"Tenim un univers molt propi que va a buscar el detallet d’una manera tan còmica com àcida"

Anna Roig i l'Ombre de ton Chien

Surtdecasa Ebre

22/06/2011

Música

Anna Roig i L'Ombre de ton Chien presenten nou disc, Bigoti Vermell. Com diu l'Anna, cantant del grup, al seu website: "Hi ha raons diferents per les quals es pot pintar un bigoti vermell: per camuflar o canviar allò que no ens agrada veure, per divertir-nos, o bé per donar un toc d'originalitat a alguna cosa". Aquesta podria ser l'essència del grup. Parlem amb ella per conèixer més coses de la seua trajectòria i de l'essència d'una proposta que podrem veure en directe el proper el 21 de maig a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa.

- Com has arribat a convertir-te en l'ànima d'aquest conjunt? La teua carrera musical ve de lluny?

Estudiava Educació Musical i me’n vaig anar d’Erasmus a Lió. Em va agradar tant França que vaig continuar vivint allà i interessant-me per la cançó francesa. Un cop, va venir el meu amic Magí Batalla (ara component del grup) de visita i una nit em va veure cantar. Era la primera vegada que ell em veia cantar i la primera vegada que jo m’hi veia també! (riu) Vam quedar sorpresos!

- A partir d’aquí us vau interessar en formar un grup...

Sí, vam pensar que podiem fer un duet ni que fos amb veu i guitarra, però al final es van anar engrescant altres amics i vam pensar en fer-ho gros i crear el grup L’Ombre de ton Chien, on vam estar tres anys fent versions de cançons franceses. Però va arribar un moment en què volíem arribar més enllà i fer cançons pròpies. Llavors vam agafar cançons que jo tenia escrites...Per això vam canviar el nom i ens vam posar Anna Roig i l’Ombre de ton Chien.

- D’on ve el nom de l’Ombre de ton Chien?

L’ombra de ton chien és una frase molt dramàtica dins de la cançó No me quitte pas en què diu “Deixa’m ser, deixa'm ser l'ombra de la teva ombra, l'ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos, però no em deixis”. Nosaltres la treiem de context i resulta desconcertant i còmic!

- Expliques històries quotidianes en les teves cançons. En què t'inspires?

M’inpiro en el que he viscut. En alguna cosa que m’ha impactat prou, m’ha emocionat prou o m’ha fet riure prou...Com qualsevol procés artístic, agafes una part de la realitat i li dones la volta per explicar-ho d’una altra manera, però sense perdre aquell sentiment que te la va provocar. Quan estàs davant d’un escenari la gent ha de tenir la sensació d’haver viscut un fragment de realitat.

- Precisament aquesta manera de transformar la realitat, de vegades propera al surrealisme, és la que us distingeix...

És veritat que tenim un univers molt propi que va a buscar el detallet i l’anècdota d’una manera tan còmica com àcida. Àcid no entès com a agressiu sinó com a crític.

- També l’estètica dels videoclips i de les il·lustracions del disc reforcen aquesta imatge...

Sí, ens hem sabut rodejar de gent que ha captat aquesta idea. També volen donar una mica de 'xispa', buscar el somriure...Trobar aquell punt naïf, que no vol dir innocent...Tant la Lyona, que ens ha fet els vídeos, com la Clara-Tanit, autora del disseny del disc, tenen aquest punt espontani i a la vegada calculat.

- Aquesta naturalitat també és un dels vostres punts forts a l’escenari...

Sí, és la nostra personalitat escènica. Jo sóc una mica teatrera (riu). De fet, no em sortiria cantar sense interpretar. No és el mateix dir que estàs desesperada que dir que et pica el peu...També juguem creant vincles entre cançons. Les encadenem explicant alguna història. Abans ho portava tot més preparat, ara ho deixo fluir més...

- Una altra de les vostres particularitats és que la vostra formació estableix un lligam cultural entre Catalunya i França?

Vaig descobrir la Cançó Francesa sense saber que hi havia un vincle amb la Cançó Catalana. Resulta que molts dels autors de la Nova Cançó estaven influenciats per autors francesos. Ens vindria molt de gust provar sort a França, tenint en compte que part del nostre repertori és en francès!

- Suposo que algú t’haurà dit que ets l’Amélie catalana. Et molesta?

El que em molesta és la comparació fàcil. Nosaltres estem fent un projecte musical que és molt personal. Però en certa manera és normal, és el referent que té la gent. I de fet, és molt bon referent. És una pel·lícula excel·lent i un personatge entranyable.

- Altres grups catalans que valores per la seua personalitat?

El petit de Cal Eril, Mazoni, Standstill...

- Sou del Penedès i viviu allà. El vostre grup segueix corroborant que es pot triomfar sent de fora de Barcelona...

Cada vegada s’esta trencat més aquesta idea de centralisme. Tot i que encara continua passant que es fa més bombo d’un concert a l’Auditori de Barcelona que a l’Auditori de Tortosa. Estaria bé que la producció cultural s’anés estenent.

Anna Roig ens convida a visitar el website del grup www.annaroigilombredetonchien.com, i construir el puzzle que hi ha. Si ho aconseguiu tindreu com a premi poder-vos descarregar gratuïtament el single del disc! (La cançó Bigoti vermell) També us animem a veure el seu videoclip!