Cecília Aymí: “Cantar és el que més m’apropa a la meua essència”

Què bé que Cecilia Aymí torni a viure a les Terres de l’Ebre! Amb persones com ella, el món es fa ample i elàstic, per moments. Cecília Aymí (Tortosa, 1978) torna a la seua ciutat amb la intenció d’impulsar la seua prometedora carrera com a soprano. Per això, ha presentat una pàgina web per gestionar la seua projecció cap al món. Una artista local i global, així és Cecília.

 

- Has crescut en una familia de músics i suposo que has tingut el teu pare, el músic Rossend Aymí, com a referent. Com vas començar a interessar-te per la música?

De molt petita recordo anar sempre amb micros, amunt i avall, inventant-me cançons... Cantava cançons populars i mons pares les gravaven... Me’n recordo que quan era festa a casa es tocava el piano i es cantava.

 

- Sabries dir-me la primera vegada que vas cantar en públic?

Crec que va ser quan tenia 5 o 6 anys a la plaça del Rastre. Vaig cantar Les nenes maques al de matí. Ja veus tu!

 

- Quan vas decidir que volies guanyar-te la vida dalt d’un escenari?

Des de molt petita vaig tenir clar que volia dedicar-me al món de l’espectacle. Allò de 'mamá,  quiero ser artista' encaixa perfectament amb mi.

 

- Vas fer estudis de música al conservatori de Tortosa i, després, al conservatori de Tarragona, però també vas estudiar a l’Institut del Teatre. Em podries dir algun moment concret en què te n’adonéssis que volies ser cantant d’òpera?

Et diré una cosa que no he dit a ningú. Quan estava a l’Institut del Teatre, unes companyes em van dir que cantés, ho vaig fer, i van al·lucinar. Crec que en aquell moment vaig veure que havia d’anar per aquí.

 

- Els experts parlen de que tens una gran versatilitat vocal i una gran presència escènica. Quines cantants líriques han estat referents per tu?

Pel color de la veu em sento molt prop de les estadounidenques Jessye Noman i Renée Fleming. Però un dels meus referents ha estat, sense dubte, Maria Callas.

 

- Què t’aporta cantar?

Cantar és una necessitat meva constant. És el meu mitjà d’expressió. Quan canto és quan més a prop estic del que jo sóc, quan més m’aproximo a la meva essència.

 

- Has hagut de treballar molt per tenir aquesta veu?

Requereix moltíssima tècnica. Molta gent quan em veu cantar imagina que la veu i les melodies em sorgeixen d’una manera natural, i això no és cert. Hi ha molt de treball darrere, un treball gimnàstic. Sobretot amb la respiració i la veu.

 

- Si cantar és una experiència que t’apropa tant a tu mateix. Creus que la gent hauríem de provar de cantar més (tot i no fer-ho tan bé com tu)?

El cant és quelcom molt natural. Quan som petits tenim la veu aguda i, per naturalesa, cantem bé. És un instint. Poc a poc, a mesura que anem creixent apareixen les inhibicions i deixem de cantar. És llavors quan es bloquegen els músculs i, fins i tot, ens canvia l’expressió de la cara.

 

- Per què deixem de cantar?

Per què deixem d’abraçar? Per què deixem de somriure? És una part molt íntima d’un mateix. La veu i el timbre de cadascú és irrepetible. No es pot impostar. Quan t’exposes mostrant el que tu ets, saps que podràs agradar o no.

 

- Què pretens amb la presentació del teu website?

Dedicar tota la meua energia a impulsar la meua carrera artística com a soprano. Aquest portal és una plataforma des d’on oferir el meu producte a agents, teatres, festivals. És una targeta de visita que em permet gestionar directament la meua carrera, sense intermediaris.

 

- No creus en els intermediaris en el món de l’art?

Jo he fet una posta per l’autogestió. Si això passa per no actuar a grans teatres, no m’importa. L’important és transmetre. Què més dóna si és al Liceu o a Masdenverge!

 

- Després de viure uns anys a Barcelona has decidit instal.lar-te a Tortosa. Com portes el canvi?

Tinc amics que m’han dit “Què fas tornant a Tortosa? T’estancaràs...” Jo no penso en aquesta línia. Tinc el cap molt obert. No és important si estàs en una ciutat o en una altra. Jo sóc un cul inquiet que visc la cultura aquí, allà i on sigui. A més, afortunadament, no em costa traslladar-me per anar als espectacles que m’interessen.

 

- Des del teu gènere, creus que algun tipus de música no s’hauria de considerar com a tal?

Cada música, a la seua situació. Jo sóc una oient de música de tot tipus. Soul, pop, rock, jazz, gospel, fins i tot hip-hop. Menys heavy metal i aquestes coses, tot. Això sí, de la mateixa manera que jo sóc exigent amb mi mateixa, m’agrada que els músics també ho siguin. M’enfado quan un músic del que s’espera un nivell, no dóna la talla.

 

- Creus que el gran públic està preparat per gaudir d’un espectacle d’opera?

Sempre s’ha relacionat amb la classe alta, ha tingut connotació d’espectacle burgès, però això són clitxés. No fa falta que entenguis de música o sàpigues alemany, només has de tenir sensibilitat. Al final, les òperes són com els culebrons; amors, intrigues, traïcions...Els assumptes humans sempre són els mateixos.

 

www.ceciliaaymi.com