Pep Gimeno 'Botifarra': “La gent de l’Ebre m’atraieu una barbaritat”

És valencià i té 51 anys. Treballa a l’ajuntament del seu poble (Xàtiva), cultiva els seus jornals (fanecaes, com li diu ell) de terra i s’ha convertit en un fenomen de la cançó d’arrel. Pep Gimeno 'Botifarra' presenta el disc La Barraca, gravat conjuntament amb Quico el Cèlio el Noi i el Mut de Ferreries enmig del Delta. Una experiència musical que ha permès demostrar allò que l’uneix el Delta i la Costera a través de les jotes, els fandangos, les havaneres i els romanços. Als escenaris, la sintonia entre les dues formacions posa de manifest els vincles culturals entre els dos territoris. “Si tu poses la carxof(o) ja posaré jo el conill”, canten. I junts ja han fet unes quantes paelles, a la Barraca!

 

- Com t’he de dir? Com et crida la gent?

Em diuen Pepe o Pep, això de 'Botifarra' és el malnom del meu besavi.

 

- M’agradaria saber quan vas començar a interessar-te per la música tradicional i quan vas llençar-te a cantar en públic...

Als 15 anys vaig començar a cantar albades –cant versat de temàtica satírica acompanyat de dolçaina i tabalet-  a Xàtiva. Fins el 1976, després de la mort del dictador, no se’n deixaven cantar. 

 

- Qui et va introduir en el món del cant tradicional?

Me vaig criar en “ma auela”, una dona que havia nascut el 1895 i que tenia  molt arrelada la tradició. Me va picar el cuquet, i sobre l’any  80, quan vaig vindre de la mili, vaig entrar en un grup que se deia 'Sarau'.

 

- Com recordes aquells anys? Què feieu amb 'Sarau'?

Vam començar a investigar pels pobles de la Costera. Anàvem per les cases i demanàvem a la gent gran que ens expliquéssen les cançons tradicionals que recordaven. Les cançons que se cantaven al camp, cants de batre com el Lelolelo. Quan recollíem alguna d’aquestes cançons la portàvem al quiròfan i la restauràvem. Si el grup 'Sarau' no haguéssem fet això, part de la música tradicional se n’hagués anat al cementiri.

 

- Vau recuperar allò tradicional, però també aportaveu a les lletres molta essència vostra...

Sí, sí. Anàvem ampeltant allò vell amb allò nou. Les cançons són com mobles vells, s’han d’incorporar les parts que falten i acondicionar-lo.

 

- I poc a poc t’has convertit en un artista que omple auditoris i palaus, no només de València sinó també de Catalunya...

Fa sis anys, quan un productor em va proposar gravar un disc en solitari, vaig contestar-li “Tu estàs loco?”. Llavors vaig gravar Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006) El músic Néstor Mont se’n va encarregar dels arranjaments. En aquell moment, Néstor em va recolzar i em recolza. És la meua mà dreta.

 

- Després de presentar La Barraca, el disc que tu i els teus músics heu gravat amb els Quicos, és més que evident que La Costera valenciana i les Terres de l’Ebre compartim cultura...

Jo a les Terres de l'Ebre me trobo com a casa. Som més que germans. És una passada tot el que he descobert que ens uneix. Com podia viure sense conéixer-vos! A més, m’agrada que sabeu apreciar la cultura i la tradició... 

 

- T’has sentit acollit als concerts que has fet fins ara a les Terres de l’Ebre?

Moltíssim. Jo no ho havia vist en la vida. L'any passat a Roquetes, després del concert, la gent va començar a compra-me discos, més de 100. Increïble. 

 

- Sí, es nota que compartim moltes coses....

Sigueu valencians, o nosaltres siguem del Delta, sou gent molt especial...

 

- Quins trets comuns destacaries?

M'emociona la manera de parlar que teniu. M’atraieu una barbaritat. Quan vaig conèixer els Quicos me vaig partir el cul. Quina semblança! Teniu jotes, romanços igual que mosatros...però us mengeu les lletres! Vicen Ferre, mosatros VicenT FerreR.

 

- Suposo que va ser una experiència aquells dies que vau passar a la Barraca de Salvador a Deltebre gravant el vostre disc...

Sí, l’altre dia quan vam anar a actuar a Deltebre em vaig tornar a quedar a dormir allà i de matí va vindre Salvador i em diu "Xeic mon anem a pescar?” I abans vam anar a esmorzar a casa Nicanor... Ens va fer un esmorzar per cagar-se, emocionant...

 

- Vine més! 

El problema és la distància, estem lluny.... Estem a quasi 4 hores. En canvi, tinc Almansa, que ja és Castella, a 50 quilòmetres i tot sembla molt diferent. Parlen en castellà, tenen costums diferents...

 

- Curiosa la unió que fa el Mediterrani...

Segons hem anat indagant els valencians pujaven molt a segar al Delta. Ja ho deien persones com Josep Bo, quan ell era xiquet pujaven colles de valencians i molta gent es quedava.

 

- Creus que a la teua terra no s’acaba de valorar la música tradicional?

Jo us envejo perquè vatros sabeu apreciar el que tingueu. A València les coses són díficils, però com dic jo per a tots ha d’eixir el sol...

 

- Et descriuen com un cantador i una persona molt autèntica. Com et veus?

Jo sóc un cantaoret,  ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari. Jo sóc igual a dalt de l'escenari que a baix. De vegades, Quique Pedret, el Noi, em deia “Pepe, ara tens que dir això o això altre...”, jo li contestava “Quique, no me vingues tocant les birles perquè ...tu ja eres un personatge, però jo no”. Jo tinc 50 anys i, en aquell entonces, molts estudis no existien. Jo sóc una persona súper senzilla.

 

- Creus que pots revolucionar la música d’arrel al nostre país?

De moment estic creguent-me-ho, en el bon sentit de la paraula.