Jump to navigation
- L’Estat espanyol practica la censura? Laura Huerga: Obertament no. No diu “això no es pot dir”, “això no es pot fer”. Però hi ha un conjunt d’eines de la protesta que fa que el sistema sigui més pervers. M’explico: hi ha casos mediàtics que serveixen d’exemple i llencen un missatge entre línies: compte amb el què dius i fas. Si l’Estat t’envia aquest avís, contemplaràs el no posar-te en risc. Contra la censura pots lluitar. Contra l’autocensura, no. Pots lluitar contra la prohibició del dret de manifestació, però no contra la no mobilització ciutadana. Quan les eines són autocensuradores, l’acte de protestar es torna perillós.
- Pots posar exemples? Vas a una manifestació legal, comunicada i et demanen la identificació. No et diuen ni per a què. Al cap de dos mesos, reps una notificació per desobediència a l’autoritat amb una multa de 1000 euros. El cas d'en Juanjo Bosk, CDR, per exemple. Identificat en una foto durant els talls del 3-O, va rebre la multa directament a casa. L’Estat criminalitza la protesta directament, el dret a la llibertat de la manifestació amb identificacions, sancions…. Tres pràctiques clares de la repressió exercida en aquests casos: una, és la policia qui decideix discrecionalment, sense passar per cap jutge prèviament, a menys que tu recorris la denúncia; dues, la presumpció d'innocència no existeix, i tres, la presumpció de veracitat d'un policia, ja que la teva paraula val menys que la seva. La Llei Mordassa fa que siguis culpable d’entrada, que hagis de demostrar la teva innocència.
- Ha canviat la censura d’avui respecte a la d’ahir? Són les mateixes pràctiques de fa 40 anys de “democràcia”. La diferència és que ara l’Estat té les lleis que emparen aquesta repressió. No és que l’Estat sigui més repressor ara, simplement és que tenen les eines per a aplicar-la més fàcilment. Només el 2016, l’Estat va emetre 19.500 sancions en manifestacions, segons l’informe anual d’Amnistia Internacional.
- Quin paper juga la premsa en la censura? Els i les periodistes han d'absorbir el discurs hegemònic perquè sinó no troben feina. A això se li diu servitud d’informació. Així és com la premsa perd la diversitat d’opinió, el pensament crític, la diversitat de mirades, en definitiva, la llibertat d’informació. També veiem censura periodística a la cobertura de manifestacions, on el peridodista s’ha vist relegat a espais delimitats i, fins i tot, multat arreu de l’Estat espanyol en l’exercici de la seva professió, malgrat estar identificat com a premsa. Al periodista dissident se’l castiga. La manipulació a la premsa no s’està regulant. Es va estar manipulant el cas dels titellaires durant 2 anys, exposant-los mediàticament; quan van sortir absolts, els mitjans ho van obviar. Si no t’arriba la seva innocència, només t’arriba que estan en el punt de mira negatiu. No hi ha una restauració informativa, si han mentit, ni de la imatge, si les persones jutjades han quedat lliures. Malalties derivades de l’angoixa, conseqüències familiars, laborals, econòmiques… Qui ho restaura això? Així, només queda la por a posar en pràctica la teva llibertat d’expressió.
- A l'artista dissident, se'l castiga? En el cas dels i les músics, per exemple, des de la refoma del Codi Penal el 2015 que va deixar entrar la pena a l’enaltiment del terrorisme -malgrat ETA havia anunciat el cessament definitiu de l’activitat armada el 2011-, han augmentat "dràsticament" els processos i les sentències derivades de la seva aplicació: mentre que el 2015 van ser 18 les persones condemnades per l’article 578, el 2016 van ser 35 i el 2017 31 (segons Amnistia Internacional). Hi ha més de 30 causes obertes vinculades a comentaris per xarxes socials i lletres de cantants. És limitar la llibertat d’expressió, t’ho miris com t’ho miris.
- La ciutadania coneix bé quins són els seus drets i llibertats per a no permetre que se’ls hi trepitgin? No les coneixem. La Blanca i jo hem fet un viatge d’exploració per conèixer els nostres drets, per saber com s’estan vulnerant, i ara els hem compartit en forma de llibre. El primer pas és entendre les lleis, que regulen les nostres vides. El mateix llenguatge jurídic està fora del nostre abast. És inconcebible que els ciutadans estiguin regulats per lleis que no coneixen; que la policia no garanteixi els drets a manifestar-se -en comptes de reprimir-; que els jutges no presuposin la nostra innocència, i estiguin interpretant les lleis des de la seva ideologia.
- Quines són les conseqüències d’aquestes polítiques repressives? La nostra reflexió en l’assaig ens ha fet percebre l’autocensura, la desmobilització, la sensació d’inseguretat permanent en l’exercici lliure dels drets, la servitud de la informació i la manipulació mediàtica. El nostre objectiu, amb el llibre, és demolir la Llei mordassa i la reforma del Codi Penal del 2015: seria l’únic missatge clar per restaurar els drets del poble.
(esq.) Laura Huerga (Barcelona, 1978) és editora i fundadora de Raig Verd, una editorial d’assaig i narrativa. Ha escrit dos contes per a nens i coescrit el seu primer llibre d’assaig Tu, calla! sobre la llibertat d’expressió i manifestació. Escriu opinió a El Nacional.
(dreta) Blanca Busquets (Torredembarra, 1988) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i viu amb un peu a Catalunya i l’altre a Noruega. És traductora de l’anglès i el noruec al català. També col·labora habitualment a l’editorial Raig Verd.
