Jump to navigation
- En relació al rostre mostres una exposició iconoclasta, per què?El gènere del retrat és un gènere on si alguna cosa es mostra és un personatge. El rostre defineix un retrat i és a la vegada la identitat del personatge. Quan el rostre no hi és el personatge la perd i és aquí on cadascú hi posa la identitat que vol. En un retrat així, la fotografia perd una identitat, però en guanya moltes. Amago el rostre com en un joc de misteri, d'enigma d'interpretació, perquè l'espectador pugui imaginar-se les identitats possibles.
- El mirall és per a tu un objecte o un símbol?Un objecte segur que no i ben bé un símbol... No l'he utilitzat com un símbol, sinó com a eina per representar realitats. Un mirall pot mostrar un element real però el seu reflex en mostra una altra que no és el primer, l'original. Aquest joc permet mostrar altres mons, altres universos, altres realitats.
- Parla'ns de 'Mermaid', què expliques en aquesta fotografia?És una de les primeres fotografies que vaig fer. D'una banda explorar la relació que hi ha entre dona i natura. De l'altra m'agraden els paisatges que es mostren naturals, poc explorats. Coneixia per imatges uns llacs d'Islàndia que tenen una aigua així, blanca. Com que a Islàndia en aquell moment no podia viatjar-hi vaig simular l'aigua del lloc en una banyera amb talc, pigments i llet. Buscava retratar un emergir, una al·legoria de les idees, un element que flota i que sorgeix amb calma constant, continguda enmig de l'aigua. I l'emergir d'una idea, com la relació entre dona i natura per exemple, mostra allò que és però que alhora no és.
- En relació a la sèrie 'Hypnagogia', creus que la ment té fantasmes?I tant! Vaig fer la serie per canalitzar els meus. Quan la vaig exposar hi va haver gent que em deia que feia ressorgir els seus. És una sèrie inquietant i de fet, busco que aquesta sensació estigui present en els treballs que creo, però ara ho faig de forma més subtil. Les imatges provenen de malsons o bé, de somnis que no eren malsons, però que estaven al límit. També busca jugar amb la interpretació de l'espectador. Les vaig crear a partir de les imatges que m'apareixien en el punt en que t'estàs adormint i a la vegada ets conscient del procés. Saps que allò que t'apareix no és real, però a la vegada està passant. Les fotografies són totes imatges reals però es col·loca a l'espectador davant una escena on no saps què hi passa, on tot podria succeir. Els fantasmes van lligats a l'espectador que mira.
- Com crees 'El silenci de les magranes', l'obra que dóna títol a l'exposició?A diferència d'altres fotografies, aquesta mostra una realitat interior. Està feta a casa meva, amb llum natural, sense flash. No utilitzo mai el flash. La taula té un simbolisme concret, és casa, és tradició, família. I la magrana és un fruit, naixement i també, si està tancada o oberta, mostra l'interior, representa intimitat, erotisme. Amb el mirall he buscat construir una triple realitat, amb la taula i les magranes, el reflex de la model al mirall i el que hi veu l'espectador. De fet, és un autoretrat, la persona que hi apareix sóc jo.
- En altres sèries també hi apareixes tu?Si, en la sèrie on el rostre es tapa amb un traç de pintura. Ocultar el rostre d'un retrat és molt agressiu i he preferit fer-m'ho a mi mateixa, més que no pas fer-ho a algú que m'aprecio. M'és més fàcil.
- Per què has afegit pintura a la fotografia?A Belles Arts vaig estudiar l'itinerari de gravat. M'interessa afegir una intervenció meva, personal, a les còpies, perquè quan reprodueixes una fotografia no hi ha diferència entre la primera i la que fa cent. Un cop feta la foto la meva feina s'acabava aquí. Fer un traç sobre la fotografia que tapi el rostre fa cada còpia original, perquè no pots reproduir el mateix traç dues vegades seguides i a la vegada té la marca de l'autora i l'ànima del moment en que es fa.
