Judit Monclús
,
23/02/2018
Llibres

Laura Pinyol: “A ‘El risc més gran’ volia parlar d’allò que duríem a terme si no tinguéssim por de fer les coses”

La periodista terrassenca ambienta a Prat de Comte i a la Terra Alta la seva primera novel·la 'El risc més gran’
Laura Pinyol

Foto: 

Cedida
Laura Pinyol
Agafar el cotxe i deixar-ho tot enrere per començar una nova vida en un poble lluny de tot el que t’ha envoltat fins ara. És una decisió que no sembla fàcil però que porta la Júlia fins a Prat de Comte amb la intenció de renéixer i prendre les regnes de la seva vida. ‘El risc més gran’, la novel·la de debut de la periodista Laura Pinyol (Terrassa, 1979), explica aquest viatge de fugida mentre retrata unes pors i unes vicissituds vitals en les quals gairebé tots ens hi podem sentir reflectits.
"Crec que la por i la seva antítesi, que és la llibertat, estan tota l’estona confrontades en les decisions i en les històries que van vivint tots els personatges"

- Com neix la Júlia i la seva història en aquesta novel·la que significa el teu debut com a escriptora?
Vaig conèixer la història de Prat de Comte i, simultàniament, la de Gòsol, quan feien una crida perquè hi anessin famílies amb fills per evitar el tancament de les escoles. En vaig escriure un reportatge per al suplement 'Criatures' del diari ARA i em va despertar la curiositat de saber què et pot fer carregar el cotxe i marxar a fer una nova vida en un lloc que no t'hi uneix res però amb unes circumstàncies tan concretes com el fet que t'ofereixin una plaça a l'escola. La idea de la novel·la va néixer així fins que vaig decidir que m'havia d'imposar una mica de disciplina si volia avançar-la i em vaig començar a tancar a l'estudi cada vespre per escriure-la.

- Què apareix primer: la història o la decisió de posar-te a escriure ficció?
Jo sempre havia anat escrivint. Tenia un munt de coses començades però no m'hi posava ni hi dedicava temps. Amb aquesta història vaig decidir dedicar-hi temps i sistematitzar el fet d'escriure cada dia. Ja vaig veure que aquesta història m'atrapava i anava desplegant altres trames i em vaig centrar en això i em vaig deixar tot el que tenia començat oblidat en un calaix.

- 'El risc més gran' parla de crisis personals i de la capacitat de superar-les. És la incomunicació, l'edat o el context social en què vivim el que crea aquestes crisis com la que viu la Júlia a la novel·la?
Jo no la sentia com una crisi existencial però sí que és cert que el dia a dia se't menja i el temps passa tan de pressa que te n'adones especialment quan tens fills i veus que es fan grans. Del que volia parlar, però, era d'allò que duríem a terme si no tinguéssim por de fer les coses. Crec que la por i la seva antítesi, que és la llibertat, estan tota l'estona confrontades en les decisions i en les històries que van vivint tots els personatges. I al costat de la por sempre hi ha la responsabilitat, que és la gran coartada. És a dir, tothom porta una motxilla més o menys plena de pedres però la responsabilitat sempre és l'espècie de màscara que posem davant de la por per dir "jo no puc fer res que faci trontollar els fonaments de la meva vida per X motius". Jo em pregunto si al final, darrere aquesta immensa responsabilitat, no hi ha una immensa por a canviar qualsevol situació que tinguem apresa com a normal o quotidiana.

- La fugida sempre és el primer pas per canviar les coses?
En aquest cas, és un salt al buit. Començar de nou amb la fugida física, el salt geogràfic, saltar lluny. Quan ets d'una comarca que és lluny de tot arreu ja saps que quan vas a algun lloc no és només un cop de cotxe. Aquesta cosa de la Júlia d'anar-se'n a un lloc que està a dues hores i mitja de casa seva és un canvi radical perquè no és un trajecte que es pugui fer per anar i venir cada dia. A mi m'agradava aquesta cosa del salt al buit, el salt geogràfic que acompanyava començar de nou en aquesta distància física.

- La temàtica de 'El risc més gran' creus que la converteix en una novel·la generacional?
Al començament, com que els primers a llegir el llibre eren amics meus, em deien "m'hi sento molt identificat perquè les coses que passen a la protagonista són les coses que jo em plantejo, em plantejaria o em podrien passar a mi", però després aquest focus s'ha anat ampliant. Ara em trobo gent que potser té l'edat dels meus pares que també em diu que se sent molt identificada amb alguns dels aspectes que hi apareixen. Llavors, ja no em sembla tan generacional. A 'El risc més gran' hi passen coses que a tothom li poden passar en un moment o altre de la vida. Això que comentava de la por i de la responsabilitat al final és molt transversal perquè cada etapa et guarda la capacitat de decisió o d'actuació. Jo, per exemple, ara amb 38 anys, miro què podia fer als 18, que era tot, però, en canvi, en aquell moment també tenia por i reserves i pensava que no podia fer-ho tot tal com voldria. A cada època tens lligams. Ara m'imagino d'aquí a 20 anys i pensaré, vaja, amb 38 ho tenia tot per a fer i hagués fet el que hagués volgut i, en canvi, ara, penso que ja tinc la meva vida, els meus fills, la meva casa, la meva feina... Tinc la sensació que aquests temes són molt generals i no cal que tinguis l'edat de la protagonista per trobar-t'hi.

- Les dones que hi apareixen se'n surten, malgrat les dificultats. Has volgut fer una crida optimista al seu apoderament?
Sí, les dones són poderoses. Ho crec i ho vinculo molt físicament a la condició de la dona. Al llibre, per exemple, es parla de dones que són mares i de dones que no ho han sigut per opció o per condició. En tots els casos, la naturalesa de la dona fa que se n'hagi de sortir perquè ser dona és supervivència però no perquè ara siguem feministes i sapiguem que estem en un món que no és igualitari, que els nostres drets estan trepitjats i que hem de combatre temes que jo, quan era molt jove, pensava que ja tindríem superats. Les dones són supervivents perquè només la força que et dona el poder d'engendrar o de no engendrar és bestial. Al començament, pensava que les dones a la novel·la hi eren en absència i en presència, tant les que hi són com les que no. Els homes d'aquestes dones estan per allà, amb molta més participació potser, però sempre amb aquesta absència com constant. Per exemple, tens a l'Hèctor i al Sebastià que viuen en l'absència d'una dona o tens a l'Esteve, que no hi és en tota la novel·la, però que viu en presència i en absència de la Mati. És una constant que hi és i deixa de ser-hi i que condiciona la resta.

- La novel·la també aprofundeix en els diferents amors que poden transcórrer al llarg d'una vida...
Fa de mal dir però crec que som molt conscients que l'amor és una cosa que es va transformant i va canviant. Com que vivim aquesta utopia de l'amor perdurable, costa molt canviar-li el nom. Però enamorar-se és un sentiment tan bèstia i tan estrepitós que, afortunadament, dura el temps que dura, sinó, estaríem sonats. En canvi, l'amor madur, el de les llargues relacions, és una altra cosa. Hi ha molts més elements i segurament és molt més complex, més matisat perquè al començament és tot més incondicional. L'enamorament et bloqueja o copa algunes de les deficiències de l'altre perquè és com un xoc. Quan ja tens una relació molt llarga aprens a estimar el pitjor de l'altre, i en això consisteix aquesta entesa. Una de les coses que la Júlia es va preguntant durant tota la novel·la és com és possible que la seva mare i el seu pare se separessin si s'estimaven tant. L'amor que ells es tenien era incomparable als estàndards de la majoria de la gent. En canvi, en aquell moment de la seva vida, la Joana vol viure l'amor explosiu d'enamorar-se i es va repetint que si allò ja estava bé, com és que va buscant una altra cosa. És el que li acaba passant també a la Júlia, no?

- I en aquest amor s'hi inclou també la família i la manera de crear-la. En aquest cas, amb membres d'una banda i d'una altra però amb aquesta unió tan especial...
Tot i que la realitat és molt tossuda i presenta moltes variants, encara avui en dia entenem la família com a molt nuclear quan cada vegada ho és menys, precisament. Les parelles es fan i es desfan i acaben configurant universos familiars on les persones referents són moltes. Fixa't si és veritat que és una nova realitat, que mentre no tinguem un nom per a cada persona, per a cada element d'aquest univers, seguim sense entendre'l. Les paraules que serveixen per definir un padrastre o una madrastra estan tan connotades que no serveixen per explicar com construïm el món. A mi m'agradava una família en què les edats estan intercalades i tothom acaba fent el paper que li toca independentment de l'edat que tingui. La Júlia fa de germana gran encara que aquell germà s'acosti més als seus fills que a ella o que l'Hèctor, que té l'edat del marit de la Júlia i és el marit de la seva mare i no podria ser mai la seva parella.

- Per què vas triar Prat de Comte i la Terra Alta com a paisatge de la nova vida que busca la Júlia?
A part de basar-se en el fet puntual que vaig conèixer, ja em va anar bé que fos Prat de Comte. La història hagués funcionat en qualsevol altre poble que estigués a unes dues hores i mitja de l'àrea metropolitana de Barcelona però que fos la Terra Alta em va agradar molt perquè és un lloc que he freqüentat molt en vacances familiars o escapades de pocs dies i és un paisatge que em té enamorada i em fascina. Cada vegada que hi torno, em genera aquesta sensació de com pot ser que això estigui aquí, tan a prop encara que sigui lluny, i tan desconegut. Jo visc molt a prop de Sant Llorenç del Munt, aquí al Vallès, i la muntanya sempre hi és present quan sóc a casa, en el meu punt de fuga. Em sento identificada amb aquest paisatge. Quan veig la muntanya sé que sóc a prop de casa. Llavors, aquesta seguretat que donen aquests paisatges tan particulars que acabaran encerclant les persones crec que ajuden a construir la identitat de ser d'un lloc. A Prat de Comte aquesta sensació és molt bèstia perquè és un poblet envoltat de muntanyes. A més, jo li volia fer el meu modest homenatge a la Terra Alta, que té uns paisatges increïbles que no tenim assumits com a propis.

- Amb un final inesperat, deixes la porta oberta a recuperar la protagonista en una segona novel·la?
Personalment, no. Jo sabia molt bé com acabaria des del primer moment però em semblava injust decidir taxativament el final perquè és veritat que, com que això ha sigut la meva primera novel·la, l'escriptura també va anar interpel·lant-me. M'anaven sortint personatges més grossos que primer jo pensava que eren més circumstancials i hi havia girs, que clar que passaven dins del meu cap però que a vegades em feien pensar que se m'escapaven una mica de les mans. I el final, tot i que jo el tenia molt clar, em semblava que no era just per a la història que jo decidís com acabar-la perquè realment s'havia anat creant aquesta atmosfera de la supervivència i del tirar endavant i creia que havia de quedar obert. Com a supòsit, que cadascú pensi el que vulgui. El que passa és que tinc molts amics que m'estan amenaçant que els digui com acaba i què passarà, però crec que he d'aprendre a mantenir-me impassible i dir que això depèn de cadascú.

També et pot interessar