La Cubana: "Hem creat una història divertida sobre la vida de les Teresines"

Jordi Milán i Pol Vinyes publiquen 'Vida de Teresina. Biografia autoritzada de les Teresines', un homenatge a tota la gent que va fer la sèrie fa més de trenta anys

Núria Mora

04/06/2024

Llibres

L’any 1992 s’estrenava a TV3 la sèrie Les Teresines S.A. Han passat més de trenta anys i el seu llegat continua ben viu tot i ser una sèrie d’una sola temporada i 13 capítols. La filosofia Teresina ha acompanyat La Cubana durant tota la seva trajectòria, primer com a companyia amateur a Sitges i després fent el salt per tot Espanya amb els seus espectacles. L’esperit de les Teresines torna ara en forma de biografia, un pedido que d’entrada no feia gràcia a les tres germanes de Gràcia però l’editorial, en un joc de ficció-realitat, els va posar un parell de negres literaris que durant un any han conviscut amb elles, amb tots els seus records i amb la història d’un país i una generació que podrà reconèixer tots els esdeveniments que hi recullen. En parlem amb Jordi Milán, fundador i director de La Cubana i Pol Vinyes, responsable de comunicació i membre de La Cubana des de 2008.

- Són més de 40 anys de La Cubana i en tot aquest temps us han fet moltes propostes per escriure un llibre. Per què no n’heu publicat cap?
Jordi Milán (JM): Sempre ens han proposat escriure un llibre d’anècdotes sobre La Cubana, que és un projecte que va sorgir del teatre amateur, sense pretendre res. Fèiem espectacles al carrer, als aparadors i la gent se sorprenia molt. Posàvem el teatre de la vida dins d’un espectacle i la gent s’ho anava trobant al carrer. Vam començar a Sitges, en un festival de teatre que es feia llavors i totes aquestes accions van tenir molt èxit. Després vam anar a Saragossa, València, Barcelona... Ens vam professionalitzar tot i que pensàvem que potser allò seria cosa d’un estiu i al final vam estar uns tres anys, podríem dir que fent el gamberro per tot Espanya. Això ens va fer adonar que hi havia moltes maneres de fer teatre i que el que fèiem nosaltres era molt de veritat, no feia falta sobreactuar, podia ser tan natural com una pel·lícula i això ens va crear com una escola pròpia de La Cubana i adonar-nos que hi havia personatges i coses reals que eren més potents que els nostres guions. Però escriure un llibre sobre això, no tindria sentit perquè hem fet un teatre i uns espectacles molt propers. Podíem estar tota una setmana en una ciutat tractant amb la gent, a les botigues, als mercats i marxar d’allà amb la sensació que realment els coneixes. I a més a més, som mandrosos.
Pol Vinyes (PV): L’activitat pròpia del dia a dia tampoc ens ha donat marge per preparar-ho, pensar-ho, recollir les anècdotes, fer un llibre... Per La Cubana han passat més de 150 actors! No els podem anar a buscar tots, parlar amb ells a veure què ens expliquen, què trobem entre els papers, perquè tenim una casa molt gran i està plena de coses...
JM: Som molt drapaires, ho guardem tot, ho tenim tot molt endreçat, les fotos estan digitalitzades... Però no ho hem fet.

- I què ha passat ara per decidir publicar ‘Vida de Teresina. La biografia autoritzada de les Teresines’?
PV: Tot va sorgir arran del pòdcast que vam fer a Catalunya Ràdio. Llavors van venir els de Penguin i ens van dir de fer alguna cosa aprofitant el material del pòdcast, però no ens agradava.
JM: I vam inventar el joc de ficció-realitat d’un negre literari que escrivia el llibre que l’editorial encarregava a les Teresines, per escriure la seva la biografia. Com si fos un pedido dels que elles feien normalment. Primer elles deien que no, però després acceptaven i havien de tenir aquest noi a casa i tot això creava una història divertida sobre la seva vida. Però la seva vida, que podria ser la de la teva mare, o la meva perquè expliquen com neixen, parlen dels seus pares, dels amics, coses que hem viscut tots i que tots sabem: les primeres manetes al cine, el primer nòvio, el primer desengany, els guateques dels anys 60...
PV: Les cases on han viscut, els anys de l'escola, la primera manifestació...

- Una biografia de les Teresines que tothom pot identificar.
PV: Si, perquè més o menys tothom ha viscut les mateixes coses, segurament les noves generacions són diferents, però al final tothom es podrà emmirallar amb aquestes dones.
JM: O quan va arribar el Tarradellas, aquest és un capítol que a mi m'agrada molt. També expliquen aquella gran nevada que hi va haver a Barcelona, la mort de Franco... Estan a tots els saraus, però tot d'una manera que jo penso que queda molt divertida i com la gent les coneix per la sèrie doncs te les imagines com van vestides, com parlen, com expliquen les coses, com es mouen. Estàs llegint el llibre i les veus allà al pis. Fins i tot protesten amb l’editorial perquè això del llibre i de tenir el noi a casa es fa massa llarg!
PV: A part de fer el repàs de la seva vida amb aquests capítols de biografia, també anem intercalant com viuen la creació del llibre, el procés d’escriptura, la relació amb el negre, amb l’editorial... Perquè en el fons també veuen que això és un negoci, com els que feien elles agafant pedidos i la Teresina, que és la negocianta, no ho veu clar, diu que els números no surten...

- El fet de construir aquest passat i aquesta biografia en un llenguatge més literari i diferent al que havíeu fet fins ara, què ha representat per a vosaltres?
JM: No hem volgut fer-ho literari. El Pol és molt més jove, jo tinc una edat també i puc explicar coses que no em separen molt de les Teresines. El que hem fet és utilitzar un vocabulari molt d'elles, molt incorrecte. Amb aquest català que coneixen però que no van estudiar a l’escola.
PV: I aquest neguit l’expliquen també, de no saber com escriure, si ho faran prou bé i per això també hi ha el negre literari. Al final ha quedat un llibre curiós, senzill, bastant planer, fàcil de llegir. És molt dinàmic, com el pis de les Teresines, a cada capítol hi veus moviment.
JM: Al negre literari, que es diu Josep Miquel Negre i Escribà, el marquen molt, li diuen el que no els hi agrada, que ho torni a reescriure, que no sigui literari, que no els canviï la manera de parlar. Està estructurat per capítols i pots llegir en ordre, o no. També és maco el final perquè representa que La Cubana va a casa seva perquè volen fer un espectacle sobre senyores d’aquestes d’edat estupenda... I no farem espòilers però també és un homenatge a Les Modestes, que són les senyores reals que ens van inspirar a nosaltres per fer les Teresines i eren tres germanes també que treballaven a casa fent jaquetes de pell, faldilles...
PV: Bàsicament era una mica d'homenatge també a la gent que va fer la sèrie en el seu moment, perquè ja fa 32 anys i només són 13 capítols. La gent es pensa que és una sèrie que potser va tenir deu temporades. I en realitat va ser un vist i no vist.

- Des de La Cubana en aquell moment, éreu conscients de la dimensió que estaven agafant i que acabarien agafant les Teresines?
PV: Ni a La Cubana, ni tampoc a TV3 eren conscients de l’impacte que tindria!
JM: No... Però s’han fet reposicions, és una sèrie que és accessible i a la gent, fins i tot els que en aquell moment no ho van viure, els hi agrada. I això que a TV3 no els hi agradava gaire! Deien que cridàvem massa i que no hi havia acció i no passava res... A X (antic Twitter) hi ha un compte, que no hem creat nosaltres, que es diu teresinologia que el porta un noi que és molt fan que ara deu tenir vint-i-pico o trenta anys, i es sap la sèrie de memòria, més que jo que la vaig fer!
PV: També ens van convidar al ‘Serielizados’, un festival de sèries que fan a Barcelona cada any. Vam quedar molt parats. Van venir famílies amb nens, i els nens eren fans de les Teresines. I alguns pares ens explicaven que els hi posaven capítols a l’escola per ensenyar-los el valor de la comunitat, del veïnatge, d'ajudar-se, de la integració entre diferents col·lectius... Nosaltres no en som conscients de tot això, però que algú encara li trobi valor, està molt bé.
JM: Si que és cert que quan ara me les miro alguna vegada, no les veig desactualitzades. Són una mica com els Simpson, no? No tenen edat, encara que hagin passat 30 anys... Hi ha guions i situacions que podem referenciar a coses que encara passen avui en dia i en el fons jo penso que tots portem un teresino dins, eh? Perquè no és una cosa només de dones, ni de gènere, ni d’edat, ni de sexe, ni de res. És una filosofia de vida... Molt catalana, a més.

Jordi Milán i Pol Vinyes durant una signatura de llibres | Foto: Surtdecasa
- Fora de Catalunya potser no s’entendria?
JM: No, perquè no té res a veure. Hi ha las marujas, però no tenen res a veure, tot i que podrien estar equiparades.
PV: Hi ha una cosa de la xafarderia que sí que seria semblant, i del veïnatge, però la picardia, la manera de fer, d'entendre la vida, l'emprenedoria...
JM: Tenen aquesta cosa de malifeta, de ser malicioses tot i que són bones, de preguntar-te “què tal, com estàs” i quan et gires t’estan mirant per darrere de dalt a baix. Jo ho veig pel carrer això encara... O quan marxa algú, vinga xarrar! Està bé, però és una mica hipòcrita.
PV: I això que deien que no passava res... No és veritat! Passaven moltes coses. És una sèrie costumista, una fotografia del que passa a la vida.
JM: És com el que explicava dels espectacles que fèiem als nostres inicis als aparadors. Eren més potents els comentaris que es generaven per part del públic que no pas els del propi guió. Aquests dies que hem estat signant al carrer hem vist espectacles. No sé si ho era més veure’ns a nosaltres signar o mirar la gent que passava, perquè veus una funció: què diu la gent, com mira... I sense entendre què deien, perquè per les cares que posaven i els gestos ja ho podies saber de què parlaven. A la vida, tot plegat és pur teatre.

- I a banda de mirar-vos l’espectacle de la gent del carrer, què us han dit les persones que se us han apropat durant aquestes setmanes i el dia de Sant Jordi? Quin és el comentari o el record que tenen de les Teresines?
PV: A tothom els hi agrada molt. És una mica el que ens passa quan sortim del teatre i escoltes els comentaris de la gent: tothom té referències d’algú altre i mai es veuen reflectits a si mateixos. Ve algú i et diu: “La meva mare és com una Teresina!”, però no s’hi veu a ell mateix.
JM: A les Teresines hi havia un personatge, l’Angelina, que sempre deia que pels diners no ho feia això de treballar, perquè el seu marit era urbano i a l’Ajuntament li pagaven un bon sou... Doncs bé, jo soc molt xafarder i una vegada va venir una dona i em va dir, que li agradaven tant les Teresines i que l'Angelina era igual que la seva cunyada. La va repassar de dalt a baix i la conclusió que vaig treure jo és que l'Angelina era ella! Però ella no s’hi veia reflectida, i això a mi em va fer molta gràcia. La gent no se n’adona, però al teatre vol veure als altres reflectits. No ens agrada veure’ns retratats a nosaltres mateixos.
PV: I en realitat, si una virtut tenim a Catalunya, és que sabem riure’ns bastant de nosaltres mateixos!
JM: Segons com, no et posis amb la Moreneta ni amb el Barça! Però sí que és cert que la llei principal és saber riure de nosaltres mateixos, perquè així pots riure dels altres. Quan era petit, el meu pare em portava a veure la Mary Santpere, que era una còmica, alta, grossa... I una de les coses que sempre recordo és que ella sortia a l'escenari i el primer que deia era: “Hola, què, mira quin peu que gasto! Escolta, un 46, nen! Escolta, mira el nas!” Reia d'ella mateixa. Però és que al cap de cinc minuts estava rient del de la primera fila. I allà no passava res. Ella havia rigut d'ella mateixa primer. Llavors ja els tens tots adobats. I això a Catalunya sí que hi és. És una manera de saber riure. D’algunes coses no, que no ens les toquin.
PV: És allò que es diu, de la família se’n pot dir, però no se’n pot sentir dir. Jo puc criticar, però tu no.

- Fa dos anys vau fer a Sitges l'exposició 'La Cubana. 40+1. Un viatge del no-res al 2021', l’any passat el pòdcast de les Teresines i enguany el llibre. Quin serà el proper projecte?
JM: Un espectacle! Ara ja ens toca. Tenim pensades dues coses i segurament les farem. Això del llibre també ens fa gràcia, però hem de fer espectacles, que és del que nosaltres mengem. La pandèmia va ser una bogeria perquè ens va trencar un espectacle que s'havia d'estrenar a Barcelona pels 40 anys. Teníem tota una programació que es va aturar i no vam poder estrenar fins després de la pandèmia. Vam fer l’exposició a Sitges i també va quedar aturat el projecte de dur l’exposició al Palau Robert, a Barcelona. Però ara ho tornarem a reprendre.
PV: Quan estem en un projecte ens hi centrem, no podem fer dues coses a la vegada i això també és un problema...
JM: Oliveta menjadeta, oliveta cagadeta. No és gaire productiu, però bé... Farem l’exposició “Un viatge del no-res, 45 anys jugant a fer teatre”, a Barcelona. La inaugurarem al gener del 2025 i hi estarà fins al maig. No serà tan gran com la que vam fer a Sitges, però el més essencial hi serà.
PV: Intentarem treure el màxim profit de l’espai que ens deixaran al Palau Robert.

- Si en comptes d'haver nascut l'any 1992, les Teresines neixen l'any 2024, com s'enfrontarien a situacions actuals?
JM: Jo penso que seria igual, perquè això no mor..
PV: Si, serien més modernes, anirien amb el mòbil. Però l’esperit és el mateix.
JM: D’això tracta la filosofia de les Teresines, hi ha senyores que potser tenen l’edat de teresina, que potser consideraries que serien uns 60 o 65 anys, que mai seran Teresines. I en canvi hi ha noies que s’acaben de casar, van amb el monyo, comencen a tenir nens i ja són Teresines.. O homes o nens. Penso que és una cosa que es porta a la vena.
PV: De vegades juguem a detectar Teresines! I si tu vens d’una família de Teresines o de tarannà teresino, en algun moment determinat ho acabes traient. Si les Teresines les gravéssim ara o les traguéssim ara, estarien adaptades al món d'ara, però serien iguals.
JM: Aquests dies que ens posem a firmar... se me’n van el ulls, n’hi ha moltes!
PV: Perquè veiem el tarannà de la gent i n’identifiquem, n’hi ha per tot arreu i al final els personatges de les Teresines surten a tots els espectacles de La Cubana. Ens pregunten per què no tornen, però sempre hi surten.

- I això que la segona temporada de les Teresines està escrita i guardada en un calaix.
JM: Sí, però no es va fer. Quan es va acabar, es va acabar. Nosaltres en aquell moment preparàvem La Cubana Marathon Dancing que vam fer pels Jocs Olímpics. Després va haver-hi ‘Cegada de amor’... A la segona temporada els hi toca el Gordo de Nadal, feien participacions i tots els veïns es feien milionaris. Què feien amb els diners? L’Angelina feia de nova rica, deixava el pis i se n’anava a viure a Girona, les Teresines deixaven de treballar i volien fer viatges però per anar a l’Índia s’havien de vacunar i no els hi agradava i els viatges que feien eren excursions i visites als veïns.
PV: Es tractava de veure de quina manera els diners havien transformat la vida de cadascun dels veïns de la comunitat.
JM: Alguns continuaven al mateix pis: la Rosita, la Marieta i el seu fill encara vivien allà a Gràcia, les Teresines també, i cada capítol era en un pis diferent. Elles continuaven sent iguals i en el fons tota la resta també perquè aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Però no ho vam gravar. Es va morir la Carme Montornés, que feia el personatge de la Montserrat i era una actriu molt especial. Després en van morir altres, però en aquell moment va ser la primera mort i ens va donar la sensació que s’havia acabat un cicle. Vam enllaçar amb ‘Cegada de amor’ i van ser cinc anys sense parar, una cosa va desbancar l’altra, però tampoc tenia gaire sentit. I tampoc som gaire de fer reposicions. L’única vegada, per celebrar els 25 anys, vam fer la segona producció de ‘Cómeme el Coco, Negro’. És l'única vegada que hem repetit un espectacle. Ara tenim coses escrites que penso que serien millor que les Teresines, però allà està. Tampoc tenim gaire temps.
PV: Les Teresines van tenir el seu moment i jo crec que es quedaran al calaix. Ara, en altres coses que fem, hi hauran més Teresines, no es diran així però l’essència hi serà, ja sigui a la televisió o al teatre.
JM: A nosaltres ens agrada el teatre. La tele és estupenda i amb la tele hi hem jugat molt també, ens agrada desemmascarar-la. Tothom creu que tot el que surt a la televisió és veritat i no sempre és així. Per això sempre ens ha agradat donar-li una mica la volta.
PV: El programa que vam fer un Cap d’Any, també era això de donar-li la volta, que també és una cosa que fa sempre La Cubana, que és mirar-s'ho des de la part de darrere.

- Llavors, amb el teatre, és realment on us podeu sentir més lliures.
PV: Més lliures i còmodes, perquè és un terreny que dominem molt.
JM: Nosaltres, perquè tenim un nom i perquè ho tenim més fàcil. Però això no és cap garantia d’èxit, no m’agrada que es digui perquè mai se sap. I tampoc és just per la gent jove que vol entrar i no ho tenen fàcil i això que n’hi ha que valen molt. Si no persisteixen, no tiraran endavant?
PV: Quan La Cubana va néixer era un moment molt determinat, les coses funcionaven i tothom tenia ganes de fer i de rebre. Les institucions també s’hi bolcaven més.
JM: Es sortia d’una dictadura, es volien fer moltes coses i els mateixos ajuntaments a l’hora de programar i contractar arriscaven molt més i ara no es potencia a la gent jove perquè es torni boja, perquè la creació real surt de la bogeria, de voler anar una mica més enllà. Quan es crea, es pot arribar a crear una obra d’art, però quan està tot tan marcat, és més complicat.

- I mentre esperem els nous espectacles, teniu el llibre. Quina valoració en feu de l’èxit de vendes que està tenint el llibre i la bona acollida que ha tingut per Sant Jordi?
PV: És tot bastant sorprenent, s’està venent des de la primera setmana que va sortir i ja de seguida es va anunciar la segona edició i després la tercera. Estem aprenent com funciona tot plegat.
JM: Al llibre també expliquem coses del món editorial, però ara que ho veiem des de dins, potser n’explicaríem més! Som novatos...
PV: Som novatos i arribem aquí en desbandada, però a nosaltres ens agrada això. I estar els dos, signant llibres amb escriptors de veritat en una taula...
JM: Que nosaltres també ho som escriptors de veritat! Escrivim teatre, però no tenim l’aureola de l’autor de Sant Jordi, d’escriptor de tota la vida...

- També hi ha hagut polèmiques algun any entre escriptors consagrats i mediàtics...
JM: Però nosaltres no som mediàtics! No ens hi considero.

- Però La Cubana si que és mediàtica, oi?
PV: Si, com a companyia si. I de fet l’encàrrec també ve per aquesta banda, però més enllà d’això al llibre també li hem volgut donar una certa profunditat i explicar coses que no havíem fet i que no s’ha vist a la sèrie. Hem creat una biografia per a que la gent s’hi senti reflectida també. En tot el procés n’hem hagut d’aprendre. Quan fas teatre penses molt què veurà l’espectador assegut a la butaca i aquí has d’aconseguir que s’entengui, no hi ha gestos, no hi ha imatge. És un llenguatge diferent.
JM: L’avantatge del llibre és que la gent té un producte audiovisual molt posat al cap i es pot imaginar molt com parlen, com ho diuen, et permet saber qui parla perquè els personatges ja els coneixes i ja els tens al cap.
PV: Per això mateix també és molt dinàmic, no hi ha molta descripció, són capítols breus i van passant coses tota l’estona. Que la gent es compri el llibre, que ens ha fet molta il·lusió i el procés ha estat molt bonic.