Jump to navigation
- Què és ‘Trapped’?‘Trapped’ és una comèdia gestual que es basa en el clown contemporani, el mim i el bufó. El bufó agafa més la part d’humor negre. És una peça per a adults, sense text: només amb sons i molt poques paraules. Per tant, està molt basat en la mímica. La peça està inspirada en ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca. Però aquest és només un punt de partida. I, a partir d’aquí, el que mostro és el meu imaginari interior provocat per aquesta obra.
- Ens pots donar més pistes sobre aquest imaginari que dius?Si tu llegeixes ‘La vida es sueño’ i després veus la meva obra, no hi trobaràs cap relació (riu). Però, per a mi, internament, hi ha connexió. Llavors és a partir d’aquest imaginari que apareixen també certes situacions que he viscut durant el procés de creació. Hi surten des de samurais fins a vaques felices. I sí, és un humor molt bufonesc. No és el clown dolç que et podries trobar en altres propostes. És un humor molt adult. Hi ha sexe, sang i fetge.- Quines reaccions ha suscitat ‘Trapped’?Aquesta obra va ser estrenada al London Clown Festival i va ser l’obra amb més públic de tot el festival. Les crítiques van ser molt bones. Vaig acabar molt content. I des d’ençà l’he estat fent. També vaig anar al festival de teatre alternatiu Edinburgh Fringe (un dels més grans del món) durant tres dies i va ser una molt bona experiència. Suposo que a l’agost hi aniré per tot el mes. Vaig anar de gira per Anglaterra, l’he portat a diferents llocs i, des de fa uns mesos, l’he portat cap a aquí. A Barcelona, vaig estrenar la peça a El Almazén, que vindria a ser la casa dels clowns de la ciutat. I va ser una mica com tornar a casa, tornar als orígens.- Com et vas sentir després de portar l’obra aquí? Reacciona diferent, el públic?Tenia el dubte de com reaccionaria el públic, exactament! Però he tingut una molt bona resposta. L’altre dia vaig estar actuant al Lokal de risk de l’Ateneu de 9 Barris, que és un cabaret que fan allà. Jo em pensava que seria una cosa petita, que actuaria al bar... Havia de fer deu minuts amb la versió curta de ‘Trapped’ que tinc per a fer-la en aquest format de cabaret - els cabarets són un bon lloc per donar a conèixer el teu treball-. Doncs vaig arribar a l’Ateneu i era la sala gran amb més de 350 persones de públic! I van flipar! En el fons, el secret del clown és passar-t’ho bé.- Quan estàs actuant i t’ho estàs passant bé, la cosa funciona, oi?Totalment. I no només amb el clown, amb tot tipus de teatre. Com diu el gran mestre Philippe Gaulier, quan l’actor obté plaer, l’actor brilla i crea un aura. Potser interpreta un personatge gris i lleig, però te’l mires i et captiva. Gaulier diu que has de ser “fuckable”. O sigui, follable. Saps allò de... “ostres, no sé què té, però me n’aniria a fer un cafè amb ell/ella”. És plaer. Sobretot amb el clown.- Com vas arribar al clown?Porto fent teatre des dels 14 anys. Sóc fill del teatre amateur. La meva primera companyia va ser La Carrerada de Guardiola de Font-rubí. El que et dóna el teatre amateur no t’ho dóna cap escola. Et dóna “tablas”, escenari. Perquè, imagina’t, jo me’n vaig anar a estudiar teatre quan tenia 29 anys! Abans d’això, als estius, agafava el cotxe i me n’anava per Espanya a actuar pel carrer. I no era per diners, sinó perquè m’agradava fer-ho. Experimentava i experimentava. També em va servir molt el meu primer curs de clown. I el meu primer “flop” que, en llenguatge clown, és estar a la merda. Quan estàs davant un públic real i no riu ni déu. Et dius “Però què collons faig?” Però llavors veus que després d’això encara ets viu. El clown també treballa amb el fracàs.- Sempre has fet teatre, doncs?Des de petit, sí. Era el tonto de la família que es disfressava, que muntava les obres de teatre a l’escola o a les colònies... I sempre m’ho prenia més seriosament que els altres.FOTO: Inge Tuijman- I quan vas dir, “em vull dedicar a ser actor”?Jo crec que la vida t’hi porta. Però quan tenia 29 anys vaig perdre la feina que tenia aquí arran de la crisi. I vaig dir: “Aquesta és la meva oportunitat”. El meu somni era estudiar teatre i vaig decidir fer-ho a Anglaterra. Vaig enviar la sol·licitud i em van acceptar. Començava el curs tres setmanes tard però em deien que si em presentava a classe tal dia, em quedava la plaça. Així que, en cinc dies, ho vaig deixar tot: el cotxe, la casa, la feina no perquè ja l’havia perdut... Hi anava molt acomplexat, eh? Per l’edat i el que pogués dir la gent. Però quan vaig arribar allà, a una escola com LISPA (London International School of Performing Arts), amb gent amb molts estudis previs, vaig veure tot el que m’havia donat el teatre amateur i el teatre de carrer. Volia estar allà. Havia d’estar allà!I ha estat una experiència brutal: pedagògicament però també de vida. Allà érem 22 persones de 17 nacionalitats diferents. Crear amb gent de tot el món t’obre la ment i més a Londres, una ciutat multicultural, amb art i teatre de tota mena. Vaig acabar els meus dos anys d’estudis i em vaig quedar a Londres fent tot tipus de teatre. He viscut en una warehouse que compartíem 300 persones i, a la meva unitat, érem 6. I viure en un espai com aquest també et canvia. Jo vivia amb una alemanya – romanesa, un nigerià, un sudafricà, una francesa, algun anglès per allà... He estat vivint en aquest ambient multicultural, molt sa i amb gent molt creativa al meu voltant. Però, quan me’n vaig adonar? Sobretot a partir de tenir les meves pròpies creacions que, de fet, era l’objectiu de la formació que vaig seguir: crear el meu propi teatre i desenvolupar un llenguatge propi. I crec que ho estic aconseguint... Devia adonar-me’n després d’una actuació, des de la calma. Vaig pensar que actuant donava el millor de mi.- Com és aquest llenguatge propi?‘Trapped’ és el primer fascicle d’una trilogia on vull desenvolupar un llenguatge propi del clown amb un humor més negre però també algun moment seriós. Sóc versàtil i crec que el clown ha d’haver fet drama, melodrama i tragèdia per què ho engloba. Com t’he dit abans, el clown treballa molt amb el fracàs. Els millors clowns del món són els més grans perquè és gent que ha experimentat la vida i, per tant, el fracàs. La meva investigació està entre el clown i el teatre de Grotowski, que és físic i molt més dramàtic. Jo vinc de la tècnica de Jacques Lecoq i entre aquesta tècnica, el clown i el teatre de Grotowski, estic trobant el que seria el meu estil. Res està inventat. Però, sobretot, jo no em tanco només a fer riure, sinó que també vull expressar coses que han de ser dites.- La majoria relacionem el clown amb el riure i prou...Hi ha molts tipus diferents de clown. Per exemple, el clown rus és molt més poètic. La base és fer riure, sí. Però, a partir d’aquí, pots investigar i anar cap a on vulguis. A mi m’agrada aprofitar l’obertura que crea el riure. Quan la gent riu, s’obre. Ara sonarà una mica new age però, quan riem, estem a l’aquí i a l’ara. I del riure al plor hi ha només un pas. Per això, quan la gent està rient i surts amb una altra cosa, allò que haguessis pogut fer en un altre moment, canvia el seu sentit.- M’has fet pensar en un espectacle que vaig veure fa poc, ‘Refugiada poètica’, de la Claire Ducreux. M’emocionava abans d’entendre el que estava passant.Clar! És aquesta poesia, aquesta dolçor. Treballa molt bé amb el públic, el sap portar molt bé. És molt bona!Però és molt diferent del meu clown. El meu és bastant destroyer: pumba, flaca, booooom! Faig que riem de la nostra crueltat. I està bé fer la reflexió de: “Què?! Te n’adones de per què estem rient?”.- Ens podem sentir culpables de riure del què riem?Amb ‘Trapped’? No, no deixo que passi això. Però crec que sí que ens farà pensar. Hi ha una reflexió darrere de tot això. I hi ha algun punt a l’espectacle on ens posem més seriosos però després tornem a riure. A més, ara que està rodat, també hi ha improvisació. El clown és com el jazz: hi ha una estructura però també hi ha lloc per a la llibertat. A Londres he tingut la sort de provar moltes coses. Com que hi ha uns quants cabarets, podia provar peces i saber com reaccionava el públic en cada cas. La reacció és immediata perquè la gent o riu o no riu. A vegades proves coses al lloc d’assaig que creus que funcionaran i no.- Ara que parles de la reacció del públic i tenint en compte que has actuat a molts llocs, riem del mateix a tot arreu?Sí. Quan no tenim la barrera del llenguatge i tot és molt gestual, al final tots riem de que un ensopega, de les jerarquies... Són gags que funcionen a tot arreu.- Véns de Grècia, d’actuar als campaments de refugiats.Sí, és la tercera vegada que hi vaig amb Clowns Without Borders UK i hi havia estat una vegada anteriorment amb Emergency Circus US. El públic de Clowns Without Borders són bàsicament els nens i solem fer un tipus d’espectacle més clàssic, sovint amb el nas de pallasso, més acolorit, amb roba molt petita o molt gran... Abans d’actuar sempre anem pel campament en una mena de cercavila per anar a buscar els nens. Anem cantant i comencem amb algun truc absurd que, generalment, deixa els nens sorpresos i, en canvi, els adolescents i els adults es “tronxen”. Sempre intentem jugar amb la senzillesa però ens agrada involucrar els adults perquè això també fa molta gràcia als nens. Que sigui senzill no vol dir que no estigui molt elaborat. La gent que hi anem tenim estudis i formació especialitzada i creem un número especialment per a això, on no hi hagi la frontera del llenguatge. És una feina que, cada vegada que hi vaig, més me n’adono que és necessària. La gent que treballa als camps t’ho expressa. Per a mi, aquesta quarta vegada ha estat especialment dura. Perquè hi hagut nens que m’han reconegut i això vol dir que encara hi són, encara estan allà. Estem parlant de nens que han passat per una guerra, per un periple de situacions traumàtiques i que veuen els seus pares frustrats per no poder fer res, per no poder sortir d’allà. Això els afecta. A vegades hi ha nivells alts d’agressivitat, entre els nens i també amb els adults. El que aportem nosaltres és un moment en què tots podem estar junts i els nens poden ser nens i gaudir. No és fàcil gestionar-ho, eh? Se n’aprèn amb l’experiència, però és difícil controlar tanta energia acumulada. Amb el temps vas veient com canalitzar-la a través de gags i números. Hem de crear un espai segur per a ells. I més ara, a l’hivern. A l’estiu hi ha grups de clowns i voluntaris per tot arreu. Ara, a l’hivern, no hi ha ni Cristo. Aquesta última vegada va ser impressionant. Aquest cop vam anar a un camp que és una base militar i tenia un escenari. És el mateix lloc que fan servir d’escola. Vam arribar i tots els nens ens vam veure i ja van entrar. Però no estàvem ni canviats! Així que ens havíem de canviar i intentar fer la cercavila pel camp per fer venir la resta de nens. Com aconseguir-ho sense que se’ns desmadrés? Doncs vam sortir per darrere de l’escenari cantant molt fluixet “Oh, when the clowns... go marching in...” Si seguien cridant, paràvem. I, quan baixaven el to, seguíem. I així, poc a poc, gestionant l’energia. Els adults i les profes flipaven!- Deus aprendre moltíssim, d’una experiència com aquesta.Hauries de veure les cares que fan els nens. Al·lucinen. I els pares ho agraeixen molt. Moltes vegades ens conviden a les seves tendes per oferir-nos un te. Però, nosaltres, per protocol, no podem acceptar-ho. El que fem allà són primers auxilis. Ho he vist claríssim.- Com ha estat el retorn al Penedès?Jo sóc vilafranquí però ara estic a Coma-ruga. Home, el clima, el fer de la gent... això s’aprecia molt. Tot té coses bones i dolentes però, bé, la tornada està sent a poc a poc. Suposo que el pas següent serà anar a viure Barcelona després d’haver estat a Londres tant de temps. Ara, cada matí quan surto a córrer pel passeig de Coma-ruga, penso “Que maco és això!”.
indapereda.comLa Cisterna
