no imparteixes classes però la feina que has fet durant 41 anys, com és el meu cas, imprimeix caràcter, et crea uns hàbits, et genera una manera de veure les coses. Aquella intencionalitat de voler ensenyar o de pretendre que el que està a prop de tu faci el que fa de la manera que tu creus que ho hauria de fer perquè seria millor, acabaria més de pressa o li quedaria millor és inevitable. Aquesta deformació professional no te la pots treure del damunt. [riu] Me n’adono contínuament. Hi ha coses que no es poden canviar.
Facebook Joan-Josep Alcanar Web Ajuntament d'Alcanar
