Surtdecasa Ebre
,
28/09/2012
Llibres

"S’ha d’anar amb molta cura amb la creació dels personatges perquè no et passi un 'Desmontando a Harry '"

Marta Rojals ens parla de la novel·la 'Primavera, estiu, etcétera'
Avui escric aquestes línies empesa per una situació recurrent –fins llavors, inèdita- que vaig començar a experimentar fa cosa d’un any. Tot va començar una matinada, dins un Bus Nit, quan en encetar una conversa amb els companys de viatge, una noia em va atracar verbalment: “Tuuu! El teu parlar? D’on ets? Parles igual que els personatges d’un llibre que m’ha encantat!”. I a partir d’aquí, vaig anar rebent de coneguts i saludats comentaris de l’estil “aquest estiu he pensat amb tu perquè m’he llegit un llibre que... bla, bla, bla”. Això, sumat a crítiques positives als mitjans, lloances en converses de bar i recomanacions a la xarxa, va despertar-me l’inquietud de voler saber què tenia Primavera, estiu, etcètera que connectés de forma gairebé sobrenatural amb la gent i que alhora tingués tant a veure amb mi (o amb el meu parlar) per als que es creuaven en el meu camí. Així és com en una de les visites a la llibreria en vaig sortir amb un exemplar de Primavera, estiu, etcètera ben amagat dins la bossa amb complex d’extraterrestre per encara no haver-lo llegit.
 
Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) és arquitecta, provoca l’esperit crític dels lectors de Vilaweb amb els seus “mails oberts” i segueix un codi ètic molt interessant: evita els habituals canals de promoció d’escriptors (no distribueix fotografies personals, no participa en tertúlies ni concedeix entrevistes ‪tête-à-tête). Tot i que fa conya dient que això la pot fer sentir del segle XIX, Rojals aposta per la relació directa amb els lectors a través de les noves tecnologies. Assegura que aquestes tenen un paper “absolut” en la seua vida i em comenta: “Tot el que sigui d’abans d’ahir ja em sembla antic.” Ella i la seua forma de narrar són ben d’avui, però. Fresc, sense artificialitats, el llenguatge que utilitza flueix per sobre d’un engranatge ben fi i, tal i com han notat els lectors, treballa la llengua amb el tacte d’un orfebre. Quan li preguntem sobre la feina de traslladar al mitjà escrit una variant dialectal naturalment oral, ens aclareix que “el parlar del llibre no és ebrenc pròpiament (la variant tortosina), és lleidatà del sud (m’invento la denominació ‘del sud’ més per ignorància que per sapiència).” I tot i que el procediment va ser “més aviat intuïtiu, basat en la transcripció directa” no l’ha fet servir a l’ababalà. “Per posar-hi una mica d’ordre i de concert, vaig valer-me de les publicacions filològiques de l’Olga Cubells per definir uns criteris i una coherència”, revela. I per a deixar-ho més clar, ens ofereix un exemple de criteri fonètic: “jo anava/ell anave: en el primer cas, la [a] final indica la pronunciació d’una [e] oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada.” I en destaca els matisos del llenguatge: “allà no diuen ‘lo’ sistemàticament, com fan els parodiadors del lleidatà.” Comenta que per a ella va ser com fer una petita tesi doctoral i en va aprendre molt; a nosaltres no ens queda dubte que ha aportat molt als lectors del nostre país sobre la diversitat i riquesa lingüística que preservem. ‬‬
 
Parlem de la novel·la i del clàssic “de què va?” i Marta ens comenta que l’esquelet, el penja- robes, es pot definir com “una noia que torna uns dies al poble després de l’exili universitari i laboral a la ciutat...”, però que la roba l’escull cada lector: “el desarrelament, l’entrada a la maduresa, amb les seves pors, contradiccions i desenganys...”. I quan deuen tenir els personatges d’ella mateixa o de la gent que l’envolta? “Tots els personatges, inclosa l’Èlia, són bastant arquetípics”, argumenta pel fet que la gent es pot sentir exhibida i utilitzada s’hi si descobreixen. “Crec que en això s'ha d'anar amb molta cura perquè no et passi un  Desmontando a Harry”, revela l’autora.
 
Moncada, Monsó, Rodoreda, Pla o Serés són alguns dels noms que cita quan li preguntem per referents... Curiosament, em venen al cap tots els relats breus dels citats i se’m desperten les ganes de llegir contes breus de l’autora que ens ocupa... Sobretot quan li preguntem per la possibilitat de publicar més i escriu: “Ai, si escriure fos tan fàcil com publicar...”
 
Detractora dels maniqueismes i de convencions fortuïtes, Marta Rojals comenta: "Mai no m’hauria imaginat que el llibre arribaria –i ja no dic interessaria— a un tipus de lector que no tingués els orígens, l’edat i el sexe de la protagonista.” Hi ha més Pedrones i més Traus
repartits pel món del què ens pensem?
 
I ja que hem tret el tema dels orígens, es deu sentir identificada amb una generació d’autors ebrencs que triomfen arreu del país? “La geografia és una cosa i la realitat va pel seu compte”, defensa i ho explica amb una imatge molt clara en relació al riu: “On jo vaig néixer, l’Ebre només passa pel nom: és un territori absolutament de secà que fa frontera amb el Priorat i les Garrigues i, si la cosa no ha canviat molt des que hi vivia, la seva gent sempre ha tirat més cap a aquestes comarques que cap avall. Diria fins i tot que sempre han viscut i parlat d’esquena al riu, o almenys aquesta és la impressió que m’ha fet tota la vida. Per tant, en el meu cas, no em sento més vinculada a les Terres de l’Ebre del que se’n podria sentir un prioratenc o un garriguenc.” Rojals destaca també el fet que a les nostres comarques hi ha parlars i maneres de fer molt diverses i, per això, “agrupar-los sota la denominació general d’autors de les Terres de l’Ebre, per a mi té el mateix sentit que agrupar els ”autors de les Terres del Llobregat” o “de les Terres del Ter”.
 
Seguirem, així, la pista virtual de Marta Rojals que ens ha concedit aquesta entrevista a través de correu electrònic i de qui esperem llegir de nou el resultat del seu propòsit d’escriure seguit.
 
  

També et pot interessar