Goretti Martínez
,
13/10/2016
Música

David Espinola (Pares): “Les cançons són una història, tenen vida pròpia”

Pares planteja una música orgànica i sense artificis, que flueix en contra de qualsevol límit

Foto: 

Cedida
El dissabte 22 d’octubre, l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú veurà passar pel seu escenari dues de les formacions més interessants del panorama musical actual: Copa Lotus i Pares. Obrirà el foc el projecte més personal del vilanoví David Espinola, un músic amb ganes d’expressar el seu món musical, que fuig de classificacions innecessàries i flueix en contra de qualsevol límit preestablert. Pares fan música orgànica, natural i sense artificis. Al mes d’abril van treure el disc ‘De sota els pins’, enregistrat a l’estudi autosostenible de Vilanova i la Geltrú Mi Casa Teléfono Records quan hi havia energia solar suficient. El ritme el marcaven el sol i músics, ningú més.
"L’objectiu era i segueix sent intentar fer les coses de la manera més natural possible"

- Com va començar Pares?
Pares comença després de la parada indefinida que vam fer amb el grup en el qual estava, Suîte Momo. Em va sorgir la inquietud de gravar uns temes que tenia a mig fer: més personals, diferents, en català (Suîte Momo era en castellà) i començar a desenvolupar una mica el meu món musical propi. Vam aprofitar l’estudi que tenim com a Suîte Momo a Vilanova (Mi Casa Teléfono Records) i vam començar a gravar un parell de temes. Els vam gravar, ens van agradar i vam veure que podien tenir una instrumentació més elaborada. Vaig començar a pensar en músics i, quan me’n vaig adonar, ja tenia un projecte fet. Va anar creixent a mida que es va anar incorporant gent: vam anar gravant més cançons, la gent aportava coses seves, coses noves... I una mica va néixer així. Em vaig envoltar de músics de confiança, de la zona del Penedès també i amb els quals ja havia tocat. Com el Danny (R. Del Moral), el cantant de Suîte Momo, que ara és el baixista i productor del grup; el Jordi Contreras, que era cantant i compositor del grup The bongo experience, que ara fa de teclista; el Lluís Vidal, bateria de Miaú; i el Marc Grau. Amb tots dos havia coincidit a Los Rotos, on jo era el baixista i ells,  bateria i guitarra. Ara estem tots canviats d’instrument, menys el Lluís. Vam ajuntar aquella gent amb la que estàvem a gust i es van anar sumant de forma natural al projecte fins que vam completar el grup.

- Com és el pas de formar part d’un grup a liderar-lo?
És la necessitat de voler expressar-ho... tot. Sempre hi ha algú que porta el lideratge, almenys artísticament, i jo sempre m’havia trobat amb projectes ja molt fets. M’havia incorporat posteriorment i sí que podia aportar coses meves però d’una forma més consensuada. Aquí tenia molt clar com volia que sonés. Tenia molt clar que volia fer una cosa en català i que sonés diferent. Per començar la meva veu ja és molt diferent... Ho havia de portar jo per fer entendre als altres què era el que volia. També el fet que tots toquem més d’un instrument i més de dos i que ja hem format part d’altres formacions ens ajuda molt a entendre el concepte de grup. Això és important.

- Parla’m d’aquest so que tenies tan clar des del principi.
El disc està gravat una mica a l’antiga, diguem-ne, d’una forma molt orgànica. Van participar altres músics de la zona, com el Ricard Parera, per exemple, que va venir a fer les percussions. Va estar tocant percussions naturals. Hi ha una cançó que la comencem trepitjant graveta (‘Illa malDiva’) amb uns micròfons a l’exterior de l’estudi. Els gossos del Danny també hi surten, al disc. Vam pensar que si hi eren i sonaven, tampoc passava res. Sobretot volíem un so que no fos artificial, ni hiperproduït. Jo havia tocat amb bandes on estava tot molt produït: amb diferents capes de guitarres, diferents capes de veus... I aquí volíem un so que fos ambiental però molt més natural i en el qual es pogués identificar clarament cada cosa per separat. En canvi, les lletres són més rebuscades o metafòriques... o almenys no són tan directes com la música.


La formació completa aquest estiu al Festival Talls, a Vilobí del Penedès

- Quins temes t’interessen?
Parlo de tot, de fet. Sí que hi ha alguna història, com ‘Tant...’, que és autobiogràfica i és més directa però hi ha cançons on utilitzo la metàfora. ‘Illa malDiva’ per exemple, és una cançó complexa, quant a la lletra, i a primera vista no s’entén ni ho diu però és un homenatge a l’actriu Montserrat Carulla. Visualitza aquella solitud de les dives quan acaben la seva carrera professional. Me la imaginava al camerino, enviant-se unes flors a ella mateixa. O ‘Sense fer fum’, el tema que obre el disc, que parla de l’especulació i del poder polític, de la manipulació que hi ha actualment, encara que no hi aparegui cap d’aquestes paraules. En realitat, m’importa tot: la natura, l’amor, el desamor... Hi ha molt d’humor negre, també. ‘Tot és fàcil’ és una història molt clara que parla de l’alcoholisme. Hi ha qui ha pres la majoria de decisions importants de la seva vida begut: anar a viure amb la parella, tenir un fill o no tenir-lo. El que sí que tenia molt clar amb les cançons és que l’estructura que seguirien no seria acotada i tancada. No seria una estructura pop: allò de la introducció amb la guitarra, una estrofa, una tornada que es repeteix perquè la gent se l’aprengui i la pugui cantar... Per mi les cançons són una història, tenen vida pròpia i n’hi ha algunes on potser sí que aquella tornada et demana tornar a sortir, però n’hi ha d’altres on això no passa. Les volia deixar respirar per elles mateixes. I si una durava un minut i mig, doncs durava un minut i mig; i si una altra en durava sis, doncs sis. Si ja havia explicat el que volia, tant amb la lletra com musicalment, allà s’acabava. I si no havia de tenir lletra, com la cançó que tanca el disc (‘Bressol de cançó’), doncs no tenia lletra. No em vaig tancar mai.

- El concepte és “natural”...
L’objectiu era i segueix sent intentar fer les coses de la manera més natural possible sense pensar en qui ho escoltarà. Sona estrany perquè al final toques per a un públic i vols que arribi al màxim de públic possible però al mateix temps no composes pensant en a quin públic arribarà, sinó en el que tu vols expressar.

- Com us està rebent el públic?
Les sensacions són de sorpresa. La gent que em coneix i sempre m’havia vist tocar amb altres projectes em diu: “Ostres, no m’imaginava que podies fer aquestes composicions ni encapçalar un projecte com aquest”. I després, noto que a la gent li arriba molt, que és el que realment m’agrada. La gent que ens ve a veure torna. La gent s’interessa. No és un tipus de música festiva, sinó més aviat introspectiva, i la gent s’introdueix en aquest món de les cançons. Hi ha persones a qui els hi arriba molt. El directe també és molt potent, no és gens apagat. Noto una rebuda molt positiva  perquè veuen que hi ha molt de carinyo en aquestes cançons.

- El concert del 22 d’octubre a Vilanova, com serà?
Doncs diferent als que hem fet fins ara. Perquè aprofitarem l’espai de l’auditori i introduirem alguns elements d’atrezzo a l’escenografia que ens ajudaran a explicar millor les cançons. Comptarem amb una il·luminació específica amb el Dani Bartomeu (el tècnic de llums de Txarango i Dr. Prats, entre altres), que per sort és amic nostre, li agrada el projecte i té ganes de fer-ho. Estem preparant una cosa molt específica per aquell dia. Pel que fa al so, hem escollit les cançons especialment per aprofitar l’auditori. Creiem que arribaran molt. La gent tindrà les lletres a la butaca quan arribi. I hi haurà elements sorpresa, tot i que no hi haurà convidats. Tenim moltes ganes de demostrar tota la força que té la banda. És la consolidació del projecte.

Més informació: 

Aquí teniu la fitxa d'agenda del concert del 22 d'octubre a l'Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú.

També et pot interessar