Judit Monclús
,
17/10/2018
Llibres

Marta Rojals: “Les expectatives sempre posen els autors en una situació difícil”

Parlem amb l’escriptora de la Ribera d’Ebre de la seva tercera novel·la, ‘El cel no és per a tothom’
Marta Rojals

Foto: 

Sofia Sforza
“Que petites que es veuen les persones, costat per costat dels seus somnis”, escriu Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) a ‘El cel no és per a tothom’. La tercera novel·la de l’escriptora repassa quatre dècades de la història d’una família: les bessones Sara i Eva, el seu germà petit, el Pep, i els seus pares. A partir d’aquí, construeix un engranatge de somnis, sacrificis, il·lusions, ambicions i desenganys que es remou a mesura que cada peça avança sobre el tauler de la vida. Rojals ens atén –via correu electrònic– per fer-li aquesta entrevista. “Surtdecasa és casa”, va respondre a la petició de parlar del nou llibre. Ho fem sense espòilers: ni de l’argument, ni de l’autora.
"He forçat alguns estereotips perquè no fos difícil treure’n conclusions des del punt de vista feminista"

- Fa temps vas dir que com que no ets escriptora, no sabies si tornaries a publicar mai més un llibre. Com s’ha gestat ‘El cel no és per a tothom’?
Doncs mira, justament la manera com s’ha gestat aquest llibre hi té molt a veure: quan me’n van venir les primeres idees, les espantava com si fossin mosques, perquè no tenia cap ganes de posar-me a escriure —perquè et coneixes i dius: mè, si començo, ja no podré parar, i et ve una mandra enorme, és una cosa difícil d’explicar. Llavors va passar que la història dels germans em va anar agafant cos dins del cap, i al final la bola d’idees era tan gran i tan pesada que m’hi vaig haver d’asseure.

- Les expectatives creades amb l’anunci de la seva publicació i donades les bones crítiques dels llibres previs provocaven vertigen?
Vertigen no, però les expectatives sempre posen els autors en una situació difícil, perquè figura que has d’estar a l’altura no pas d’allò que has fet, sinó d’allò que s’espera que hagis fet, que per a cada lector pot ser una cosa diferent, i això és com haver de passar un examen sense saber el temari que hi entra. Sobre la resta, no sóc gaire de mirar enrere als llibres que he escrit, tot passa molt ràpid i cadascun ha tingut el seu moment, així que aquest cop també visc la publicació d’aquest com si fos l’únic.

- Has passat de les protagonistes femenines de les teves altres novel·les a ampliar ara l’espectre amb un retrat familiar. Quin era el repte?
Afegir més personatges principals era ja un repte per ell mateix, però no ho vaig saber prou bé fins que no m’hi vaig trobar embolicada. De sobte, amb tres personatges al capdavant vaig veure que la complexitat es multiplicava no per tres, no, per molt més: les històries individuals i comunes; el rerefons psicològic de cadascun, junts i per separat; la interacció entre tots plegats, de dos a dos, de tres a tres, combinada... A mesura que se m’anaven acudint les escenes, tenia la impressió que era un pou sense fons.

- El joc consistia, especialment, en refermar la dualitat de les bessones, la Sara i l’Eva, i marcar l’equilibri de la balança amb el Pep?
Bàsicament sí. La dualitat, la rivalitat, l’atracció i la repulsió que el tercer germà mira de compensar com pot, anant de l’una a l’altra amb més o menys èxit.

- A part de furgar en les relacions familiars, es pot dir que ‘El cel no és per a tothom’ és una lliçó d’empoderament femení?
Tant com lliçó no gosaria, però sí que he forçat alguns estereotips perquè no fos difícil treure’n conclusions des del punt de vista feminista, tant amb la figura de la Sara com també la de l’Eva, o la d’altres dones de la perifèria de les germanes.

- Amb la passió pels avions de la Sara, has hagut de fer una formació ràpida en aeronàutica?
Ja ho pots ben dir.

- La trama avança com un trencaclosques fent salts temporals per abastar quatre dècades d’història dels membres de la família Costa. Com ha estat la feina de trenar el relat d’aquesta manera?
Fins que no vaig arribar a aquesta fórmula, van ser molts mesos de provatures. Com que no sé explicar històries cronològicament, tinc molta tendència a fer ‘flashbacks’, a anar endavant i enrere a buscar informació que crec rellevant a cada moment. Doncs aquesta vegada, com que els ‘flashbacks’ s’allargaven, al final vaig decidir plantar-me i desprendre’ls del text en “present” perquè tinguessin entitat pròpia. El fet d’intercalar-los em servia per aportar informació d’utilitat a cada fet anterior o posterior del “present”. Dic “present” entre cometes perquè el present del llibre passa al 2007, i amb la ximpleria ja fa onze anys. És un llibre que a la seua manera ja neix “antic”, tant pel que fa a l’extensió com per la generació que retrata.

- Ha sortit extens per “exigències” de la història?
Bàsicament, ha sortit extens per allò que comentàvem de l'increment de personatges principals, que tots demanen la seua quota “de pantalla”, per dir-ho d'alguna manera.

- I pel que fa a l'antiguitat, creus que el públic lector s'ha desacostumat a determinats números de pàgines?
Sobre el "desacostumament" a llegir llarg, crec que aquelles maratons de lectura dedicada, amb el telèfon apagat i el cartell de no molestar, ja han passat a la història. Els llibres gruixuts exigeixen més temps i predisposició a dedicar-los-hi, i amb la crida constant dels estímuls immediats, alertes de mòbil, xarxes, whatsapp, etc., que són molt irruptives i ‘distractives’, tens molts més moments de desconcentració lectora que amb històries més curtes, i, per tant, més oportunitats de no acabar d'entrar-hi mai del tot i deixar-les córrer. Però bé, si el llibre és el que volies fer, cal córrer el risc, i sempre valores més l'esforç dels lectors del 2018 que s'hi han volgut endinsar amb tota l'atenció i dedicació.

- ‘Primavera, estiu, etcètera’ transcorre en un entorn rural i ‘L’Altra’, en un d’urbà, com és Barcelona. Ara has jugat amb els dos escenaris. Metàfora de les anades i vingudes vitals que, d’alguna manera, pateixen els protagonistes?
No ho havia pensat així, però ja que ho dius, de fet, quan pensava un paisatge per a cada protagonista, sí que al final tenia a veure amb la seua trajectòria vital. L’Eva arrelada al poble com les vinyes, la Sara viatjant entre urbs amb aeroport, i el Pep amunt i avall segons l’ha portat la vida, una mica com una pedreta arrossegada pel riu.

- Amb els anys pels que transcorre la trama, hi ha espai també per repassar fets o situacions típiques de cada època. Un exercici de nostàlgia?
La intenció més aviat era apartar-se de la nostàlgia, per aquest motiu vaig optar per narrar el passat amb els temps verbals en present, perquè no es creés la típica música de violins: “i va anar, i va fer”... Després, hi ha una tria conscient de fets històrics, músiques, objectes, etc., amb l’objectiu d’ajudar a ubicar temporalment el lector, perquè pugui reconèixer l’època on passa cada escena a partir d’un bagatge comú amb els personatges. Lògicament això només funciona amb les generacions nascudes abans dels 80 (els 80 forçant molt), que serien el ‘target’ d’aquesta la novel·la. Al jovent no els la recomano, perquè aquestes “pistes” que ajuden a la lectura ja no funcionen i no es pot generar la complicitat necessària que demana tota lectura.

- ‘El cel no és per a tothom’. Alguns se l’han de guanyar més que d’altres?
Fa pinta que sempre ha estat així.

També et pot interessar