Jump to navigation
- Què has volgut explicar a ‘Mala broma’?‘Mala broma’ és una excusa per fer una sèrie de preguntes al voltant de l’humor, de com l’utilitzem, de quin tipus de broma fem cadascú de nosaltres i què reflecteix això de la nostra pròpia personalitat. Va sorgir arran de fer-me preguntes, per exemple quan Donald Trump va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units. És un personatge que fa comentaris masclistes, racistes, etc, seriosament o mig en broma, però en el fons seriosament. Quan en fem humor, quan fem la broma, quan en fem la imitació, com han fet en molts programes de televisió i humorístics, reprodueixen els seus acudits. Reprodueixen, doncs, acudits masclistes i racistes. Llavors, la meva pregunta al voltant d’això - i crec que va ser la llavor perquè comencés la idea de l’obra- és: de què riem? Riem de l’acudit? Riem d’un acudit del qual no podem o no hauríem de riure perquè socialment es considera que no és adequat? O riem de la paròdia de l’acudit? Jo crec que la frontera és molt prima i no és fàcil desxifrar de què riem realment. I, d’alguna manera, volia plantejar això: plantejar com, a vegades, fem una sèrie de bromes molt negres, molt dures, molt de mal gust, i la pregunta és de què riem. I també, quin seria el tipus d’humor més interessant per a cadascun de nosaltres, per a cada persona del públic.- Com s’articularan sobre l’escenari totes aquestes preguntes?Aquesta és una qüestió que es planteja sobretot la nostra protagonista, l’Anna (Anna Sahun), que veu com li fan una broma, sense saber-ne res, tant el seu marit com l’amic del seu marit. L’Òscar (Òscar Muñoz) i l’Ernest (Ernest Villegas) - de fet, els personatges tenen el mateix nom que els actors perquè vaig escriure l’obra sabent que serien ells- fa vint anys que són amics. Feien un programa de ràdio quan estudiaven Periodisme a l’Autònoma. Però era programa amb un humor molt “gamberro”. I tot aquell humor que feien en aquell moment, d’alguna manera, ara ja no es podria fer; o, aparentment, no es pot fer. Llavors es reuneixen de nou. L’Ernest se’n va anar a viure a Madrid, va triomfar com a humorista i té el seu propi programa de televisió. Però es troba enmig d’una petita crisi existencial, no sap ben bé què vol ni si ha pres les decisions correctes a la vida. Mentre que l’Òscar està casat amb l’Anna, treballa com a periodista en un diari de tirada nacional i no està gens còmode amb la línia editorial del mitjà. Aquesta trobada desemboca inicialment en aquest principi de preguntar-se si serien capaços de fer el mateix humor que feien abans, si podrien recuperar l’instint i, fins i tot, si l’Òscar podria deixar definitivament el periodisme per convertir-se en humorista. Davant aquesta conversa inicial, hi ha la provocació de dir “Series capaç de fer una broma a la teva dona i que aquesta broma la tragués de polleguera, coneixent-te com et coneix?” I, després d’això, no passarà res o passarà alguna cosa? L’Òscar pensa una broma, que és una autèntica animalada, i això és el que li fan a l’Anna, que llavors obre tota la caixa dels trons del que ha estat la relació d’ells tres des de fa 20 anys i la relació entre aquestes tres persones i el seu sentit de l’humor i la seva manera de veure el món. I entre homes i dones, també, perquè és important tot el debat que es planteja al voltant de la relació entre homes i dones en el context d’aquests últims anys que ens fan replantejar una mica els rols de gènere.Òscar Muñoz, Ernest Villegas i Anna Sahun | FOTO: David Ruano- Has tret alguna conclusió al respecte?No, no, l’objectiu és sempre no treure’n cap conclusió. Més aviat al contrari. El que a mi em ve de gust a les obres és que hi hagi aquest debat possible en el que el públic s’acabi enduent una sèrie de preguntes cap a casa. A la pregunta inicial de si es pot fer humor de tot, jo crec que s’hi sumaran altres. Com ara, quina mena d’humor t’agrada a tu. És una pregunta que el públic es podrà fer al final de l’obra i que podrà fer als seus companys de butaca. I, a partir d’aquí, la pregunta de si l’humor que agrada a una persona la defineix d’alguna manera. Puc saber com ets sabent quina broma t’ofèn? O puc saber com ets sabent quina és la broma que fas? Aquestes són les preguntes que crec que quedaran obertes i amb les que crec que pot jugar el públic després en marxar, que a mi és el que em ve de gust. Donar voltes sobre alguns temes que potser abans d’entrar al teatre no s’havien plantejat.- El to és de comèdia? Sí, és una comèdia. Sense poder desvetllar quina és la broma que li fa l’Òscar a l’Anna, imaginem quines són les pitjors bromes que se li poden fer a una parella, que en aquest cas tenen una filla, etc, i de seguida veurem que algunes poden ser molt dramàtiques. Hi ha un joc constant al llarg de l’obra de situacions dramàtiques que haurien de ser còmiques, situacions còmiques que haurien de fer riure però que potser ens provoquen incomoditat… Per tant, és un salt constant entre gèneres. Però en general penso que ens farà riure. És una comèdia que ens farà riure i espero que també ens sentim en algun moment una mica malament de riure de segons què. Crec que és una mica la gràcia: Ostres, estic rient d’això perquè hi ha algun ressort automàtic que em fa riure inconscientment; però quan hi penso conscientment em pregunto si hauria d’haver rigut o per què he rigut d’això. Aquest és el viatge que m’agradaria que fes el públic al llarg de la funció. S’ho pot passar molt bé i divertir-se a través d’aquests salts.- Com està anant tot el procés abans de l’estrena?Bé, bé. L’obra és en mans del Marc Angelet, amb qui ja hi ha una confiança prèvia i havíem treballat junts en tres espectacles. O sigui que hi tinc molta confiança. Sobre el text, algunes coses les he anat escrivint a mesura que ells assajaven. M’anaven passant notes i s’ha anat emmotllant. I ja et dic, pensat una mica per ells. Ja sabent des del principi que serien ells. Així que espero que s’hi sentin molt còmodes; almenys això m’han anat dient i ho veig als assajos. Crec que el públic també notarà aquestes complicitats sobre l’escenari.- L’estrena és aquest dissabte 17 de febrer al teatre Cal Bolet de Vilafranca, però quin camí seguirà ‘Mala broma’ després?Després de Vilafranca hi ha una vintena de bolos programats i el 28 de març ja es fa temporada a la Sala Muntaner fins al maig. Després continuarà en gira, tant durant el que queda de temporada com a la tardor, amb l’inici de la temporada següent. De moment, té una vida important aquest any i esperem que en tingui molta més.- Tens altres projectes sobre la taula?Ara estic treballant en la transcripció dels judicis de La manada, el cas de violació a Pamplona. Estic treballant en això per fer una dramatúrgia, com en el cas de ‘Ruz - Bárcenas’, sobre un judici que permeti tenir més llum al voltant d’un tema que també s’està tractant d’una forma curiosa: com la víctima està sent més jutjada que els propis acusats. Jo crec que això reflecteix alguna cosa que està definida en l’ADN de la nostra societat, que potser hauria de canviar però que de moment sembla que costarà molt que canviï. Em sembla molt interessant. Em sembla molt greu, fins i tot, alguns dels interrogatoris que fa la defensa contra la víctima. Jo crec que és un material dramàtic que pot ser molt potent sobre l’escenari i que ens pot posar en una situació incòmoda. En aquest cas, és un teatre documental que té aquest valor de saber que ha succeït, que és real, i algunes coses crec que poden impactar. No tant pels fets, que ja els coneixem, sinó per la manera com es tracta aquest judici i aquest procés judicial. És un cas que ha transcendit, que s’ha fet molt mediàtic i això fa que et preguntis per què s’ha fet mediàtic, per què hi ha tota una gent que defensa a ultrança aquests cinc homes i també com és que alguns mitjans de comunicació opten per versions molt sensacionalistes i fins i tot poc respectuoses amb la víctima. En canvi, el punt de partida de dubtar d’una persona que denuncia una violació, amb el que suposa per a ella exposar-se a fer aquesta acusació, amb aquest sistema judicial i legal que tenim i que no és idoni, per dir-ho d’alguna manera… A mi em sembla una bajanada dubtar d’això. Qui es voldria fotre en un merder com aquest si no en tingués motius? Però hi ha molta corrent de pensament mediàtic que tira cap a aquí, i això és molt greu.
Web de Jordi Casanovas
