Entrevista a Jaume Ibars, cantant de Rauxa

Un grup de directe, sense cap mena de dubte. El 2 de juliol, els Rauxa porten una bona dosi de rumba i d’energia festiva fins Campredó. Surtdecasa.cat ha parlat amb Jaume Ibars, cantant del grup, que ens ha parlat del seu darrer disc (Dins d’una peixera) i ens ha fet cinc cèntims de l’alegria encomanadissa que han carregat a la furgoneta per transportar-la fins les nostres terres. Aparqueu el seny!

 

- Amb el vostre tercer disc, Dins d’una peixera (Música Global) feu una aposta ben decidida per la rumba. Torneu als vostres orígens?

Com bé dius, Dins d’una peixera és una aposta per la rumba catalana però cal dir que també des dels nostres principis hem fusionat molts altres ritmes com la salsa, estils llatins, etc. És rumba catalana però escoltar-la no cansa perquè té aires molt diversos.

 

- Hi ha hagut força canvis en els components del grup respecte els vostres inicis i ara heu apostat per la incorporació d’un guitarrista de flamenc, Mariano Carrillo. Com expliqueu aquesta evolució?

No és que ara hi afegim un toc més flamenc sinó que, en fer rumba catalana, volíem tenir més presència de guitarres. De fet, la rumba catalana ve del flamenc i ara hem guanyat amb un so més clar i més net en potenciar la seva presència, no només pel ventilador, sinó també per altres facetes en les que és la solista.

 

- Assegureu que la majoria de les cançons d’aquest disc les heu creat i arranjat entre tots els músics de Rauxa. Ha estat gaire difícil posar-vos d’acord de manera unànime?

La veritat és que en teníem moltes ganes. Els altres dos discs ens els havien produït en Joan Garriga (Dusminguet, La Troba Kung-Fú) i en Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis), gent externa al grup. Això ens deixava amb la sensació que el disc quedava bé i era bastant fidel al que volíem, però el so final no ens el sentíem encara prou nostre. Amb aquest disc ho hem aconseguit. L’hem treballat tots des del local i ha estat un procés molt laboriós però hem trobat la nostra manera de treballar sabent què pot aportar cadascú. Això ha fet que hagin sortit coses maques.

 

- En què us inspireu per escriure les vostres lletres?

Seguim amb els tòpics de l’amor i d’altres de molt quotidians, com per exemple, de coses que poden passar en una plaça. També hi ha cançons que semblem mots enrevessats, que es fan difícils de cantar, i d’altres que tenen un punt de crítica com ‘Conta contes’, que intenten exemplificar les grans institucions una mica mentideres, que parlen molt i fan poc, com ara els polítics o l’Església.

 

- A Dins d’una peixera hi trobem una sorpresa: ‘Hay que venir al sur’, una versió rumbera de la cançó de la Raffaella Carrá. Què us ha portat a incloure-hi aquest ‘hit’?

Perquè ja tenim la nostra edat [riu] i teníem ganes de fer una versió. Aquesta cançó va ser una que, en un moment amb ganes de fer el burro i de passar-ho bé, vam pensar que era així molt fresca, en el sentit literal. La fem en directe i la resposta del públic és  unànime: agrada. La versió ha quedat més o menys bé, on hi tens rumba i cúmbia.

 

- Carol Duran (La Carrau), Ramon Figueras (Kayo Malayo), Jaume Aguza (Baetúria), La Canija (D'Callaos)... En aquest disc heu comptat amb uns col·laboradors de luxe. Quines aportacions hi han fet?

Hem trobat l’equilibri entre el que demanava la cançó i el que l’artista ens podia oferir. Com ho hem anat fent a poc a poc, hem trobat qui volíem que fes cada cosa. Cadascú ha posat la cirereta que faltava a cada cançó. Per exemple, la Canija ha posat unes veus molt flamenquillas a la cançó ‘Churumbele’ que li dóna el punt que li faltava i el Jaume Aguza ens ha acompanyat amb una gralla que sembla gairebé una trompeta o un saxo. Han pogut fer el que saben fer i no s’han limitat a fer el que els dèiem.

 

- El mestissatge en la música és una moda passatgera o respon a la necessitat de donar visibilitat a noves propostes fins ara menys conegudes?

Jo diria que fins i tot està passat de moda. Recordo que quan començàvem ens posaven en aquest nou corrent de la rumba catalana i ens deien que omplíem el buit que deixava Dusminguet. Nosaltres fem el que ens agrada i la rumba fa ballar, ara i fa vint anys. A més a més, és un estil considerat cultura popular. Això de les modes està bé però pots tenir el problema que s’acabin oblidant de tu. L’important és escoltar i si t’agrada la música, doncs quedar-te amb això i no pensar en si ara s’escolta això o allò altre.

 

- Creieu que les xarxes socials han afavorit la divulgació de noves propostes i nous grups que fins ara no tenien cabuda en els grans mitjans de comunicació?

En la majoria dels casos seguim sense tenir cabuda als grans mitjans perquè ells sí que funcionen amb modes i es mouen per altres tipus d’interessos però a les xarxes socials tu pots penjar-hi el que vulguis. Nosaltres últimament transmetem en directe els assajos i ens creem una accessibilitat molt gran. Ho intentem aprofitar, com suposo que fa tothom.

 

- El vostre punt fort són els directes. Què hi trobarem al concert que oferireu a Campredó?

El concert passarà en una hora i mitja molt ràpida i hi trobareu una barreja de festa amb bona música. La idea és poder combinar la festa i la rauxa perquè puguin dir ‘què està passant aquí? quin merder estan fotent?’ o ja directament, que no sàpiguen què estem fent perquè ja s’ho estan passant bé. Tenim ganes d’anar als llocs i que la gent se’n recordi del concert i pugui dir ‘hòstia, què bé que m’ho he passat!’, que seria la finalitat principal.

 

- Definitivament, amb Rauxa cal descartar-hi el Seny?

El Seny el posem al local però els directes són una hora i mitja de Rauxa. Almenys és el que intentem.