Los Sirgadors, els ambaixadors incompresos

Los Sirgadors s'han erigit en els últims mesos com ambaixadors de les Terres de l'Ebre arreu de Catalunya. El seu líder, el realitzador Mario Pons, ha canviat la càmera pel micro, això sí, sense modificar l'escomesa: reivindicar la identitat ebrenca en plena selva urbana. Ara, ho fa amb la seva banda: Los Sirgadors. En aquest cas, l'humor i el surrealisme de les lletres dels temes – que recullen perles com 'crancs americans ballant la jota', 'lo musclo zebra fent l’amor, s’esten veloç per la ribera' o 'lo caragol poma, li diuen massana menjant la collita amb gana' - han seduït alguns dels capatassos de la música d'autor de la capital, fins al punt, que han estat guardonats amb el premi Altaveu, compartint reconeixement amb figures consolidades com Peret i Marina Rossell.

 

Los Sirgadors, banda integrada per músics arribats de diferents punts del país com Palamós, Badalona, Tarragona o les mateixes Terres de l'Ebre, celebra el seu èxit a l'exterior i s'esforça, sobretot, en buscar unes complicitats internes que tarden en arribar. Hem parlat amb Mario Pons perque ens expliqui la seva croada musical.

 

- Heu estat un dels grups reconeguts amb el Premi Altaveu a la Millor Lletra per La Saboga. Per què creieu que heu estat premiats?

Suposo que han vist que som crítics i cantem amb sentiment i gràcia. A més, la nostra proposta musical és original. La fusió musical de la mètrica de la nostra jota amb el rhythm&blues dels negres de Louisiana no es veu cada dia...

 

- És una cançó que utilitza les espècies exòtiques per fer-les protagonistes d'històries surrealistes...

Sí, l'humor és una bona fórmula per defensa l’Ebre. A més, en aquest cas ens serveix per posar música a un conflicte universal: la desaparició de les zones humides i platges del món.

 

- La vostra és una proposta musical que a dia d'avui és més coneguda fora que dins de les Terres de l'Ebre. Us considereu ambaixadors del nostre territori a Catalunya?

Clar que sí. Som ambaixadors de l’Ebre a Catalunya i ambaixadors de Catalunya a l’Ebre. Ara potser hem d’obrir mires cap a València o les illes per buscar nous horitzons de públic i crítica.

 

- Creus que heu comptat amb el suport suficient del territori?

Ens els últims anys, hem treballat sense suport local, tant pel que fa a la producció documental com musical. I en un moment en què hem de donar a conèixer el nostre territori al món, no ens podem permetre girar l’esquena a la producció pròpia de qualitat.

 

- Què creieu que és el que més valora la crítica de la vostra proposta musical?

Suposo que l'honestedat de les lletres. També l'atreviment d'haver fet un pas més ellà en l’antropologia musical. No tenim por a mesclar folklore amb música moderna.

 

- Quins són els teus referents?

Ens sentim molt còmodes mesclant les nostres influències anglosaxones amb les tradicionals, perquè és el que hem mamat des de menuts. Bec del rock clàssic d'Elvis, Little Richad, Chuck Berry, així com també del folk americà dels 50 amb Woody Guthrie, Pete Seeger, Bob Dylan o Leonard Cohen o dels 70 amb Johnny Cash, Bruce Springsteen. Tot això, mesclat amb la música d'arrel ebrenca com Lo Canalero, Boca de Bou, Teixidó, Quico el Célio, lo noi i el mut de Ferreries, Terrer Roig… En realitat, estudiant-ho, hi ha connexions culturals i històriques que fan que encaixen els dos estils principals, ja que la jota ve dels àrabs i el blues de la música del centre d’Àfrica que va viatjar amb els esclaus fins al Delta del Mississipí.

 

- També heu aparegut recentment al programa La Sonora del canal 33... Tens la impressió que la televisió pública cada cop destina més recursos i interès a conèixer les comarques del sud o més aviat el contrari?

La televisió pública catalana no s'escapa de les retallades provocades per la cobdícia d'alguns. És molt, molt difícil fer baixar a un equip dos dies al territori. Com a ciutadà entenc que ha d’existir una televisió que reflexe els problemes, les virtuts, les realitats del nostre poble. Moltes vegades només s’utilitza la televisió per distreure’ns i o, en alguns casos, enganayar-nos.

 

- Amb què creus que t'expresses millor: a través de la música o de l'audiovisual?

Són complementaris. Amb la música expresses directament les emocions, el llenguatge audiovisual, en canvi, és més racional. Ara bé, la música sempre ha estat un element clau en els meus documentals, i amb Los Sirgadors també parlem d'imatges concretes amb les nostres lletres. Són dos llenguatges que es retroalimenten.

 

- Quan vas fer el pas definitiu per pujar a un escenari?

Jo sempre he cantat. De jovenet vaig gravar un blues a l’Institut de la Candelera a la Cala, “Lo blues del desgraciat”. Sempre he portat camperes, tupé i escoltava a Elvis o Little Richad, mentre la majoria calçaven “Martin’s” i se la fotien a “la ruta de l’abadejo”. Van ser els meus amics de tota la vida els que em van animar. Sabien que cantava a la dutxa, a les festes de tros, a la taverna i només me faltava un pas, sentir-me segur de la meua capacitat.

 

- Aquesta trajectòria musical sembla ben encarada ...

Sí. Ens ha fitxat la discogràfica Temps Record, amb lo mestre Pep Roig i el seu bagatge de trenta anys en el món de la música. Estic aprenent, poc a poc. Ell ha gravat a Quico Pi de la Serra, Phil Woods, Quensi Jones, Cesc Freixas, Andrea Motis... Ell confia en la meua “brutalitat rítmica”, diu.

 

- Quins temes t'inspiren?

Si no fos perquè els sismes provocats pel Castor són reals, pensaria que són la metàfora perfecta per definir l’inestabilitat de la nostra democràcia. Però són tant reals com els 600.000 aturats a Catalunya o els 23.000 de les Terres de l’Ebre, l’engany les hipoteques, els 700.000 pisos buits, la gana a les famílies, la desfeta de l’educació o la persecució de la llengua... Aquest és el nou surrealisme “cutre” de primers del segle XXI. Bárcenas, Fabra, Matas, Camps, Millet, els fills de Pujol o el gendre del rei, alguns dels il·lustres mercaders del diner públic.

 

- Què n'opines del procés independentista?

Crec que la independència i la justicia social no són dos objectius contradictoris, sinó complementaris. Los segadors eren i los sirgadors som, de classe treballadora.