Jump to navigation
- Quan vas decidir dedicar-te a la música?No sé si tinc el moment identificat perquè va ser quan era molt jove. Pero sí que recordo qui em va influir, els artistes que em van influir per prendre la decisió. La “culpa” va ser d’Sting i de Police. Influències sempre n’hi ha, amagades rere les cançons. Quan escolto una cançó et puc dir que està influenciada per tal artista i tu em diries “Però en què s’assembla?”. En música, tu pots ser oient o practicant: són dues coses diferents. Sempre es diu que els músics escoltem la música per pistes. És cert que els músics no escoltem la música com la resta de la gent: l’escoltem com repartida. Jo sempre li dic a la meva companya “Quina enveja, poder anar als concerts i escoltar la música com ho fas tu!”.
- Clar, per gaudir-la enlloc d’analitzar-la. Exacte. I després com de pesats arribem a ser: “Has vist l’amplificador aquest que porta!”. La meva companya sempre em diu “És un rotllo anar amb vosaltres, no gaudiu i, a sobre, és com si parléssiu en xino”. Però, sobre el que em preguntaves abans, em vaig voler dedicar a la música al voltant dels 18 anys. Als 18 anys vaig dir “Va, em tiro a la piscina”. Però no és una piscina, és un barranc. És molt fotut perquè resulta que has de dedicar tots els esforços a la música però no tens ingressos. Això és el que es diu tirar-se a la piscina o, més aviat, a l’abisme. És un moment fotut, aquest. Per això molta gent, molts companys músics, amics amateurs, no avancen en la música. Tenen la seva família, la seva feina, la seva casa. Hi ha un moment en què has de decidir: tu mateix, has d’assumir el risc. Arrisques, decideixes, et tires o no. És una aposta. Hi ha coses que, si et dediques a la música no viuràs. Això s’ha de tenir clar. De la mateixa manera que si no t’hi dediques, hi ha coses que no les viuràs. I valen la pena aquestes vivències? Això ja depèn de les experiències de cadascú. Jo he viscut el que he viscut. Me’n penedeixo de coses com tothom però en general estic satisfet. Que m’hagués agradat dedicar-me a la música? Doncs, sí, evidentment. El canvi tan radical de perquè deixar-ho ve perquè, francament, la situació és lamentable.Soria durant l'entrevista | FOTO: Toni Galitó- La situació de la indústria musical?Sí, és lamentable. Jo no vull seguir patint. Prefereixo guardar-me la música per a mi, a casa meva, tocar, seure al piano… que estar treballant amb la indústria musical o fent el panoli amb els megataurons, les grans productores de televisió, les companyies discogràfiques, els mitjans de comunicació… Que, per cert, l’únic que estan fent és enfonsar la música. La música està enfonsada, pràcticament. Dic la música com jo la conec; una altra cosa és la música feta amb màquines, el reggaeton i altres escombraries que escolta la gent jove perquè els hi estan ficant d’una manera sistemàtica des de la televisió, Los 40 Principales, la MTV i tota aquesta porqueria. Ells no contribueixen el més mínim a la cultura musical. I això t’ho diu una persona que va treballar Los 40 Principales durant molts anys. Arran d’un èxit, l’any 2001, amb la formació amb qui més discos vaig fer, El Expreso de Bohemia, em van fitxar al programa ‘Anda ya’. També vaig estar treballant a Los 40 Catalunya Central. Fins i tot llavors encara s’escoltava música però ara ja és el “colmo” de la porqueria. S’ha arribat a un grau altíssim de perversió anticultural musicalment parlant.'Mala hierba', d'Armando y El Expreso de Bohemia- Creus que no es valora prou la cultura musical?En aquest país l’art no està valorat ni el més mínim. Ja siguis músic, pintor, escultor… A banda dels quatre que formen les cúpules, clar. Mira, jo m’he apartat absolutament de tot.
- Des de quan? Vaig pujar a un escenari per últim cop a la Sala Apolo a l’agost del 2017. Va ser el meu últim concert.
- I quant de temps has estat en actiu?30 anys.
- Tocant totes les tecles, oi?Totes. Jo sóc compositor. Vaig sortir del circuit comercial perquè estava enormement fastiguejat de sonar en aquells circuits. Amb El Expreso de Bohemia vam editar set discos. Després vaig començar a treballar en una emissora de ràdio a Madrid i vaig pensar ja en retirar-me. Però als sis mesos d’estar treballant allà va venir Goar Iñurrieta, l’únic membre viu de la banda de punk dels vuitanta Cicatriz. Era una banda mítica. Em va dir “Per què no et penges el baix i véns a fer una gira de tribut a Cicatriz?” No pensava tornar a la música però fer punk sí que em venia de gust. Vaig estar dos anys de gira i va ser genial. En aquella gira vaig veure clar com m’avorria tot allò que havia estat fent anteriorment als circuits comercials.
- Perquè aquella gira era autèntica.Autèntic de veritat! A la primera cançó havíem d’anar amb compte. El tema es titulava ‘Escupe’ i el públic s’ho premia molt seriosament (riu). Però de bon rotllo, eh? M’ho vaig passar molt bé fent el punky durant dos anys. Molt bé. De fet, tancava un cercle perquè els meus inicis van ser al Prat de Llobregat amb un grup que es deia Toque de queda, i era un grup punk. Per això és cert que he tocat totes les tecles: vaig començar amb el punk, després, durant molts anys amb El Expreso de Bohemia, se’m va considerar un autor de rock, després vaig estar a Malditos Bastardos i finalment vaig muntar Rumpelstinkin, la meva darrera banda. Va ser realment genial perquè ens va fitxar la Warner i tot va anar molt bé fins que Warner va començar a incomplir. I jo ja estava molt cremat. També havia tornat a les arts marcials.'El lado de los malditos', del disc homònim de Rumpelstinkin - Ja n’havies fet abans, d’arts marcials? Sí, havia fet Taekwondo des dels 9 anys i vaig deixar-ho quan vaig començar amb la música. Curiosament, he deixat la música en actiu quan he tornat a les arts marcials: més aviat a mesura que m’anava introduint cada cop més en les arts marcials. Estic tancant cercles. Em resulta molt difícil analitzar en poques paraules el fastig amb el que he acabat. Només et diré que el públic que escolta música cada cop va a menys, cada cop és més gran d’edat, i la gent més jove ja no escolta música, sinó altres coses que no són música. I no és una qüestió de racisme musical, ni molt menys. L’únic que dic, i em reafirmo, és que tota aquesta “música” fabricada d’una manera absolutament de laboratori com el reggaeton i la resta de porqueria “facilona” és malsonant, a més de masclista, inculta i “garrula”; però és que, a més a més, no és música. La indústria musical no hi entén, de cultura musical, només hi entén de diners. I per això fica aquests productes a les oïdes de la gent. També resulta molt més fàcil de traslladar al directe. Poses al tal Bad Bunny a l’escenari, engegues el playback i que faci l’imbècil amb el micro. Arreglat. T’has d’ocupar de menys coses.
- I com veus el tema de la promoció?Moltes vegades acaba pervertint la música encara més. Fa molt de temps que la música va deixar de ser música, també en aquest sentit. He perdut molta pràctica en el tema de les entrevistes. Però, abans, quan anàvem a fer una promoció teníem un guió amb una sèrie de frases i paraules que ens servien per a vendre el nostre disc. Amb tu, avui, no estic venent res. Ni vull vendre’t res. L’únic que voldria vendre als lectors és que practiquin arts marcials, que practiquin esport. Que va molt bé!
- Què t’han aportat a tu les arts marcials? A la vida, en general.M’han ajudat a recuperar la fe en les persones mitjançant el codi de comportament que acompanya tot practicant d’arts marcials. És tot el contrari del que passa a la indústria musical. És honestedat, coratge, honor, constància... La constància és un valor que també és molt important per a un músic. Però, vaja, tot el codi que envolta un budoka (practicant d’arts marcials) és el contrari del que et trobes quan treballes en la música. No entraré en la matèria fosca del que passa darrere els escenaris, la nit, etc. Però he treballat amb desenes de productores i de mànagers, molts d’ells molt famosos, - per suposat no donaré noms perquè ells ja saben el que són i jo també- i només n'he conegut un que fos honrat. Amb això ja t’ho he dit tot. La resta, si et poden fotre el pal, te’l foten.Al dojo, amb una companya | FOTO: Toni Galitó- Molta hipocresia?Absoluta. És allò de “no és res personal, són els negocis”. Però, què passa? Que és una pena entendre la música d’aquesta manera. Mira, quan jo vaig començar a tocar, veia l’Sting i em quedava flipant. Vaig anar a veure Police l’any 1979, crec, a Badalona, i vaig flipar de com tocaven aquells tres tios. I ara et dic Police però també et podria parlar d’ACDC, Bruce Springsteen, Queen… Fixa-t’hi que et parlo de música i de músics. Doncs jo volia ser famós perquè volia tocar com ells. La reflexió era “m’agradaria que la gent em seguís i em conegués per com toco”. La diferència amb avui dia és que hi ha gent que vol ser famosa i tant li fa com arribar a la fama. A mi se m’ha proposat participar en alguns programes en els que m’hi he negat a participar. En certs festivals de ràdio, per exemple, hi ha 25 artistes cadascun d’una llet. I veus el cartell “Caram, 15 artistes!”: 15 artistes en 4 hores? Figurants, playback i, com a molt, cantar en directe. Jo, a això, m’hi negava.
- Aquesta rebel·lia no deu ser habitual, oi?La gent "traga". I el que és rebel acaba fent altres coses. I a la gent que és rebel des de dins se la carreguen. En conec uns quants. Has d’anar molt en compte, pots ser vetat per milers de coses.
- I en els temps que corren més encara.Buf! Jo he pirat, perquè si no…
- Al disc de Rumpelstinkin ‘El lado de los malditos’ (2016) tens un tema que està a l’ordre del dia, ‘El Valle de la Vergüenza’, sobre el Valle de los Caídos. Sembla profètica! Mira, perquè no estem de promoció però igual em vindrien a buscar. Tant me faria, la veritat.
- Què vas fer quan vas plegar?Vaig capar moltes vies digitals quan ho vaig deixar. Quan ho deixes, ho deixes. M’entens? No renego del que he fet i no dic que mai més tornaré. Però he acabat molt cremat. Molt cremat de que m’enganyin, em traeixin, em robin… No en tinc més ganes.
- I què podem fer per revertir aquesta situació? Per què els músics pugueu gaudir i viure de la vostra música. La música és bona. I tant! El que no ho és és el que l’envolta. Ens falta cultura. Ens falta cultura musical. Segurament hem de començar per les escoles. Però, des del moment en què la gent diu “Jo no vull pagar per música”, ho tenim fotut. I l’estat també hauria de prendre algunes mesures. A Alemanya, per exemple, YouTube està capat i és molt difícil baixar-se un disc. A Alemanya la gent ven 300.000 còpies, de manera que pots viure de la teva feina. Aquí, això és impossible. Hi ha un disc anterior que es diu ‘Bendita sea tu ira’, el primer de Rumpelstinkin, i conté una cançó que es titula ‘Welcome to Garrulandia’ on deixo molt clar el que penso d’aquest país. D’un país on hi ha més camps de futbol, esglésies i places de toros que universitats públiques, què en pots esperar?
