Anna Zaera
,
18/09/2015
Llibres

Zoraida Burgos: "Et marquen tant les lectures que recordes com les que has oblidat"

L'escriptora és una de les protagonistes de l'exposició 'Dones amb nom propi de les Terres de l'Ebre'
Zoraida Burgos

Foto: 

Cedida
Zoraida Burgos i Anna Zaera
M'agrada esmorzar amb una dona amb nom propi. Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una bibliotecària poeta, o una poeta bibliotecària. Feta de vidre i de ferro, de ferro i de vidre, ha trobat en les lletres una forma de viure millor. Un canal per explorar el món i una vida directa a ella mateixa. Reconeix que cada cop l'espurna de la creació segueix més el recorregut centrífug, de dins cap a fora. De la justícia interna a la externa. Més que viceversa. El poemari 'D'amors, enyors i d'altres coses' així reflexa les inquietuds d'aquesta tortosina que mira el món arran de l'Ebre amb esperit de cosmopolita. 'Vespres' marcarà l'estil que seguirà amb 'Cicle de la nit', 'Reflexos' i 'Blaus' i 'Absolc el Temps'. Burgos, que va veure com el seu poema 'Només la veu' es traduïa a més de 20 idiomes en el Dia Mundial de la Poesia de 2013, forma part ara de l'exposició 'Dones amb nom propi de les Terres de l’Ebre' una mostra itinerant que vol visibilitzar els referents femenins del nostre territori.
"No és necessari moure’t físicament o viatjar per enriquir-te. Hi ha escriptors que, sense moure’s, escriuen sobre un món inabastable, un món que els habita i que ells ens el fan reviure"

- Has viscut les lletres des de la vessant racional - tècnica - com a bibliotecària i des de l'emocional - creativa - com a escriptora. Quina vinculació hi veus?
És veritat que en la meva vida laboral i en la meva vida privada he estat sempre envoltada de llibres. Però no hi veig cap vinculació entre el fet d’haver de seleccionar, llegir o aconsellar llibres de tota classe de matèries i el fet d’escriure. Encara que, ben pensat, dins i fora de la feina he trobat molts llibres que m’han interessat i que m’han introduït en el món de la literatura i de l’escriptura.

- Associes la creativitat a moments i espais d'inspiració que segons tu són improvisats. Quin sol ser el teu procés? Ets metòdica o la inspiració t'assalta en qualsevol moment?
No, no sóc metòdica. No dedico un temps determinat i fix a l’escriptura. És un dels meus defectes, per posar-me a escriure necessito alguna cosa més que un full en blanc i una ploma. D’allò que tu en dius inspiració jo en dic un motiu que m’emociona. En qualsevol moment. Un estat emocional pot ser una reacció a un fet injust, com un crit, o a un instant de bellesa, de perfecció, pot ser una música, una olor evocadora, un desig de perdurar, de fixar la memòria. Aquest impuls de crear un vers, pot ser produït per una sola paraula que ens commou. A partir d’aquest fet és quan comença el treball de l’escriptor.

- Un dels processos que més t'agrada és donar forma als impulsos. Aquesta és la tasca d'artesania i orfebreria que més s'apropa a un ofici?
Jo no sento el fet d’escriure com un ofici. No la meva manera d’escriure. Potser algun escriptor de bestsellers podria parlar del seu ofici. En un aspecte, en el del treball acurat, precís, sí que es podria comparar al treball de l’orfebre, com tu dius. Escrivia els meus primers poemes sense massa reflexió, sense pensar en la forma, eren poemes d’urgència. Després, crec que a partir de 'Vespres', sempre he intentat trobar el ritme, més que la rima, els accents, la paraula exacta. En certa manera ha estat com anar a la recerca de la pròpia veu. Cosa que no sé si he aconseguit. Però és cert que ara els meus poemes són més pensats, més treballats.
 

- La teva obra reflexa el camí que va de fora a dins. Comences amb un fort accent per l'escriptura de crítica social - tot i que sempre fas referències a sentiments íntims - i transites cada cop més cap al teu univers més personal. Com descriuries aquest viatge que, com hem comentat, sembla que mai deixi de ser circular...?
La meva poesia, com la de tants altres poetes de la meva època, va estar classificada com a poesia realista, poesia social. Era fruit del temps difícil que vivíem. Un temps de censures, de negacions; no podíem reivindicar els nostres drets a la llengua, al pensament lliure. L’únic mitjà de revolta que ens quedava era escriure poesia, que probablement era considerada una afició fosca, inútil, sense perill. No obstant això, una part de la meva poesia ja en aquells moments feia referència a sentiments personals. Ara, en els darrers llibres, la meva reflexió gira entorn d’aquells aspectes de la vida que han estat sempre en el fons de tota poesia: el pas del temps, l’amor, la mort, l’emoció produïda per instants de bellesa, la recuperació de la memòria... Introspecció, preguntes que em faig, sense resposta.

- Els experts diuen que els teus poemes són "críptics", i estem d'acord en que t'agrada fugir d'allò barroc. Com definiries tu mateixa el teu estil?
M’agrada el barroc en alguns retaules, en algunes pintures del segle XVII, però en la meva vida m’agraden les coses senzilles, sense ornamentacions excessives. La poesia que de vegades pot semblar “críptica” deixa de ser-ho si es llegeix amb atenció, amb calma, si es rellegeix. Cal una pràctica. O una certa sensibilitat.

- Tot i que t'has criat en una família de parla castellana, decideixes utilitzar el català per trobar una veu més personal i desmarcar-te dels poetes castellans i llatinoamericans. Quines són les teves influències?
La meva llengua durant la meva infància i part de l’adolescència ha estat el castellà. En castellà parlava amb els meus pares i el parlo ara amb les meves germanes, després, com la cosa més natural, vaig passar a parlar català. Amb els meus fills parlo sempre català. Més que la llengua parlada a casa, em va marcar, com a tots els companys d’estudis de la meva època, l’ensenyament en castellà. Mai ningú ens va parlar de Llull o d’Ausiàs March. Els poemes que apreníem de memòria eren castellans, com tota la literatura, com totes les referències culturals. Tot el que jo escrivia, ja durant el batxillerat, eren expressions castellanes. Les influències que rebem al llarg de la vida són moltes. Et marquen tant les lectures que recordes com  les que has oblidat. Crec que escriure en català em va ajudar a trobar una veu més personal.
 

Zoraida Burgos contesta...

 
Normalment esmorzo... cafè amb una mica de llet, una torrada de pa amb mantega i mel o melmelada. Durant l’hivern començo amb un suc de taronges de l’hort.
 
Compartiria un cafè (a la Cafeteria Bombó de Tortosa) amb...amb tu, per exemple, un dia de poca gent, per parlar de viatges o de llibres. No sóc persona de bars ni de cafès, em cal un bon motiu per anar-hi.
 
En diumenge, el que més m'agrada fer és... oblidar els horaris. Anar al camp o al mar, sense plans previs.


 
El plat que més m'agrada cuinar...el gigot. És fàcil i sempre surt bé.
 
El meu paisatge més inspirador... pot ser un paisatge de mar o de riu: 'Convivència d'aigües, el meu paisatge'.
 
Pensaments recurrents abans d'anar a dormir... Normalment no em recolzo en pensaments recurrents abans d'anar a dormir. Escolto la ràdio, tanco els ulls i dormo sense problemes.
 
L'últim regal que he fet.. Un llibret de poemes per a una amiga i un estoig de colors per a un nebot.
 
Una cançó... Si et val una ària, 'Casta Diva', de l’òpera 'Norma', de Bellini. Si vols una cançó, 'I just called to say I Love you', de Stevie Wonder.
 
Un llibre... 'La poésie à l’école: l’indispensable superflu', de Martine Boncourt. Un llibre molt interessant, que em va fer mirar la poesia amb uns altres ulls, en un moment de dubtes.
 

- Tot i que parteixes d'allò local per descriure la realitat, consideres que una experiència vital rica passa obligatòriament per conèixer altres cultures i altres països. És necessari moure't físicament per enriquir-te?
No és necessari moure’t físicament o viatjar per enriquir-te. Hi ha escriptors que, sense moure’s, escriuen sobre un món inabastable, un món que els habita i que ells ens el fan reviure. Però sí que crec en els avantatges de sortir de casa, del teu lloc, de conèixer altres costums, altres cultures, altres maneres de viure. Et fa més obert, més comprensiu.

- Creus que si haguéssis nascut als anys vuitanta - i tinguessis la meva edat - la teva trajectòria com a escriptora hagués estat diferent?
Les meves vivències haurien estat unes altres si jo hagués nascut als anys vuitanta, és evident. La meva trajectòria com a escriptora hauria estat diferent, és possible. Per exemple, no hauria escrit, entre altres, un poema a un amic poeta a la presó, tancat per mantenir unes idees polítiques oposades al règim polític imperant. Però la poesia que ha estat un referent per a mi, la poesia de Quevedo, la de Rilke, la de Riba o la de T.S. Eliot, també serà un referent per als poetes de la teva edat.

Alguna anècdota que recordis dels teus anys de joventut juntament amb altres artistes referents de l'escena tortosina?
Dels anys seixantes, sí que recordo reunions amb amics escriptors o pintors que eren avortades a la força per la policia vigilant de l’ordre establert. També recordo haver estat citada pel Jutjat per la publicació d’un llibre de poemes que em van editar a Lleida i que els va semblar perillós i subversiu.

- Comentes que, últimament, és la reflexió sobre el temps el que ocupa bona part dels teus pensaments. És així? Quins temes són els que més t'interessen? I els que busques en la literatura que esculls?
M’interessen algunes memòries de bons escriptors. Segons les paraules d’una amiga, la bellesa de la forma, en literatura, pot produir un plaer especial. Quant als temes que m’interessen, a part dels que he enumerat abans, serien la fugacitat del temps, l’efímer, la finitud de tot.

 

 

 

També et pot interessar