Jump to navigation
Quan no pot anar millor, empitjora. I empitjora quan no pot anar millor.
Quan no pot anar millor, empitjora.
I empitjora quan no pot anar millor.
Així comença la darrera peça de Gràcies per venir, el segon disc de la Ludwig Band. No cal esplaiar-se massa explicant la curta i meteòrica trajectòria del segon millor grup d’Espolla, però en poc temps ja s’han consagrat a la cúspide dels directes a Catalunya, independentment de l’idioma i l’espai on tingui lloc el concert. No pots anar a veure la Ludwig sense ballar El Fill del Rei o delectar-te en les coreografies i improvisacions que fan únic cada concert. I això és exactament el que va passar a la capital de l’Alt Empordà.
Al Teatre Jardí de Figueres, la banda no va tenir un públic dels que s’aixeca a la primera cançó, com darrerament a Girona o Vic, però més d’un va quedar impressionat veient com Quim Carandell es passejava per alguna llotja i pujava a l’amfiteatre tot fent befa de la naturalesa sense fil de la guitarra que brandava –i que més tard li feia una mica la guitza. No va faltar el moment en que Andreu Galofré, Gabriel Bosch, Pau Esteve i Lluc Valverde (deixant a la bateria en Roger Cassola) el van acompanyar, tot trencant una mica aquesta inevitable fredor que et genera un pati de butaques, per molt adorable que sigui l’infravalorat modernisme figuerenc.
En definitiva, van sonar cançons dels dos discos i EPs, amb un divers recorregut farcit d’anècdotes i improvisacions. Per exemple, no hi va faltar alguna irònica menció a l’Acústica, que sempre desperta alguna passió a Figueres.
I el darrer tram de concert va ser el que el va fer més especial. El projecte “Planters” de ConArte ha unit les escoles Amistat, Anicet de Pagès i Pous i Pagès, representant de facto la primera col·laboració de la banda. Han triat bé, fent tallers on es van enriquir musicalment i compartir experiències amb els sis membres de la banda. I això s’ha traduït en un final, ara sí dempeus, de tot el teatre i la platea plena de mainada cantant Jerusalem, El Fill del Rei i, evidentment, S’ha mort l’home més vell d’Espolla.
Si has de riure, riu, si has de plorar, plora, però algun dia hauràs d'entendre d'un cop que el final de tota aquesta història només té una conclusió: La fortuna és una nòria i la sort un gronxador.
Si has de riure, riu, si has de plorar, plora,
però algun dia hauràs d'entendre d'un cop
que el final de tota aquesta història
només té una conclusió:
La fortuna és una nòria
i la sort un gronxador.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
