Jump to navigation
- Què el va portar a escriure 'Maria, guerra i pau'?L'any 2010 el meu pare hauria complert cent anys i vaig sentir la necessitat de fer-li un petit homenatge. Ho vaig fer en forma d'un opuscle sobre la Guerra Civil al Pallars que vaig editar i distribuir personalment. Allò em va despertar el cuquet literari i em vaig matricular a l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès on em varen tutelar el meu primer llibre, 'El mirall del Ventolau', que vaig dedicar al record del meu fill que va morir en un accident de moto. Tenia necessitat de treballar la documentació del meu pare sobre la Guerra Civil i ho vaig fer amb la novel·la 'Maria, guerra i pau', narrada en primera persona per una nena d'Olp que es veu afectada per la Guerra civil espanyola. En el llibre recupero el llenguatge pallarès i les feines del camp tal com es feien en aquells anys que, de fet, són bastant iguals de com es fan ara. Hi vaig abocar els meus coneixements derivats de deu anys treballant la terra tots els estius. Amb les novel·les ens retrobem i recuperem la memòria i així agafem forces per encarar el futur.
- El més difícil ha estat posar-se en la pell d'una nena de deu anys?Sense cap mena de dubte és un repte, però crec que l'he superat molt bé. He aprofitat el testimoni de la meva tia Montserrat i d'altres dones que varen viure aquella època. També hi he bolcat molts elements de la meva pròpia vida, sense que sigui cap mena d'autobiografia. M'ha servit per a treure la meva part femenina.
- Un personatge tan poc agraït com la mare de la Maria és basat en una persona real?La Remei necessitava un salvo conduït per a buscar al seu germà presoner en un camp de concentració franquista. Això l'obliga a ser amable amb un capitost falangista, com els va passar a moltes persones –homes o dones- en aquella època. No és un personatge real, és una situació més comú de que ens pensem.
- Al llibre hi ha una important tasca de recuperació de la parla pallaresa.Hauria estat incomprensible que una nena de deu anys que mai havia sortit del Pallars parlés un català normatiu. Parla un pallarès molt comprensible per a tothom i per si de cas hi he afegit unes pàgines al final amb la definició de les paraules més poc convencionals. Si hom llegeix Llorenç Vilallonga s'impregna de paisatges, costum i llenguatge mallorquí. Si hom llegeix Ferran Torrent passa el mateix amb el valencià. Amb la Maria he volgut que la llengua, els paisatges les feines i els costums d'aquest petit racó de la punta nord-oest de Catalunya passi a ser part del paisatge d'una novel·la pallaresa. Però amb una visió nova, viscut des de dins. Sabent que el color vermell només pot ser roi. Sabent que per referir-se a mi només pot ser "a jo".
- Vostè en el seu llibre 'Maria guerra i pau', ha fet una tasca de recerca històrica.Més que recerca històrica, he buscat en arxius i biblioteques la documentació per a conèixer millor l'episodi del setge al castell de Sort. Els pallaresos varen resistir nou dies i foren vençuts perquè els sotjadors anaren a Solsona a buscar dues bombardes immenses i aconseguiren reduir als resistents. Les bombardes eren una mena de canons molt grans amb els quals es podien llençar projectils a l'interior de la fortalesa. Quan altres pobles es rendien només d'escoltar els emissaris reials amenaçant de cremar tot el poble, a Sort es va resistir. És una gesta que cal celebrar.
- A 'El mirall del Ventolau' hi ha moltes reminiscències de Tolstoi.A les presentacions del llibre –dedicat a la memòria del meu fill que va morir als trenta anys a causa d'un accident de moto- acabem l'acte amb una representació del monòleg de vint minuts de Lleó Tolstoi. A les novel·les pot bolcar els teus sentiments i els teus records, però les representacions teatrals són en elles mateixes una vivència i, després de muntar textos de Tolstoi, acabes fent-los formar part del teu esperit.
- Qui va ser el compte Hug Roger?Quan la Guerra Civil de Catalunya, després del Compromís de Casp, els pagesos de remença es posaren al costat de Joana Henriques i Ferran VII que havien demanat ajuda al rei de França atorgant-los el Rosselló i la Cerdanya. Quan aquests guanyaren la guerra contra la Generalitat, Hug Roger fou condemnat a mort però indultat per Ferran VII. En retornar a la llibertat, Hug Roger puja a Olp i es declara príncep del Pallars pensant en ampliar el país. Quan comença a ser fort, Ferran segon amb ànim de venjança i ajudat pel comte de Cardona li fan la guerra i el vencen. Si hagués guanyat, avui Catalunya seria un estat independent com ho és Andorra. Hug Roger va resistir quatre anys pres a la presó de Xàtiva, on va morir. Cada any als voltants del quinze d'agost fem representacions a diversos pobles del Pallars Sobirà. Aquest any comencem el dia 12 d'agost a Rialp, el 13 a Llavorsí, el 14 a Peramea, el 15 a Olp i el 16 a la Vall d'Àssua.
- Parlant de teatre, vostè ha fet també d'actor, a més de promotor teatral. Semblaria que el seu camp específic, més que la literatura, aniria vinculat a l'escena. Són trajectòries paral·leles. Quan muntes una representació a Olp i amb quatre actors afeccionats et trobes amb una plaça absolutament plena amb quatre-centes persones, et sents trasbalsat i concernit d'una gran responsabilitat. Per a mi escriure és una forma de realització amb menys compromís perquè sóc jo sol qui dóna la cara. Al capdavall, sigui literatura, música o escena, tot són formes de cultura.
- Per al primer llibre va acudir als cursos d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Com l'ha ajudat l'Ateneu?Tenen un sistema molt efectiu que com a periodista potser no m'hauria estat imprescindible, però que realment ajuda. Després del primer llibre, i com va dir Mercè Rodoreda, ja has tret el tap i pots encara altres projectes.
-Treballa en un altre llibre? Sí. El protagonitza en Quim, personatge de 'Maria guerra i pau', que va tenir un paper important en la resistència catalana. També hi té intervenció la Maria.
- Com veu la situació de la premsa escrita?El paper ha d'anar mutant cap al medi digital però cal trobar sistemes de validació de la veracitat del que circula per les xarxes. La labor dels periodistes és bàsica en una societat que vulgui ser democràtica. La llàstima és que al capdavant d'alguns grups editorials hi ha autèntics sapastres que no han sabut gestionar els mitjans escrits. I el que estan fent amb la televisió, en general, és també molt poc recomanable.
