Pares: "Ens fa mandra l'activisme de sofà"

Música que remou consciències contra l’activisme buit, la inoperància dels governs europeus davant les morts al mar o l’estafa de valors que oprimeix la ciutadania

Marta Rius

18/10/2018

Música

Els vilanovins Pares presenten el seu segon disc 'Ja no ho volem tot' (2018, Records DK) el dissabte 20 d’octubre a les 20:30h, a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, en un doble concert precedit pel grup Edward Estlin.

"Generem ments crítiques i tindrem públic crític"

Pares són David Espinola, veu principal i guitarra, Danny R. del Moral, baix elèctric i veu; Jordi Contreras, teclats i veu; Marc Grau Jr., guitarra i veu i Lluís Vidal, bateria. La formació veu d’anteriors propostes musicals, entre elles, Suîte Momo, Los Rotos i The Bongo Experience. Espinola, compositor multiinstrumentista i conegut per haver acompanyat al cantautor satíric Pere Tàpias en la darrera part de la seva carrera, lidera la banda.

Pares deu el seu nom a les absències reals o emocionals de les respectives relacions paterno-filials dels membres dels grups, alhora que serveix d’homenatge al primer grup de Frank Zappa, Mothers, que va haver de ser reformulat com a Mothers of invention per una societat americana reprimida. De la crida de les forces de la natura del primer disc 'De sota els pins' (TempsRecord, 2016) a la consolidació d’un projecte que estripa la societat conformista i acarona a les ànimes amables, alhora.

- Ja no ho voleu tot?
La crítica social obre i tanca el segon disc. Som una generació, la dels nascuts entre el 1975 i el 1985, que ens hem omplert la boca dient que ho volíem tot i ara estem ocupant espais de responsabilitat: càrrecs, escons, direccions, etc. I ara intentem sobreviure en una crisi de valors, que no és una crisi econòmica, com se’ns ha volgut vendre; és una estafa. I sí que és cert que hi ha un activisme molt potent i que és coherent amb allò que fa i allò que diu. Però a l’era de la cultura en streamming, també veiem massa presència d’activisme de sofà, de postureig i contradictori. Ens fa mandra. Gent que retuiteja crides a mobilitzar-se als carrers i que després no la veus arromangant-se en el seu dia a dia. A nivell de drets laborals i econòmics, en un sentit espectral, estem millor que els nostres pares, però a nivell de drets socials, com el de manifestació o la llibertat d’expressió, per exemple, estem vivint una època pitjor que la que ens ha precedit i que ja havia lluitat. El disc emmarca una evolució, com la nostra generació.

Foto: Ray Molinari

- Estem instal·lats en la queixa?
No volem instal·lar-nos en la queixa. La nostra generació just ara està en un moment de criança i en el moment de l’èxit professional i, per a alguns, pot semblar que no fem activisme. Però sí que estem implicats en la transformació social des d’àmbits que potser no són tan notoris: les associacions de mares i pares, entitats socioculturals, etc. que poden fer canviar la mentalitat d’una persona o vàries. Fem crítica a com de malament deixem que estigui la societat, i ens en responsabilitzem. A mi no em preocupa que hi hagi un partit racista, xenòfob, masclista i anticatalanista optant al poder; el que em preocupa és que obtingui vots. El mateix passa amb els programes que cossifiquen tant a dones com a homes, hi ha gent que se’ls mira. El públic només demana allò que coneix. Si difonem una educació alternativa, el públic demanarà cultura de qualitat. Generem ments crítiques i tindrem públic crític. Maldiuen que els joves són el futur. És a dir, que fins que no entren al mercat laboral no són ciutadans de primera perquè no cotitzen, encara. Mercantilitzem els nois i noies d’ara. Què esperem demà?

- No es contradiu la vostra crítica al patriarcat escollint el títol 'Sou uns fills de la gran P.U.T.A.' per al single?
'Sou uns fills de la gran P.U.T.A.' sorgeix de la voluntat de remoure consciències després de la imatge impactant, ara fa tres anys, del cos mort del petit Aylan Kurdi, a la costa turca. Se’ns va quedar retratada la inoperància del món davant les persones que moren al mar buscant refugi. El tema és una crítica ferotge a la falsa política de gestos de la Unió Europea en la gestió inhumana de les persones que necessiten ajuda. Al videoclip, una rata representa la Troika i un home vell, representa la justícia. És una metàfora de la realitat: tot forma part d’una mateixa estructura violenta, el patriarcat, que és el que deixa ofegar a les persones al mar i, fins i tot, en fa un negoci. Al grup ens agrada posar-nos en contradicció, per qüestionar-nos i intentar ser coherents. El títol de la cançó és volgudament provocador; nosaltres no utilitzem la paraula puta en les nostres converses. Hem posat uns punts entre les lletres per reflectir que la gent, a simple vista, hi pot llegir l’insult més gran que hi ha a la societat masclista, o bé, no sempre el que és visible en aparença és, efectivament, el que hi ha al darrera: com la Troika, els governs, la justícia, etc. Vam penjar el videoclip per recollir beneficis a destinar a l’ONG ProActiva Open Arms.

- Us identifiqueu amb alguna etiqueta musical?
Entraríem en el rock independent, a grosso modo, però no ens etiquetem perquè no seguim patrons o estructures habituals de cançons, amb tornades i estrofes. Cada cançó està viva. Som músics inquiets i ens aburriria profundament fer un estil concret o que dues cançons nostres s’assemblessin. Bevem de molts estils musicals i no ens interessa encasellar-nos. L’únic nexe comú a les cançons, podem dir, és la meva veu.

- L’autoedició és l’única escletxa possible per eludir l’imperi de les grans discogràfiques?
Vam autoeditar el primer àlbum, 'De sota el pins' (2016) i el primer single d’aquest segon. Estem en una altra trampa amb la nova llei del copyright a Europa. Ara no tots els continguts seran pujables. Hi haurà un control més específic sobre drets d’autor. Les estrelles de la nit al dia que s’han alçat a youtube, probablement, s’esvaïran. Internet ha facilitat que puguis mostrar allò que fas a tot el món sense pagar, però això s’acabarà perquè no interessa als mercats, dominats per algoritmes que controlen els nostres interessos i consums.

- Veurem la crítica social a l’escenari?
El groc es tornarà el color esperança. El verd, serà doloròs. No avançaré més. No intentem ser trascendentals en tot moment. La transcendència esgota. Però les nostres cançons tampoc conviden a ballar. Conviden a la reflexió d’un missatge que el públic ja té dins seu.

D'altra banda, Edward Estlin és un grup independent de música folk creat a principis de 2015. El grup va néixer amb la idea de posar música a les poesies del poeta americà Edward Estlin Cummings. Aquesta unió entre poesia i música és intensa i passional, i amb ella el grup ja ha recorregut més de 50 escenaris, destacant la gira europea realitzada l’estiu de 2015. Després de la publicació de tres EP i d’haver guanyat el premi 'Intro' del 2016, presentaran a l’Auditori Eduard Toldrà el seu primer àlbum titulat Colours Come and Go.