Miquel del Roig

Reconeix que a la seua terra és gairebé un desconegut. En canvi, a qualsevol poble de terres gironines (i calant a les de Barcelona), si pregunteu per ell se us posaran a cantar La farola, la farola... sense problemes. Des de l’Ametlla de Mar, Miquel Vendrell, més conegut com Miquel del Roig, s’ha destapat com un fenomen musical sense precedents. I no només per l’abast de la seua popularitat, sinó per la seua capacitat d’enllaçar cançons i cançons als seus concerts en eterns popurris sense fer ni una pausa. És una màquina non-stop de festa assegurada.

 

Fer de mestre no li ha tret mai temps per dedicar-se a allò que més li agrada. Després d’estrenar la cançó M’agrada la Cala al costat de Pep Sala, espera la sortida del seu nou disc sense parar de fer concerts arreu de Catalunya. Ben acompanyat de les músiques de Quico el Célio, Miquel del Roig presentarà ara les seues millors cançons ebrenques de totes les èpoques. Descobriu-lo, no us deixarà indiferents en cap de les seues facetes.

 

- Per què del Roig?

És el nom de casa de tota la vida. El faig servir en homenatge a mon pare, qui em va comprar la meua primera guitarra.

 

- S’ha destapat com un fenomen ebrenc en terres gironines. Com s’entén això?

Coneixia una gent de Palamós que em va convidar, fa anys, a fer-hi un concert per festes de Sant Joan. Penseu que allà hi viu molta gent que prové de l’Ametlla de Mar, pescadors que sobre l’any 1930 van marxar-hi a treballar. Vaig acceptar fer el concert a canvi d’un bon àpat a base de gamba roja, que és típica de Palamós. I a partir d’aquí, en van haver més a Palafrugell, Calonge, l’Escala... Des de llavors, no han deixat d’avisar-me per anar-hi a actuar.

 

- Com s’exporten cançons tan conegudes a l’Ebre, com La Farola, arreu de Catalunya?

Sempre canto al gust de la gent. Hi ha músics, alguns molt bons, que es perden perquè sempre canten al gust d’ells. Jo toco peces que són les que crec que agradaran més i La Farola és una d’elles.

 

- Quin és el seu secret per enllaçar cançons i cançons sense pausa als seus concerts?

Això ja ho feia abans a Salou, quan fèiem ball [cantava en una orquestra]. A les cançons hi ha molta palla i triava els trossets més guapets perquè la gent sempre estigués pendent de la música. Ja em coneixien i em deien “Miquel fes un popurri dels teus!”.

 

- Però els seus concerts són un popurri llarg de dues hores...

Ahir per exemple [fent referència al 26 de febrer], vaig tocar a Granollers i vaig estar cantant dues hores i mitja. Només vaig parar perquè van pujar a l’escenari uns nois a fer uns garrotins, i després, un minut per beure aigua.

 

- Com ho aguanta?

Em cuido molt la veu, sobretot bebent molta aigua però dormir és la clau perquè estigui descansada.

 

- Com s’ho fa per connectar tan bé amb la gent jove que va als seus concerts?

M’ho treballo i passo moltes hores buscant cançons conegudes que els puguin agradar, sobretot comercials. Jo en conec bastantes, però són dels anys seixanta i setanta i a aquestes aprofito per canviar-los-hi la lletra.

 

- Nota diferències entre el públic de les diferents zones de Catalunya on actua?

Hi ha cançons que a uns públics agraden i a d’altres, no agraden tant o passen més desapercebudes. Per exemple, la cançó Tio Canya d’Al Tall, a Reus triomfa; en canvi, a l’Empordà, la gent passa molt perquè no la coneixen tant i no la canten.

 

- Fa versions de cançons conegudes fent que parlin de temes com les seleccions catalanes, les balances fiscals, el lehendakari Ibarretxe... És una nova manera de fer cançó protesta?

Sí, i a la vegada fas país. Busco paraules que siguin semblants a les del text original i les canvio buscant una intenció. L’última versió que he fet ha estat de la cançó Baby come back (1970) parlant sobre el tema de Líbia, on ara la lletra diu “vine al combat”. Hi perdo un munt d’hores fent aquestes versions!

 

- Encara que els seus concerts són unes sessions musicals amb cançons conegudes pel públic, vostè ha tret discs amb música i lletres pròpies. Què l’inspira a l’hora d’escriure les lletres?

Allò que llegeixo als diaris, la gent, el poble... Sempre busco posar-hi una mica d’humor i miro de no ferir sensibilitats. Tot i així, sempre hi ha alguna queixa... [riu]

 

- Té dues cançons (Anem a Palamós i Sempre ens quedarà l’Empordà) que parlen de la Costa Brava. Quins vincles l’uneixen a aquest territori?

Pujo a tocar-hi molt, per exemple, cada any toco a la festa major de Viladamat (Alt Empordà). I l’Empordà m’agrada molt: la seua gent, la seua terra, la seua cultura... És gairebé com la meua segona pàtria. A part, la gent em demana que escrigui aquestes cançons.

 

- A les darreres festes de la Candelera vau estrenar la cançó M’agrada la Cala, juntament amb Pep Sala. Com va sorgir la iniciativa?

Va ser un encàrrec de l’alcalde que em va demanar que fés una cançó sobre l’Ametlla de Mar. En Pep Sala es va encarregar de la música i jo, de la lletra. Va ser molt fàcil treballar amb ell. En menys d’un dia la vam compondre al seu estudi a Santa Eulàlia de Riuprimer. El resultat és prou satisfactori i a la gent del poble li ha agradat molt, és un hit.

 

- I ara, quins projectes arriben?

En breu sortirà un disc que he gravat amb Quico el Célio. Ells s’han encarregat de la música i jo hi poso la veu i les lletres. Ara estem a l’aguait de concretar el dia de sortida al mercat. És un gust personal i un regal per a mi i per a la gent que m’escolta. He triat les cançons que crec que són les millors de totes les que he fet. Estic molt il·lusionat amb aquest projecte perquè ja l’he pogut escoltar i crec que ha quedat molt bé. Serà amè, divertit, per a joves i per a gent gran. Són cançons caleres i molt properes. I de moment, anar tocant...

 

- Li agradaria poder tocar més per les Terres de l’Ebre?

És clar! Però potser per aquí no hi ha tanta cultura de fer concerts. A l’Empordà, el Vallès, el Maresme, etc., gairebé cada setmana en fan. Molts, amb grups que comencen i de manera gratuïta, però clar, això ja és una tradició que porten de fa molts anys. Aquí només es fa per les festes majors, tot i que a Rasquera hi ha Lo Submarino que en programa habitualment.