Jump to navigation
- ‘El pianista cec’ és la teva primera novel·la.He escrit molts llibres. Crec que en porto catorze: dotze són de divulgació musical i un de poesia. He escrit sobre Mozart, Stravinski, Toldrà i sobre compositors catalans. Sempre al voltant de la música. Però també tenia moltes historietes en format petit, contes i guions, que no s’han publicat mai com a llibre. Al final vaig decidir que podria donar forma a una cosa més ambiciosa quant a llargària, una novel·la. M’hi vaig posar, em va abduir absolutament i al final m’ha sortit. I no només l’he feta, sinó que ha estat publicada!
- A més ha estat publicada per una editorial molt potent, Pagès Editors.Amb l’editorial estic molt content perquè es van creure la novel·la des del principi. Crec que els va agradar perquè parla de música però d’una manera propera i aquesta és la clau. No és un llibre de divulgació musical, és una novel·la on hi ha un protagonista a qui li passen coses. Però l’entorn d’aquest protagonista és, precisament, la música. De fet, una de les crítiques que m’han fet és que quan la novel·la aborda qüestions més emocionals que no tenen a veure amb la música, el capítol s’acaba molt ràpid (riu). Aquí es nota on m’he trobat més còmode. He volgut situar el protagonista en una vida normal, on li passen moltes coses més enllà del solfeig. Suposo que ha estat una primera aproximació a la novel·la. Ara tinc ganes d’escriure més i de fer coses diferents. Trobo que me n’he sortit amb prou dignitat escrivint una història musical i ara tinc ganes d’escriure una història no musical. Buscar un altre entorn, un altre àmbit, un altre temps… Ves a saber quan ho podré fer.
La novel·la ha estat publicada per Pagès Editors | FOTO: Toni Galitó - Abans deies que l’escriptura d’aquesta novel·la t’havia abduït. Com va ser el procés? Em vaig posar malalt i vaig estar de baixa sis mesos contra tot pronòstic. El tema era que no em podia moure de casa, tot i que m’anava recuperant físicament. Cada dia, quan em llevava, tenia moltes hores per davant i vaig decidir posar-m’hi. La novel·la es va acabar quan em van donar l’alta perquè aleshores vaig tornar a la vida normal i ja no hi havia temps. Si vull seguir escrivint, he d’aprendre a fer-ho d’una altra manera, perquè amb ‘El pianista cec’ dedicava deu hores al dia. Tot i fer servir a la novel·la molt de material que ja tenia anteriorment.
- Material relacionat amb la teva tasca com a divulgador musical?La meva vida se centra bàsicament en la divulgació musical. Faig conferències, xerrades i articles sobre música de tot tipus. Això vol dir que tinc molta documentació. Ahir mateix vaig estar fent una conferència sobre Beethoven. Hi havia un concert a Vic de la pianista Khatia Buniatishvili i jo vaig fer la xerrada prèvia per explicar què són les Sonates de Beethoven. Tot això ho tinc molt ben documentat i treballat. Doncs aquesta documentació és la que he fet servir al llibre, sobretot als capítols senars.
- Per què?Perquè l’estructura de la novel·la és: capítols senars, històries de compositors, i capítols parells, la història del meu protagonista. Naturalment s’enllacen els uns amb els altres. De fet, he fet trampa: només he escrit mitja novel·la! Diguem que li he donat una mica més de toc fantàstic però, vaja, el material ja el tenia. I pel que fa al contingut de la música clàssica que inclou el llibre, la gràcia ha estat trobar les connexions amb el protagonista. A Beethoven li van passar les coses que li passen a tothom perquè va ser un geni, però també un ésser humà i això fa que sigui fàcil de connectar amb el protagonista. Ara bé, hi ha coses que t’has d’inventar perquè la genialitat de Beethoven està documentada, però el seu dia a dia, no. Aquí és on, com a autor, tens tota la llibertat. M’ho he passat pipa perquè, a la novel·la, Beethoven parla! Per primer cop a la vida m’he inventat les coses que deia Beethoven.
- A vegades la ficció ajuda a entendre un personatge més que la realitat...A vegades. Tots tenim al cap com era Mozart per la pel·lícula ‘Amadeus’ i Mozart no era així en absolut. Quan facin la sèrie de Netflix de ‘El pianista cec’, tres temporades, a veure qui posen de protagonista.
- T’havies imaginat algú?Sí que m’havia imaginat algú perquè sempre ho faig amb tots els personatges. Ho necessito. Imagino algú físic, encara que sigui algun conegut. Me l’imagino físicament, el buido de la seva personalitat i hi poso la del personatge. Molta gent m’ha preguntat si sóc jo, el protagonista, si és una novel·la autobiogràfica, i no ho és. Però, clar, surten moltes coses que jo he viscut. La meva mare em va fotre una bronca! “Això no és ben bé així, eh? Aquí, quan parles del teu pare”. Però si no hi és, el meu pare, a la novel·la! Ara bé, sí que hi surt un personatge que ho podria ser. En fi, que m’ha agradat molt, això de la ficció. Ja ho havia fet en contes, peces teatrals i espectacles musicals, de fer parlar personatges i demés, però amb una novel·la no ho havia fet mai i m’ha agradat molt.
El David, durant l'entrevista | FOTO: Toni Galitó - La novel·la passa a bord del Don Juan, el primer creuer amb bandera espanyola que va navegar pel Mediterrani als anys 90 i el protagonista i narrador és el pianista del creuer. Quin perfil de músic es mostra al llibre?El llibre és un homenatge a la professió de músic. Al músic, no a l’intèrpret. De fet, quan dius que ets músic la gent et pregunta “I què toques?” perquè se suposa que ser músic és ser intèrpret. Però la vida real no és així. Alguns fan d’intèrprets i la majoria fan de professors. També hi ha divulgadors (com jo), gestors, compositors, luthiers… Hi ha moltes facetes dins la música. A la novel·la surten, no sé si totes les facetes possibles, però sí unes quantes. Avui dia tot està molt parcel·lat i compartimentat; en canvi, als anys setanta, la professió era completament diferent. El meu pare tocava la trompeta, la viola, la flauta i el flabiol i era director de cors. Això, avui dia, és impensable. En canvi, en aquella època, de tot això en feia un sou i amb prou feines. I no tocava per les cantonades: tocava a l’orquestra de l’Eduard Toldrà, a l’orquestra del Liceu, amb la Cobla Barcelona… Era un instrumentista de primer nivell, havia de tocar quatre instruments. Per això hi ha un homenatge a la feina d’aquell músic més complert i que tècnicament no devia ser tan bo com els músics d’ara perquè era impossible. Ara ens hem especialitzat molt i això és bo en alguns aspectes però perds la globalitat del que és la música.
- Tu què et consideres?A mi, quan em pregunten què sóc, què toco, dic que sóc divulgador musical. He tocat, he composat, he dirigit, he gestionat… Ho he fet tot. I, al final, el que millor faig és divulgar.
- També ets professor a l’INS Can Puig de Ribes. A banda de la teva tasca com a divulgador, què suposa per a tu ensenyar?A mi se’m dona bé parlar sobre la música. Però m’he hagut de formar en estratègies pedagògiques. No tots els nanos de catorze anys estan apassionats per escoltar com els parlo de la vida de Mozart. Per això has de saber si és adequat explicar-los la vida de Mozart o no, i, si ho és, com fer-ho. Potser el més adequat és escoltar música de Mozart, encara que no sàpiguen qui és. T’ho has d’anar plantejant i tenir en compte que tot depèn, més que de les edats, del moment en què es troben ells. També és important com has començat a plantejar les històries: moltes vegades és millor començar per històries properes a ells. El cant gregorià, per exemple, no apassiona a cap adolescent, però quan el saps introduir i connectar-lo amb les seves vides, els sorprèn i pots cantar-lo a classe. La meva intenció, quan explico coses de música no és que agradi, és que es conegui. Si després t’agrada, ja és cosa teva. Schubert, per exemple, va fer coses meravelloses però no té perquè agradar-te, i menys encara a la primera.
- I resulta difícil trobar aquesta connexió amb joves de catorze anys?A mi no em costa. Però no em costa perquè tinc molts elements per parlar amb ells. Si els hi vull parlar d’òpera, els hi puc parlar de qualsevol òpera o de qualsevol tipus d’espectacle musical que contingui cant: musicals, cant gregorià, el que sigui. I, en funció de com va la classe, quines preguntes et van fent, quins interessos hi veus, doncs tens tot aquest marge. I hi ha un altre avantatge quan fas classes a un institut: no és una conferència d’una hora, els tens allà tot el curs i ho pots anar treballant. No s’han de voler cremar les naus el dia que toca òpera perquè aquell dia toca. L’òpera està allà i va apareixent.
El David també és professor d'institut | FOTO: Toni Galitó - De la novel·la, què te n’ha dit la gent?Estic molt content perquè la gent, en general, m’ha dit que s’entén bé tot el que té a veure amb la música i que es llegeix fàcil en el sentit que és àgil. Hi ha aquest joc de les dues històries, la clàssica i l’actual, i fins i tot hi ha gent que ha fet trampa, primer ha llegit els capítols senars i després els parells. I sobretot el que m’han dit és que venen moltes ganes d’escoltar música. El llibre parla d’obres musicals que jo també he escoltat mentre l’escrivia. I a cada capítol hi ha un joc, que és plantejar una obra musical, per exemple les variacions Diabelli de Beethoven, i sobre aquesta obra jo en faig una interpretació al voltant de per què la va escriure el compositor i com ho va fer. Escoltant aquella obra i amb les dades que tinc, en faig una interpretació plausible. Hi ha gent que em diu “Allò que dius de tal peça de Mozart, jo no ho veig així”. Val, perfecte. És que la música t’arriba com t’arriba i depèn, sobretot, de com estàs tu. Jo he interpretat una peça de Mozart com si fos un plany per la mort de la seva mare i hi ha qui em diu que no és un plany, sinó una peça tranquil·la i plàcida, però no trista.
- A mi, personalment, com a lectora, m’agrada molt trobar referències d’on estirar després.És que és molt xulo. I m’agrada que estigui passant amb el meu llibre. Hi ha gent que em pregunta si s’han d’escoltar les peces quan apareixen o després… Amb la feina que he tingut per escriure la novel·la no et diré com l’has de llegir tu! Això m’és igual. Hi ha qui s’ho va apuntant i hi ha qui no. Com que és tan fàcil, avui dia… YouTube, Spotify, escoltes un fragment, segueixes, canvies… La que tothom m’ha dit que ha escoltat és la d’Scott Joplin, el compositor de la famosa música de ‘El golpe’. Al llibre explico la història d’una altra de les peces que va fer. És una història molt curiosa on xoquen dues locomotores de l’oest americà…
- No farem spoilers, ho llegirem al llibre. Quan fas tota la feina de documentació per poder parlar o escriure sobre música, t’és complicat trobar la informació?És fàcil trobar la informació a la qual pot accedir tothom. El que és complicat és anar més enllà d’això. Jo tinc la sort de tenir llibres antics, perquè el meu pare ja es dedicava a la música. Però també connecto amb autors que parlen d’altres coses, com ara de ciència, on la música hi apareix de forma col·lateral. Per exemple, Rachmaninov va patir una depressió molt forta, va estar anys sense escriure res, i el seu psicòleg el va ajudar. Quan llegeixo això, me’n vaig a buscar qui era el psicòleg i acabo trobant una tesi doctoral sobre aquest home. No parla de música, no parla de Rachmaninov… però en un capítol, en un parell de línies, parla de com va tractar el seu pacient. A mi m’agrada saber aquestes coses perquè hi ha un munt d’aspectes col·laterals que t’ajuden a construir aquests personatges. És que eren humans! Tenien depressions, i se’ls hi va morir la mare, i no els pagaven la feina, i es van haver de mudar de pis no sé quantes vegades. Tot això que és col·lateral a la música al final t’ajuda a construir el personatge. Hi ha elements que t’ajuden a construir una altra manera de posar-te davant d’aquella música. Hi ha altres arts on aquest tema està més explotat. Quan vas a un museu, les pintures te les expliquen i això et fa construir una altra manera de mirar.
- Tu també ets el creador dels Sudokus musicals, els Sidokus, que han tingut molt d’èxit a Alemanya. Per què allà? Aquí s’ha construït un elitisme al voltant de la música i el llenguatge musical des de fa molts anys, potser 300. El músic és com una mena d’ésser elegit. Sembla que la música no sigui per a tothom. A Alemanya, la música és per a tothom. La gent no té la llunyania que tenim aquí respecte la música. Si aquí tu fas un joc en què la gent ha de decidir quants gols marcarà el Messi, tothom s’hi veurà amb cor. Si fas un joc sobre golf, ja no tindria tant d’èxit. I amb la música passa el mateix. El Sidoku és tan fàcil de fer com un sudoku. Enlloc de números té les notes del do al si. Però com que l’entorn que crees és musical, “ai, no sé si en sabré...” Una editorial espanyola molt important, a la qual vaig anar a vendre els Sidokus, em va dir que estava molt bé però que el nínxol al qual em podia dirigir era del 7% de la població. Ells, per menys del 30 no s’hi posen. Però tenen estudiat que només un 7% de la població s’interessa per la música. Vol dir que em queda un 93% per treballar!
- És molt poc un 7%.Doncs a Alemanya seria un 40%. Aquí, si dius de jugar amb la música, com fem amb els Sidokus, malament. La música és encara una cosa molt seriosa. Jo he fet contes musicals i en algun d’ells m’han tocat la cresta: “Pau Casals, aquí? Pau Casals no es toca!". Ens en podem enfotre de tot però als músics clàssics ni tocar-los. Jo ho he fet igualment. Per sort la cosa va canviant, sinó jo no tindria feina. S’ha d’acostar la música a la gent i es pot fer de moltes maneres. La primera, des de la rigorositat, i la segona, interpretant-la bé. Després ja anirem veient què passa.
'El pianista cec' al web de Pagès Editors
