Miquel Gil: “Revaloritzar l'ànec del Delta i recuperar cançons tradicionals és tot el mateix”

El cantador valencià, Miquel Gil (Catarroja, València 1956) parla pausat, com un savi. Perquè ho és. La calidesa de la seva veu traspassa el fil telefònic i omple el buit de confiança. L'he trucat per parlar d'ell, de música i del Tradicionàrius, ja que serà un dels artistes que actuarà en aquest festival de música folk de Roquetes que, enguany, compleix 20 anys. Serà com en les últimes edicions, un sol dia de marató musical, però ben concentrat des de la tarda fins la matinada. A la tarda, hi haurà taller de jota i, al vespre, començarà la música amb un concert de benvinguda a càrrec del grup Marsupialis, una formació integrada per músics que són autèntics referents en la història del folk a Catalunya com Cati Plana, Eduard Casals o Paco Pi. Després del concert de Miquel Gil i els Quicos, els amfitrions de la festa, els valencians Ballàgora i els Astorets del Pirineu tancaran la festa amb una doble sessió de ball fins la matinada. Hem volgut entrevistar Miquel Gil per repassar l'estat de la música de transmissió oral, i hem sortit amb interessants conclusions i paral·lelismes.

 

- Podriem dir que ets un músic que encara una època de creativitat madura. En quin moment et trobes musicalment i personalment?

Evidentment la música i la vida sempre van en paral·lel. El ciutadà de Catarroja i el professional que puja als escenaris viuen una mateixa realitat. La crisi ha ensorrat el nostre sistema cultural i això m'afecta directament. Han desaparegut els agents culturals que ens donaven suport com la Generalitat, els ajuntaments... Ara s'han de generar noves formes de finançament. L'esperit creatiu continua sent-hi, així com la resposta del públic, però l'embolcall s'ha esfumat...

 

- En canvi, la música d'arrel, de transmissió oral, viu un dels seus millors moments...

Sí, la crisi afortunadament no ha trencat aquesta roda. Estem vivint un moment únic. No paren d'aparèixer grups nous. Músics de poc més de vint anys que estan demostrant tenir una gran qualitat... Això no passava fa 39 anys, quan jo vaig començar. Ara bé, hem de ser selectius en les propostes, no ens hem d'oblidar que tot allò que ja existeix necessita consolidar-se.

 

- És obligat preguntar-te com has viscut la dissolució de Al tall, el col·lectiu que ha estat l’escola dels gèneres tradicionals, el cant valencià d’estil, la polifonia, les cançons de batre…

A mi no me va fer gràcia que se disolgueren. Però susposo que pensaven que s'acabava una etapa. No tinc res a dir. Jo crec que deixen un treball darrere que d'alguna manera ens ha servit. Hem deixat emprenta... De fet, anecdòticament, jo ara estic participant en els concerts de la gira de comiat substituint a l'Enric. M'he retrobat amb cançons que feia vint anys que no cantava...

 

- Com has viscut aquesta revalorització del sector de la música d'arrel?

En els últims anys tots tenim la sensació que s'ha dignifiat el sector. Era un sector socialment que no tenia dignitat. Ho consideraven una música de temps passat, museística, i no una cosa viva de la que se'n pogués fer ús. Cada cop s'és més conscient que ens trobem davant d'un patrimoni immaterial. En ple segle XXI recuperar la nostra singularitat, ens fa ser originals...

 

- I això es nota amb altres tendències musicals...

Clar. Ara molts grups volen recuperar l'essència i es noten influències claríssimes. Si analitzes grups de música actual d'altres estils, com Obrint Pas o Orxata Sound System, te n'adones que ja han rebut influències de la música d'arrel oral. Ja ho diuen: 'fer allò local per arribar a allò universal...'

 

- Aquesta revalorització de la música tradicional passa per la pedagogia...

Efectivament. Hem d'aconseguir introduir-ho a l'escola general, també als conservatoris i a les escoles de música moderna. Hi ha molta feina a fer a nivell de musicologia. A l'ESMUC, els musicòlegs estan treballant molt a nivell teòric, i això es traduirà en més pes de la música tradicional als escenaris.

 

- Aquest moviment de revalorització potencia també els vincles amb els músics ebrencs...

Les Terres de l'Ebre, així com totes les terres riu Ebre amunt, passant per terres lleidatanes i aragoneses, tenen molts de punts de connexió amb el Pais Valencià. Diria que només ens diferència un 5%. A nivell musical, passa com en la llengua. Podriem classificar-ho com música occidental. Per això, es generen moltes sinergies entre nosaltres, només cal anar al Llar d'Amposta per veure que sempre està farcit de valencians...(riu)

 

- Com encares la teva actuació al Tradicionàrius?

Presentarem l'últim disc, però farem temes de sempre. A més, tindré un percentatge d'amics tan elevat que serà com si cantés a casa... Hi haurà molt de caliu.

 

- Precisament una amiga comú, que cria ànecs al Delta, m'ha dit que et doni records...

Ah si! És una gran feina la que fa ella. Ha dignificat els ànecs del Delta i els ha convertit en un producte acabat. És el mateix que fem nosaltres amb la música d'arrel, li donem valor i la convertim en un producte acabat per mostrar-lo als escenaris. Al final, tot neix de l'estima a la terra. Això també és cultura...