Josep Juan Segarra: "La vida no és una circumferència perfecta"

El periodista i antropòleg publica 'Periples', la seva primera obra poètica

Anna Zaera

25/07/2024

Llibres

Josep Juan Segarra (La Ràpita, 1984) publica 'Periples', un recull de poemes de caire autobiogràfic que repassen les seves aventures dels darrers anys, vinculades al Delta, a la seva estada al Brasil, i on hi té un protagonisme important el seu vincle amb el mar. El periodista i antropòleg va iniciar l'any 2019 un projecte que unia poesia, surf i caiac, tres de les seves passions. Cinc anys després, i amb milers de singladures a les espatlles, ha decidit compartir una veu poètica que és la confluència, com diu ell mateix, de "natura, emocions i amors". Una publicació que serà llegida sobre sòl terrestre i sobre les ones del mar, i que és un homenatge als avantpassats i a la terra. També un elogi a persones fidelment estimades pel poeta com el desaparegut Jon Gras, Gerard Vergés o Zoraida Burgos. Cal dir també que el poemari compta amb les il·lustracions de la jove rapitenca Mar Castellà Vidal i que el llibre es pot comprar a les llibreries La Pau de La Ràpita, la Romàntica i Guaix Espai Cultural d'Amposta, La Irreal i La 2 de Viladrich de Tortosa, La Flamenqueta del Poble Nou del Delta i Deltaic de Deltebre. Hem parlat amb aquest home savi del Delta de l'Ebre.

És una obra molt biogràfica, que he fet, en part, per dir-los gràcies a mons pares

- Dius a la contraportada que aquest poemari és "una circumferència anàrquica de natura, emocions i amors". Ha estat una manera de buscar un sentit a fragments vitals en forma de poesia?
Comencem pel principi. Això ve de la paraula "singladura". Quan Gerard Vergés em va dedicar la seva obra poètica completa, en el moment que li vaig fer el docuretrat, em va escriure alguna cosa com: "Molts encerts en la teva singladura per aquest món". La paraula "singladura" em cridava l'atenció perquè està relacionada amb un viatge de navegació de vint-i-quatre hores. Li vaig donar una mica de voltes a això i em va vindre la paraula "periple" al cap. L'etimologia de "periple" ens remet a un document de navegació que t'explica les coses que han passat durant una travessia i que pot servir als altres navegants per a prevenir perills. Per un altre costat, la definició més recent de "periple" seria un viatge que comença i acaba generalment al mateix lloc. Amb els caiacs, normalment sortim i acabem al mateix lloc, tot i que la volta mai és perfecta. En fi, vaig pensar que quadrava.

- Dius que la circumferència és anàrquica?
Clar, no és una circumferència perfecta. Té les seves anades i vingudes. Com la vida, que mai saps a on anirà a parar. No saps com seguirà o quines corbes faràs.

- En l'última entrevista estaves a punt de començar el teu projecte de Poesia, Surf i Caiac. Quina valoració fas després dels anys?
Sí, feia poc que havia tornat del Brasil i estava vivint al Segador. Era el 2019. Encara que sigui un tòpic, diria que he après que quan sents que has de fer una cosa, l'has de fer. Ho has d'intentar. Perquè potser no et surt bé o potser sí. Però si no ho intentes, no ho sabràs mai. Potser si a algú li hagués dit: "muntaré un projecte de poesia per a fer rutes pel Delta hauria dit: Però què dius?". A mi m'inspira molt Polet, que és un innovador i continua sent-ho. Ell diu: "Estic boig perquè faig turisme dins un camp d'arròs!" Salvant les distàncies, proposar poesia i caiac era una mica el mateix.

- A tu t'encantava fer caiac?
Jo ho tenia molt clar. Algunes vegades vaig creuar la badia sol en un caiac que m'havien deixat i anava rient sol. Vaig sentir que anar amb caiac em sentava superbé i després no he parat de demostrar-me que estava encertat. Quan estic estressat, entro dins de la mar i em baixen les pulsacions, em relaxo al moment. El retorn de les persones que venen també és molt bonic. Fa poc una clienta deia alguna cosa com que és un goig trobar propostes així en un món ple de soroll i consumisme. Connectar amb la natura i amb les persones amb les quals fas la travessia és preciós. Hi ha moments de la ruta que intentem fer silenci i una mica de meditació. Crec que les experiències que tinc més properes al que és sublim o sagrat és quan em connecto de manera verdadera amb la natura o amb altres persones. I això no em passa a l'església.

- El balanç del teu projecte és positiu, llavors?
Sí, molt satisfet d'haver començat un projecte que potser de primeres, semblava que era massa utòpic.

- Tornant al llibre, parles de les persones que t'han marcat, tant familiars com persones del món de la cultura que estan vives o que estan mortes. Ets conscient també com que la teva veu està feta de moltes d'elles?
Exacte. M'és exactament igual si són conegudes o no. Si no fossin coneguts, alguns no estarien perquè jo no els hauria conegut. Per exemple, Fernando Pessoa, que és d'una altra època. M'agraden per la manera com viuen i com són, més que per com escriuen.

- Parles de diferents periples.
Sí, dels meus periples de joventut, als actuals. Em fa feliç que els amics meus de joventut de La Ràpita sàpiguen que poden comptar amb mi. Gràcies a la poesia i al caiac podem viure d'una manera molt sana.

- Parles del riu, dels banys de bosc. La natura està molt present en aquest poemari.
Hi ha un noi que es diu Albert que fa banys de bosc als Ports. Nosaltres vam arribar al Faig Pare i va ser una experiència molt, molt xula. S'ha d'entrar descalç, respirar, sentir els sons de la natura. Deixar de banda l'ego, que es fa fort quan només parles i parles.

- El bany de bosc és semblant al caiac?
Saps on crec que està la clau? En si ets conscient que hi ha una dimensió espiritual. Que allò que estàs fent té ànima d'alguna manera. Això és el que diu Martínez Gil sobre la "fluviofelicidad". Ser conscient que entrar al riu és entrar a un lloc sagrat, i que l'has de respectar i cuidar. Ell va fer entendre a moltes persones què és un riu, tot i que molts acadèmics el van criticar perquè van dir que ja no era científic, que s'havia fet filòsof.

Josep Juan Segarra amb un exemplar de 'Periples' | Foto: Surtdecasa
- Has dedicat el llibre als teus pares. És un homenatge cap a ells?
Sí. Feia un any que el tenia escrit i que no l'havia tocat i, quan ho vaig tornar a tocar, vaig reescriure'l en coses que havia anat pensant. Vaig tindre molt clar que el volia publicar, veient que mon pare estava malalt. És una obra molt biogràfica que he fet, en part, per dir-los gràcies a ells.

- I tenir fills? Com portes això de ser baula de passat i futur?
Trobo que ha de ser una cura d'humilitat per a moltes coses, saps?

- Canviant una mica de tema, et volia preguntar com afecta la llengua amb què està escrit cada poema. Perquè hi ha poemes escrits en portuguès i també paraules ebrenques o paraules inventades.
Quan escrius amb una llengua estrangera, escrius des d'una altra cosmologia. Al Brasil hi ha paraules que aquí no existeixen. Cafuné és l'acte d'acariciar els cabells. Hi ha també una altra que és cheiro, l'acte de fer un cheiro és com "fer una olorada". Fer una olorada està al mateix nivell que fer un besito. És un acte d'amor.

- Tenen moltes més paraules per a actes així sensuals o sensorials.
Exacte és un país del Primer Món, el Brasil. A escala emocional és molt ric. Emocionalment l'hauríem de situar al primer món. Per això les llengües s'han de preservar, perquè són maneres d'entendre el món. Llavors, quan es perd una llengua, es perd una manera d'entendre el món.

- Si haguéssim de triar una paraula de tot el poemari, seria "sudrealisme"?
Així defineixo l’obra de Jon Gras i m’inspiro en ell que va escriure: "Som un-i-vers". Teníem la mateixa edat i ell ja havia escrit com cinc o sis llibres de poesia. A la seva manera. Els filòlegs el criticaven perquè no seguia cap norma. Però justament aquesta era la seva gràcia. La seva creativitat i la seva anarquia. Ells poden escriure correctament, però no s'han inventat res nou. Només han après la norma i l'han seguida. Ell va crear un sistema nou.

- Què creus que aporta la poesia a la lluita social?
El pitjor d'una societat és que escoltem els polítics més que els poetes. La poesia per als moviments socials és clau. Per defensar una causa, has de construir un argumentari, i has de fer servir paraules que connecten les persones. L'experiència és una forma d’autoritat, “jo vaig estar allà”, va dir Malinowski. Però també és necessària la bellesa del llenguatge per atrapar la profunditat de l'argumentació. El lema de la plataforma era: "L'Ebre sense cabals és la mort del Delta". D'acord, però no només. Treballeu els cabals líquids, però encara que baixés 10 vegades més aigua pel riu, si no baixen sediments, el Delta mor igual. Llavors, clar, els lemes s'han de renovar. Potser s'havia de fer un canvi. Perquè quan s'ha parlat molt de sediments, a l’Ebre tothom s'ha hagut de posicionar, d’una manera o d’una altra.