Anna Zaera
,
09/04/2018
Llibres

Sònia Moll Gamboa: "Parlo de les cases per referir-me a l'absència ja que no puc abordar-la directament"

La poeta, juntament amb l'Alessio Arena, crearà un espectacle literari pel Litterarum arran de la seva residència artística a Móra d'Ebre
Sònia Moll Gamboa

Foto: 

Anna Zaera
Sònia Moll Gamboa
Es coneixien, tots dos havien utilitzat deserts i oceans per parlar de sentiments, però encara no havien coincidit en un projecte. La poeta Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) i l'escriptor i músic Alessio Arena (Nàpols, 1984) s'han trobat a Móra d'Ebre en el marc d'una residència artística impulsada per Litterarum, el festival de literatura i espectacles. 48 hores plegats que els han portat a compartir imaginaris. Les cases que miren al riu Ebre ha estat un dels elements que els han estimulat a crear un espectacle conjunt que es presentarà el dia 25 de maig. Ens trobem a l'Hostal la Creu per entrevistar els dos protagonistes -per separat- perquè ens expliquin les seves impressions de les hores que han passat plegats caminant pels carrers d'aquest poble de la Ribera d'Ebre.
"Hem escoltat la vida que ens parlava darrere d'aquestes façanes. I d'aquí hem saltat a la manera com nosaltres vivim el deshabitar-nos"

Sònia Moll Gamboa és filòloga. Els seus dos darrers llibres de poemes són 'Non si male nunc' (2008) i 'I Déu en algun lloc' (2014), i el recull de proses poètiques porta per títol 'Creixen malgrat tot les tulipes' (2013). Des del 2008 publica apunts regularment al blog La vida té vida pròpia

- Com vius aquest procés de creació compartida? El sents molt diferent de la creació individual?
És molt diferent. El procés creatiu amb els poemes és molt individual sempre. Necessito anar a un lloc on emocionalment només puc anar-hi jo. M'agrada anar desgranant aquest sentiment per posar-hi paraules que siguin universals. Generalment si no hi ha un catacrac a la meva vida, no em poso a escriure poemes. De vegades, m'ha passat que amb col·laboracions amb altres llenguatges artístics, com per exemple la pintura o l'escultura, m'ha obert moltes portes creatives a mi també. I això ha tornat a passar amb l'Alessio.

- Heu trobat un llenguatge comú?
Sí, i també hem incorporat un llenguatge que no és ni el seu ni el meu. És el llenguatge visual, del vídeo. Ens ha permès a tots dos obrir portes a la creació.

- Ha estat una idea vostra?
Sí, se li va acudir a l'Alessio. Però el que hem acabat fent no és la idea que teníem primer. A mi que m'agrada la creació conjunta, me n'he adonat que mentre vas parlant crees aquest cercle concèntric entre els dos universos creatius. Jo crec que va molt bé sortir del propi, i anar a buscar contactes fora.

- Quins serien aquests punts de trobada? Hi podries posar paraules o conceptes? Els tens identificats?
Sí, molt. Abans de la residència artística, jo ja sabia que l'Alessio és un cantant que fa poesia quan canta, i en les seves cançons hi ha un univers de quotidianitats que afecten la vida, en el sentit que te la canvien i que et situen en el món d'una manera determinada. També que es fixa en uns detalls que connecten molt amb els detalls que em fixo jo. Per exemple, divendres vam fer un tast i va cantar el tema d''Una dona que es diu Muntanya' on parla dels marges de la bogeria i del seny. Ficar-se en el món d'una persona que no té el mateix llenguatge que nosaltres. I aquest justament ha estat el meu tema poètic dels últims anys. Jo parlant de l'alzheimer i de les demències i parlant de les pèrdues, i ell fixant-se amb una dona del barri que surt al carrer amb unes sabatilles rosa. Abans de conèixe'l, ja pensava "aquest noi es fixa en detalls quotidians i els fa universals".


Algunes de les cases que han inspirat la Sònia i l'Alessio.

- Com va ser la primera trobada?
Ens vam trobar abans per saber una mica el que estàvem fent tots dos. Per veure si coincidíem. I vaig sortir amb moltes connexions de temes. Però la principal era el concepte de casa. Què és o qui és casa? Els espais que habites. No són només edificis, també són els llocs, els pobles, les ciutats, els països... I aquí va sortir tota la nostra història, que tot i ser molt diferent té molts de punts de connexió. És el desarrelament familiar; el no veure figures importants durant molt de temps; els retrobaments; les ubicacions dintre de la família. Una mica aquest ordre sistèmic... Sobretot ens en vam adonar que era una cosa que ens havia portat a crear, per posar-hi paraules, per ordenar-ho...

- Teniu en comú els desplaçaments i tenir arrels de llocs diferents...
Sí, curiosament Xile ha estat un punt de contacte. La meva mare és xilena, el meu germà és xilè... Jo sempre he estat entre tres terres: Menorca, Xile i Barcelona. L'Alessio ha estat de gira a Xile i també hi té vincles. Ell parla molt dels deserts i dels oceans. En el seu últim treball discogràfic, parla del desert d'Atacama i un dels meus darrers llibres parla sobre l'oceà, que no deixa de ser un altre desert que separa i uneix les persones que t'estimes.

- Desplaçar-vos a Móra d'Ebre també ha suposat un moviment que us posa en contacte amb paisatges diferents. Quins elements exteriors us han captat l'atenció? Potser el riu us suggereix coses semblants a aquests deserts i oceans que comentes...
Jo venia amb aquesta idea... M'enamoren els rius... És com un oceà on hi veus l'altra riba. Els rius sempre m'han flipat! I si algun element apareix en alguna prosa poètica meva és el riu. Mai parlo de paisatges, però el riu per alguna banda, o subterràniament, hi és. Venia molt amb aquesta idea i vam sortir a passejar amb la càmera però, de cop, el que ens va parlar no va ser tant el riu sinó les cases deshabitades del seu davant i de la zona antiga de Móra d'Ebre. Ens hem deixat portar. És més el tema de com les cases han viscut el riu que no el riu en sí, que jo també l'he gaudit.

- Has trobat inspiracions noves...
Això m'agrada de l'experiència creativa, perquè tu vas amb una idea, i després van canviant les coses i, de cop, et porten per altres camins i això és meravellós. Això quan faig poemes em passa molt poc, em passa potser més quan faig prosa poètica. És curiós com aquestes noves idees van apareixent i ocupen un lloc que no sospitaves i això és el que Móra d'Ebre ens ha donat. M'he quedat flipada de la manera com ens han parlat les cases deshabitades que ens hem anat trobant.

- Què us han dit?
(Riu) Què hi ha molta vida allà darrere, que hi ha molta vida bategant. No hem vist les cases degradades. Visualment és molt poètic. Jo ho he trobat súper bonic. De sobte, trobar-nos un balcó sense terra. No sense barana, sinó sense terra. No ho havia vist mai! Et connectes amb el vertigen de l'ésser humà. Em resulta súper inspirador. Les cases també són una adreça que algú dóna a algú altre perquè li escrigui cartes. Així que hem escoltat la vida que ens parlava darrere d'aquestes façanes. I d'aquí hem saltat a la manera com nosaltres vivim el deshabitar-nos.

- Com tots dos sou uns enamorats de les escenes quotidianes, voldria saber si heu tingut intercanvis amb la gent del poble...
Sí, però encara no sabem com s'acabarà de perfilar. Va haver-hi un moment que vam dir, ara anirà cadascú per la seva banda. Jo volia ordenar notes i ell volia gravar. I l'Alessio va trobar gent del poble... Més que res ens interessa com s'havien habitat les cases, o com es relacionen amb elles les noves generacions, les criatures. O gent que estava arreglant els llaguts, o la relació de les riuades amb les cases. Però els poemes que musicarà l'Alessio parlen més del concepte de deshabitar, més que de la quotidianitat de Móra d'Ebre. I la llibreria també serà un espai que intentarem habitar i fer-ho amb música i poesia.

- Els espais petits són els que més còmoda et fan sentir per recitar?
Sí... Això depèn molt de la poesia que fa cadascú, i com jo faig una poesia molt íntima, no faig jocs de paraules ni res expansiu, sinó que és cap endins... I també necessito molt veure la cara de la gent per interactuar. En un teatre, si tinc els focus i no veig res, em sento super incòmoda. M'estic perdent el vincle, el diàleg amb la gent, veure com respiren. I també penso que és un tema energètic... Totes les persones tenen la seva energia i estan disposades a escoltar-te amb l'ànima oberta i, clar, això és el que jo necessito per comunicar el que vull comunicar. Sempre passen coses diferents. Sempre hi ha energies diferents, la teva d'aquell moment també és diferent. La poesia amb la música creix, i igual passa amb l'energia de la gent que et trobes. De vegades, tu arribes amb un estat d'ànim a un recital, i després de dos poemes, estàs en un altre lloc.

- En quin moment creus que et trobes? Quin estat d'ànim creatiu tens?
M'ha anat molt bé trobar-me amb l'Alessio, perquè estic treballant amb un poemari sobre la casa. De sentir-se a casa i sentir què és casa. I què vol dir estar a la intempèrie per cadascú de nosaltres. Tot arrenca de la mort de la meva mare, perquè la meva idea era fer un poemari, però no podia. Me'n vaig a les cases per parlar de l'absència, perquè no puc abordar el tema directament i he estat molt de temps en silenci. Tres anys. No em sortia cap vers. No volia anar enlloc. I també perquè creativament necessitava més estímuls per obrir portes.

Més informació: 

També et pot interessar