Anna Zaera
,
30/08/2018
Llibres

Maria Climent: “Merda, el moment és ara!"

L'escriptora ampostina està en fase de correcció de la seva primera novel·la
Maria Climent

Foto: 

Cedida
Maria Climent
Per què comença una persona a escriure? Aquest potser és el gran misteri. Què hem vingut a dir? Maria Climent (Amposta, 1985) ha trobat el primer fil. Ha escrit la seva primera novel·la i en aquests moments està fent les darreres correccions. Encara que no n'ha volgut desvetllar el títol, el projecte d'escriptura és tota una declaració d'intencions: Si vols escriure, escriu. A més, cada setmana la podem llegir al digital 'Catorze' on explica petits fragments de la seva vida quotidiana en una secció anomenada 'Basorèxia', una paraula que parla del desig incontrolable de besar algú. Hem parlat amb ella sobre el fet d'escriure.
"Sí que vas guanyant una mica de valentia amb el temps, vas trencant com una cuirassa, una closca. I al final només queda el rovell"

- En els últims temes, veiem que publiques molt i que els teus textos tenen centenars de comparticions a xarxes, però això deu venir de lluny. Quan comences a escriure?
Escrivia de petita, però bastant d'amagat. Sí que és cert que en altres entorns, als nens se'ls anima que siguin el que vulguin, però jo em sentia com a molt ridícula escrivint poemes amb nou anys. Només li podia dir a la Míriam, que era la meva millor amiga. L'única que em semblava que no se'n riuria de mi.

- I vas continuar escrivint de gran?
Recordo que em vaig apuntar al taller de 'Catorze' una mica perquè em manessin deures. Perquè si ho havia de fer jo sense tenir l'obligació, no m'hi posava.

- Per què vas decidir fer un taller d'escriptura?
Em van diagnosticar esclerosi múltiple i per conformar-me a seguir vivint amb això, vaig decidir que faria el que sempre havia volgut fer. I dius "si semblava senzill. Si vols escriure, escriu". Però jo necessitava aquesta pressió de saber que havia d'entregar alguna cosa.

- Potser esperem massa temps per fer el que realment tenim ganes de fer?
Sí, sempre ens pensem que tenim tot el temps del món. I a mi, en aquell moment, em va entrar pressa. Vaig pensar "potser ja és el moment de fer les coses que deixaves per a quan fossis gran, o per més endavant, o per quan fos el moment..." Perquè la vida va passant i penses que tindràs 25 anys tota la vida, o que les coses es faran soles. Un escriptor es va fent. S'ha de posar a escriure, no et pots plantar als cinquanta anys i no haver escrit mai res.

- I del taller a escriure una novel·la?
Vaig tenir la sort que arran del taller em van convidar a escriure una secció a 'Catorze', i encara sort, perquè eren cinc sessions i quan anàvem per la tercera ja tenia un malestar de dir "això s'acabarà i la meua vida tornarà a no tenir sentit". Era una sensació com d'enamorament, com de plenitud. I jo pensava "i ara, quan això s'acabi què fotré? La meva vida què serà?"

- I què va passar?
Segurament l'Eva Piquer va captar aquesta sensació i a la quarta sessió em va dir "Voldria que et quedessis". Vaig pensar "Uff què bé!" Llavors tinc aquesta obligació d'escriure cada setmana, perquè si no fos per aquesta obligació potser no escriuria un text a consciència. Paral·lelament, vaig pensar "no et pots quedar escrivint un text cada setmana". No aspiro a guanyar-me la vida escrivint perquè no estic boja tampoc, però sí que m'agradaria publicar i que m'ocupés tot el temps possible. I llavors em vaig posar a escriure una novel·la i ja està acabada. I a partir d'aquí, a veure com la moc.

- En tots aquests textos que portes escrits durant dos anys has començat a detectar alguna constant, allò que sempre surt als teus textos? Allò que en diuen "la veu literària"?
Una característica dels meus textos és el vocabulari una mica d'aquí. Sempre tinc este dilema si escric ebrenc o si escric estàndard, però al final ho vaig intercalant. L'Eva sempre em diu "Això t'ho has inventat" i jo dic "Això surt a Alcover Moll!" I després, no ho sé, va sortir aquesta secció que es diu 'Basorèxia'. No sabíem cap on aniria, però a poc a poc, s'ha anat definint suposo que a partir de la meva manera d'escriure. I és cert que molts dels meus textos surten d'una idea personal que l'elevo a alguna cosa en què tothom es pugui sentir identificat i després tornes a alguna cosa que inclogui el principi perquè quedi un text rodó.

- Quin són els temes que més t'inspiren?
Parlo de la meva vida perquè és el que més conec. No sé on vaig llegir o qui em va donar el consell, que els escriptors hem d'escriure del que més coneixem. I al final del que més coneix cadascú és de la seva vida, del que tens al voltant. No sé cap on evolucionaré. Potser s'acaba aquí la meva carrera literària.

- Creus que és fàcil escriure la veritat?
Has de ser una mica valent. Jo de vegades penso "això ho llegiran mons pares o els meus amics o la persona de la qual parles". Jo de vegades passo moltíssima vergonya, però l'Eva em va donant consells i un d'ells és que els bons escriptors escriuen sense pensar en qui ho ha de llegir. Sí que vas guanyant una mica de valentia amb el temps, vas trencant com una cuirassa, una closca. I al final només queda el rovell. I dius "alabat siga Déu!" Si al final algú se t'enfada o se t'aparta, què hi farem!

- Ens pots explicar alguna cosa de la teva novel·la?
La novel·la és ficció, eh?

- Ho dius perquè molta gent t'ha preguntat si és la teva història?
La premissa és real, perquè un metge em va dir "si vols tindre un fill tingues-lo ara perquè t'han de canviar el tractament i els altres tractament no són compatibles amb l'embaràs". A partir d'allà, em torna a canviar la vida. I el que dèiem abans, coses que m'havia plantejat per més endavant, per quan fos el moment, dius "Merda, el moment és ara!". Em va semblar una bona premissa per començar una història que al final no és la meva vida, perquè tot i que em baso en records de la infantesa, que sí que són meus, el llibre al final va agafar vida pròpia. És com una basorèxia gran però que té un sentit, un principi i un final.

- El fet de recordar i projectar ja és una mica ficció. Tu de caràcter et definiries nostàlgica i fantasiosa, et costa viure el present?
Amb tot el tema del diagnòstic, la meva psicòloga sempre posava molta cura en què no me n'anés al futur. Em deia que sempre vivia en el futur o preocupant-me per coses que encara no havien passat. I això al final se'm va quedar molt. Crec que ella se'n va sortir perquè ara de seguida ho detecto si m'estic preocupant per coses que encara no han passat i potser no passen mai. Crec que és molt útil no avançar-te al futur, perquè guanyes temps. En això de l'esclerosi, si em començo a preocupar per tot el que em pot passar, em quedaria a casa paralitzada, aquella por que paralitza. Em trobaria malament, de pensar el malament que em podria trobar.

- Sense aquest diagnòstic potser no hauries començat a escriure?
Segurament. No m'agrada fantasiejar en com seria si no hagués passat això, perquè és impossible de saber. Això ha passat i és així, i tan de bo no hagués passat, també t'ho dic. No sóc de les que dic "gràcies a la malaltia", perquè preferiria no tindre-la. Però intento treure partit de les coses que he après. Com tothom. Al final, tots vivim en funció del que anem aprenent.

- Alguna escriptora o escriptor que t'agradi molt?
Clàssic, Mercè Rodoreda crec que és brutal com escriu. I també llegeixo molta poesia. Llegeixo molt Maria Mercè Marçal. M'agrada molt la prosa poètica que fa Sònia Moll, que escriu a 'Catorze' també. I m'he quedat bastant flipada amb un noi que té la meva edat que es diu Miquel Duran, que ha escrit un llibre que es diu 'Més o menys jo'. En general, m'agraden els autors que tenen un món propi. Vaig llegir 'Permagel' aquesta primavera i vaig pensar que tenia un món que m'agradava.

També et pot interessar