Jump to navigation
- Amb Ubaldo treballes la introspecció i cerques l’essència d’un mateix a través de la música. Ara treus el tercer àlbum i el titules ‘Casa’. Després dels mesos de confinament i amb aquest títol, pots concloure que a l’espai que habitem és on s’hi troba la naturalesa pròpia de les persones?És un dels llocs on s’hauria de trobar, però no tothom té la sort de poder sentir-se bé a la seua pròpia casa. Desviant un poc la pregunta, crec que cada cop més els habitacles a les grans ciutats es converteixen en simples cubicles, on la persona moltes vegades ja ni es pregunta perquè esta vivint en aquelles condicions. Tot això és degut a la deshumanització de les ciutats, on hi prima l’economia i la practicitat per damunt de tot. Per a mi, l’espai que habitem hauria de ser el nostre santuari, per dir-ho d’alguna manera, un lloc on sentir-nos a gust amb nosaltres i amb els que hi conviuen, ja sigui família, amistats o altres. ‘Casa’ com a títol també parla d’espais abstractes o no arquitectònics. Per posar un exemple, el nostre propi cos també és un espai, un contenidor, un receptacle, veritat? El disc va ser enregistrat en un 80% a les habitacions del pis on vivia a Schaerbeek –un barri de Brussel·les–, però clarament veig com la feina que jo tenia en aquell moment al camp es veu reflectida en la música. Amb això torno al fil que obria abans: podem trobar la naturalesa de les persones en molts espais que no són solament els que habitem, ja sigui un riu, una cabana, una cova, unes runes o el taller d’un artesà, entre altres espais més intangibles.
- Has viscut en nombrosos indrets. Com has transitat musicalment per aquestes diferents llars?Sempre que he canviat d’habitacle, ja sigui per dos setmanes per fer alguna residencia o per alguns anys per viure en una nova ciutat com va ser el cas de Brussel·les, la meua manera de comunicar-me amb l’instrument i l’espai es veu afectada, encara que sigui mínimament. Recordo que al traslladar-me a Barcelona, vaig passar de tenir bastant d’espai i quasi cap limitació amb el soroll a Amposta, a tenir tot el contrari: una habitació molt petita al centre de Barcelona compartida amb desconeguts. Vulguis o no, això influeix d’alguna manera. A part, anar a un lloc nou vol dir rebre sempre nous inputs i crec que això és un dels factors que més ho remou tot i que a mi m’interessa absorbir per plasmar amb el que estigui fent en aquell moment.
- Al disc hi ha les cançons ‘Ma germanes’ i ‘Los rastres de l’aigua als seus ulls’. Casa també són les relacions que establim i la manera en què les vivim?‘Casa’ va d’això al cent per cent. A l’hora de concebre’l he estat molt conscient lligant tot el concepte, ja sigui mitjançant les lletres, els noms de les cançons o l’estructura, entre altres materials que només es troben a l’edició física del treball. Aquestes dos cançons que anomenes, concretament parlen de la família, de les persones que hi són i que encara pots gaudir, però també de les que ja han marxat. En aquests últim cas, del record que es queda impregnat en els objectes i l’espai per aquella persona ja no els habita.
- Com és la feina de casar experimentació i minimalisme amb la calidesa i la profunditat del missatge que vols transmetre amb la teva música?Allò experimental, ja per si, no té limitacions. En allò mínim és on trobem l’essència de les coses i és un dels punts on volia dirigir-me amb aquest treball. Dotar de calidesa o de fredor quelcom que fa una artista, un ballarí, un actor, una pintora és una cosa que hauria de ser intrínseca quasi sempre. Amb Ubaldo vull que les peces tinguin certa profunditat, que tinguin un pes emocional fort dins de lo fràgil que pugui parèixer a l’hora d’agafar un instrument o de buscar una textura. El que busco és remoure alguna cosa a la persona que està a l’altra banda.
- Assegures que ‘Casa’ és el teu projecte més personal. Per què el consideres així?Fins al moment, crec que és l’àlbum on m’he despullat més a tots nivells. Imagino que amb el temps vaig apuntant més cap on vull anar i amb el mitjà amb el qual hi vull arribar. El tema líric, encara que sigui imperceptible moltes vegades, ha tingut molta força per a mi, en gran part també perquè he començat a trobar una forma de cantar amb què em trobo bastant còmode. Als anteriors discos, les lletres de les cançons eren quasi totes improvisades, això vol dir que ni jo mateix sabia què estava cantant. Sempre he utilitzat la veu com un instrument més i en gran part segueix sent així, encara que ara l’enfoco de manera diferent i quan hi fico una paraula, una frase o un vers, és on ha de ser.
- Ubaldo ja remet a un lligam, a una casa: al teu iaio. Per què decideixes batejar el projecte amb el seu nom?Va ser una decisió molt fàcil i natural, prendre’l com a nom per al projecte. Al poble sempre se m’ha conegut com a Ubaldo, ja fos per mon iaio o per mon pare, ambdós bastant coneguts. Un, per ser dels primers retolistes i pintors de brotxa fina i l’altre, per ser professor de matemàtiques a l’institut Ramon Berenguer IV. Agafar el seu nom és com un homenatge i una manera de donar-los les gràcies als dos, ja que són dos persones que m’han influït molt a l’hora de fer coses i en la manera de fer-les.
- Però Andreu Garcia Serra aka Ubaldo, també aka Bimbo Picasso, aka Odd Labu, aka Senàni Masé. Com es conjuguen tantes personalitats i estils en la creació musical? Serveixen per llançar missatges en diferents direccions?Totalment. Apunten cap a direccions antagòniques quasi sempre. De vegades poden fluctuar tímbricament o estructuralment perquè al final totes surten de mi. Quan estic tocant, penso què seria més adient per a cada projecte. També he de dir que al primer disc d’Ubaldo, que porta per títol ‘Sud Ego’ (Boira Discos, 2014), tot això no ho tenia tan clar. Sempre dic que aquell àlbum embrionari té el costat més xamànic d’Ubaldo i la part fosca i rítmica que més tard vaig batejar com a Odd Labu. Ara, ja sigui a l’hora de tocar, d’assajar o de gravar material ja em predisposo i mentalitzo que aquell dia em centraré en algun dels projectes que tingui entre mans. Una manera d’acotar-ho és el material que tingui muntat a l’habitació o al local d’assaig. Actualment, els dos projectes als quals hi dirigeixo l’energia són Ubaldo, amb el qual ja treballo amb el que serà el meu quart disc, i amb Bimbo Picasso, amb el qual vull gravar alguna cosa en breu i col·laborant amb amics. A part, també comparteixo projectes com Or Sobre Blau amb l’anglès Kiran Leonard i formo trio musical amb els trompetistes Mark Cunningham i Pablo Volt. Odd Labu ara mateix està bastant aparcat, però no descarto gravar material nou a l’hivern. ‘Senàni Masé’ va ser un disc per a un moment concret, així que no crec que gravi res més amb aquest pseudònim.
- Ubaldo també et permet aquesta part més introspectiva i personal de què parlàvem abans. És perquè en ser un projecte instrumental et permet expressar però no dir o mostrar d’una manera més explícita, com podria ser a través de les lletres?Les veus a Ubaldo queden soterrades, les escoltem com si estiguessin baix l’aigua, és una cosa buscada. La veu es pot entendre de moltes maneres i per a mi és un instrument més amb càrrega extra, ja que la pots dotar d’un missatge líric i poètic amb les lletres que, com et deia, prenen bastanta importància a ‘Casa’.
Cabana en la que s'inspira 'L'arrivée a Can Bogdanowicz' - De fet, en aquest disc traspasses el protagonisme de la guitarra cap a instruments com el saxo, el clarinet o la flauta travessera. El canvi de registre cap a sons més atmosfèrics avancen una evolució del projecte? Com el planteges?La primera cosa que vaig veure era que, sense adonar-me’n, la guitarra va anar deixant de tenir tot el protagonisme per deixar pas als instruments de vent i, en especial, al saxo alt, que he recuperat després d’estar més de 10 anys sense tocar-lo. En el seu moment tampoc veus l’evolució, crec que fa falta més temps per poder parlar del tema. Ara que el disc fa més d’un any i mig que està acabat, però, sí que puc apreciar certs aspectes canviants, com ara de caràcter tècnic o altres de més intangibles, com vindria a ser el canvi de ritme cap a composicions més pausades i atmosfèriques. A poc a poc, tot ha anat avançant cap a un procés en què la música es veu enllaçada en moviments com el drone, l’ambient, el minimalisme i les composicions que beuen d’allò meditatiu i de les repeticions.
- A ‘Casa’, afirmes que hi has evitat la perfecció formal. Despullar-se musicalment també implica quedar-se al marge de certs requisits?No és que em plantegi des d’un principi evitar fer alguna cosa en concret a nivell tècnic, simplement vull puntualitzar que jo no soc tècnic de so ni enginyer i que el material que tinc a casa per gravar és prou mínim. Canviaria moltíssim si aquest disc s’hagués gravat en un estudi professional. Avui en dia molts projectes i bandes tendeixen a gastar-se molts diners en gravacions, però no saben quin és el seu so. Amb això no vull dir que jo tingui un so definit, però sí que puc dir que sona diferent, més lo-fi, més càlid, amb errors, però amb un punt de caràcter que crec que suma a favor del material final. El fet de gravar-m’ho jo a casa o a qualsevol lloc que em pugui trobar còmode li dona un toc màgic i íntim que tant ens agrada trobar a alguns quan escoltem música.
- Ara que la cultura es veu com la gran afectada per la crisi derivada del covid-19, a quins reptes creus que s’haurà d’enfrontar el sector per mantenir-se o, almenys, reivindicar la seva importància? En quina mesura t’ha afectat a tu?A mi m’ha afectat bastant, ja que acabo de treure un disc, acompanyat d’un vinil magnífic fruit de l’esforç del segell barceloní Urpa i Musell i que difícilment podré presentar aquest any. De fet, dos dels tres primers concerts que tenia programats van ser cancel·lats. Sincerament, però, ara mateix al món tenim problemes més grans que aquests. La cultura sempre serà necessària i s’hi han de canviar moltes coses ja que els que hi estem ficats estem acostumats a fer i desfer amb unes eines molt precàries. Tot i això, crec que ningú s’ha mort mai per no escoltar un disc, veure una pintura, una performance o assistir a una peça de teatre, però sí per viure al carrer o per no tenir un plat de menjar a sobre de la taula. La gent s’està morint per un virus que encara no sabem què és, a part de que la pobresa va en augment. Només cal donar un cop d’ull al món per veure que estem passant per uns dels moments més fotuts de la modernitat. M’agradaria acabar amb una frase que deia molt quan estava a l’últim any de la Universitat i que una bona amiga va acabar de polir: “Està tot molt malament, però millorarà”. Espero que sigui així, Helena, i que no tardi molt en notar-se.
Facebook Ubaldo Bandcamp Ubaldo
