El cantautor del Penedès actua el proper 12 d’agost a les Festes Alternatives d’Amposta
“La canción es la amiga que me arropa y después me desabriga; la más clara y oscura, la más verde y madura, la más íntima, la más indiscreta. La canción me dá todo”, diu el cantautor cubà Sílvio Rodriguez al seu tema Compañera que, al contrari del que pot semblar a primera vista, no va dirigit a una dona, sinó a aquells temes que brollen de la imaginació i que acaben per acompanyar-lo a tot arreu. Aquesta és una de les cançons de capçalera del penedesenc Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) que, com si es tractés de quelcom inherent en la vida de tot cantautor, també reconeix "la cançó" com el seu tòtem, aquella expressió que li permet reconèixer-se de cara enfora i fer preguntes a l'aire, perquè un públic entregat pugui contestar-les. El dilluns 12 de setembre, aquest músic català oferirà un concert a Amposta en el marc de les Festes alternatives Surt al Castell, unes festes populars que, segons Freixas, són l’escenari més autèntic per desplegar un repertori ideològic musicat que aposta per tornar el govern al poble. Poble, música i sentiments per fer especial una nit de dilluns. Abans, coneixem-lo més de prop.
- Com pot un cantautor canviar el món en què vivim?
No crec que la cultura i la música puguin canviar el món d’una forma directa. Cap cançó i cap poesia han canviat el món per elles soles. Ara bé, si que tenen una funció social d’acompanyament. La cultura ha de saber llegir la realitat que vivim per intentar explicar i ser reflex dels canvis que estem vivint. Com a treballdor cultural, puc fer aquest acompanyament. En canvi, com a persona militant compromesa, puc aportar altres coses d’una forma més organitzada...
- Hi ha textos o cançons que han ajudat a posar noms a les revolucions i s’han convertit en grans emblemes de lideratge...
Sí, en aquests moments crec que és inevitable fer cançons compromeses. El desencís de la població cap a les estructures de poder i l’opressió que està patint la gent ens aboca a això. Hauria de ser un acte natural fer cançons protesta.
- Per què et dediques a això?
Vaig créixer en una família on s’escoltava molta música d’autor. Quan vaig arribar a la universitat, vaig conéixer cantautors de Centre Amèrica i Sud Amèrica i vaig connectar molt amb els seus treballs. Des que era adolescent, escrivia coses que no tenien sortida més enllà de la meva intimitat. A mesura que vaig anar creixent, me’n vaig adonar que les meves inquietuts formaven part d’un món molt més ampli...Quan vaig tenir més necessitat de compartir els sentiments més intims i els mes col·lectius vaig començar a fer cançons. Era una forma de formular preguntes, i trobar respostes.
- Sents encara que tens les mateixes coses a dir o aquestes inquietuts han canviat?
Tot el que està passant en els últims anys dóna molta matèria per a un creador... Les coses s’han posat molt lletges... Estem donant significats a paraules que abans ens quedaven molt llunyanes com, per exemple, la pobresa. També la solidaritat i la cooperació prenen un significat diferent en aquesta societat que ha passat a ser una gran xarxa connectada amb moltes persones que estan en les mateixes lluites que tu. Totes aquestes revolucions tenen la força necessària per convertir-se en cançons.
- Quines són les persones que estan en les mateixes lluites que tu?
Per proximitat històrica i geogràfica, em sento molt proper a l’Ovidi Montllor. Una de les persones encara vives amb qui tinc molt bona relació és amb el Quico Pi de la Serra. Són cantautors coherents i conseqüents... Pel que fa a les persones de la meva generació, amb el Pau Alabajos, del País Valencià. I també amb els membres del col·lectiu “La cançó necessària”, un col·lectiu que fa servir la cançó per qüestionar coses i a la que m’uneix una gran afinitat ideològica i personal.
- Si no haguéssis estat cantautor, què haguéssis fet?
Estava estudiant Geografia a la Universitat de Barcelona quan vaig començar a cantar...Volia dedicar-me de ple a la música... Suposo que sóc una persona que m’agrada conéixer la terra i trepitjar-la.
- En lloc d’estudiar Geografia, vas decidir conéixer el país per tu mateix...
Sí, faig molta més Geografia voltant amunt i avall per fer concerts que a la Universitat. Faig servir els meus concerts per conéixer el meu país, els paisatges, les comarques... Vaig sovint al País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord, la franja de Ponent.. Si et mous pels Països Catalans, veus tot allò que ens uneix i te n’adones que ens van guanyar la batalla al fer-nos creure que erem territoris diferents. Han destruït el nostre país.
- Què faràs aquest estiu a part de molts concerts?
Doncs això, molts concerts. Estem presentant l’últim disc Tocats pel foc, que vam treure l’any passat. Cap al setembre o octubre, quan tingui dies lliures em faria molta il·lusió anar a l’illa de Tabarca, una illa molt petita que hi ha davant d’Alacant. Hi viu tan poca gent que podria passar que desaparegués tothom.... Jo que sóc un amant de Formentera, tinc ganes de conéixer Tabarca, perquè segur que serà una Formentera en petit.
- Què fas quan surts de casa?
M’agrada caminar muntanyes i, quan vaig de concert, sempre intento anar a fer el cafè al bar de la plaça del poble. M’agrada que m’expliquin històries autèntiques dels llocs que visito... Les històries sempre es mesclen amb els paisatges i conformen la idiosincràcia d’un lloc.
- I de les Terres de l’Ebre, amb quin paisatge et quedes?
Amb la visió del riu Ebre des de l’N340 quan creues el pont d’Amposta. Em sembla impressionant la visió d’un riu tan ample... És una imatge que m’emociona. També m’agraden molt els fars i al Delta n’hi ha de preciosos.
- El dia 12 actuaràs en unes festes organitzades per les entitats, des de sota. Suposo que, tenint en compte la teva ideologia, estàs a favor de l’organització d’aquestes festes “Alternatives”.
Clar que sí. El govern és el poble. Per tant, les entitats i associacions són el més proper al poble. I ara que s’està demostrant que les institucions estan lluny de la gent, poder participar d’aquests actes que es fan des de baix, és un honor. És la manera més natural de poder presentar les meves cançons que parlen, precisament, d’aquestes mancances. No m’agrada mirar cap a dalt, sinó al costat. Prefereixo tot allò que s’organitza des de l’horitzontalitat.
- Com et definiries?
Diuen de mi que sóc un tio innocent, que sempre me les colen. Però com a tret positiu, diria que sóc perseverant. Sempre lluito per les coses que crec.
--
+ info: Concert 12 d'agost Amposta (Enllaç)
També et pot interessar