Joan M. Girona

Foto: 

Toni Galitó
Joan M. Girona

Joan M. Girona: “La segregació escolar perjudica els aprenentatges i la socialització”

El mestre jubilat defensa l’escola de proximitat davant els entorns artificials que genera i perpetua la segregació escolar
Goretti Martínez
,
19/02/2020
Família
Joan M. Girona (Santa Margarida i els Monjos, 1945) es va forjar com a mestre a les escoles del barri de La Mina, on va treballar entre 1974 i 1987. Va coordinar durant sis anys el Programa d’Educació Compensatòria del Departament d’Ensenyament i va fer de professor als instituts Badalona 9, al barri de Sant Roc de Badalona, i Francisco de Goya, a Barcelona. Ja jubilat va publicar el llibre ‘Vaig començar a anar a escola als sis anys. Memòries d’un mestre’ (Associació de Mestres Rosa Sensat, 2015) on recull la seva lluita constant perquè la pobresa, la marginació i la desigualtat no siguin un obstacle per a la formació de persones lliures i responsables. Ara que arriba el període de preinscripció, hem volgut parlar amb ell sobre la segregació escolar i les seves conseqüències.
La utopia seria que no s’apliqués el dret inexistent de les famílies de triar centre i que tots els centres fossin públics

- Quan vas començar al món de l’ensenyament?
Vaig començar a treballar l’any 1973. Encara vivia Franco. De fet, vaig començar a l’ensenyament una mica per casualitat perquè la meva companya, que és mestra i ho ha estat tota la vida, em va animar. Llavors jo estava implicat en la lluita antifranquista i pensar en la feina era, en aquells moments, secundari. Però vaig anar a parar al Camp de la Bota, quan encara hi havia totes les barraques. Hi havia una escola allà i em vaig trobar molt feliç de poder-hi treballar. Els nanos, que en la seva majoria eren gitanos, m’acceptaven i jo els entenia. L’any 1975 es va inaugurar La Mina, aquell complex de barraquisme vertical. Allà hi van fer quatre escoles per encabir-hi tota la població. Vaig treballar-hi tretze anys. És on em vaig formar i vaig aprendre perquè és on vaig tocar de peus a terra, convivint amb famílies que patien segregació social. El barri de La Mina el van omplir amb tots els barraquistes de Barcelona. Hi havia la concentració gitana més gran d’Europa: un 30% de les 10.000 persones que hi havia allà eren gitanes. El barri va anar evolucionant a malament. Les famílies, de seguida que podien, marxaven d’allà. I qui se n’anava? Evidentment, les famílies que tenien més empenta i més possibilitats. Els blocs buits es tornaven a omplir amb famílies amb situacions precàries. I continua passant. La Mina sempre ha rebut tot el que ha sobrat de Barcelona, tot i que en realitat pertany a Sant Adrià. Quan hi ha una ràtzia a Ciutat Vella contra narcotraficants, se’n van a La Mina.

- Què va venir després?
Després de La Mina, l’any 1986, em van demanar de dirigir el Programa d’Educació Compensatòria. Allà hi vaig ser sis anys fins que em vaig barallar amb la directora general perquè no ens vam entendre. Aquest programa intentava ajudar les escoles que tenien alumnat en situació precària: molts eren gitanos però ja començaven a arribar estrangers, sobretot del Marroc. Aquest programa, que afectava tot Catalunya, em va permetre voltar pel país i visitar les escoles on hi havia situacions d’aquest tipus. Vaig constatar -i així continua sent- que a totes les grans poblacions hi ha escoles i instituts on s’aplega, en una proporció molt alta, alumnat que es troba en una situació precària. Ara ja no es parla tant de gitanos, com en aquella època, però es parla de nouvinguts: criatures de diferents colors de pell, parles i religions i, evidentment, amb una situació econòmica delicada.

  • imatge de control 1per1


El 'Joangi' -així li diuen els alumnes- a La Mina | FOTO: Diari de l'educació
- Què és exactament la segregació escolar?
Entenc que, a part de la segregació que es dóna a les grans ciutats, on sempre hi ha determinats barris amb situacions més marginals que altres, per mi la segregació escolar es produeix quan un centre té un perfil d’alumnat en proporció molt més alta que el seu entorn. A Ciutat Vella potser hi ha un 40% de població d’origen estranger però és que l’institut té un 95% d’alumnat d’origen estranger. Això és segregació escolar. Si té el 95% i al seu entorn és un 40 vol dir que hi ha altres escoles, concertades, que no en tenen o en tenen molt pocs. Segregació és quan en un centre està sobrerepresentada la problemàtica social del barri. Si el barri té un 40% de població d’origen estranger, tots els centres haurien de tenir aquest percentatge. També els concertats, que els paguem entre tots. I això és el que no passa. A tot Catalunya trobes casos de segregació escolar.

- Quines conseqüències té?
El racisme i el classisme que viu la majoria de la societat s’accentua. Ara que ve el període de preinscripció, moltes famílies es diuen “Uf, quants moros hi ha en aquesta escola! Portem els fills a l’altra”. Al barri de Puiggener de Sabadell hi ha una escola que només té alumnes gitanos, quan al barri deuen representar un 15%. Però totes les altres famílies porten les criatures a fora. El mateix passa a La Mina. Al barri hi ha escolaritzat només el sector més marginal. La resta se’n va a altres llocs. Això va sent un peix que es mossega la cua. Si una escola no omple a la preinscripció, després arriba una família nouvinguda al novembre i l’envien cap allà, perquè allà hi ha plaça, amb el qual s’accentua encara més aquesta desproporció.

- Com es pot fer perquè l’escola sigui un reflex del seu entorn?
Amb les lleis actuals no és possible. Això que diuen “el dret dels pares a escollir escola” és un dret inventat. Ni la Constitució ni l’Estatut el recullen però, en canvi, les normatives, tant de Catalunya com d’Espanya, l’avalen. Una família d’aquí Sant Pau d’Ordal pot escolaritzar els fills a Sant Sadurní d’Anoia si allà hi ha places. I no passa res. Per tant, les famílies més benestants, sobretot amb més capacitat de mobilitat i més preocupades pel fet escolar (perquè se’n poden preocupar) busquen l’escola que més els interessa, encara que quedi lluny. Mentre hi hagi aquesta normativa i mentre les escoles concertades tinguin uns certs privilegis respecte a les públiques, és molt difícil aconseguir que desaparegui la segregació escolar, tal com ho veig jo. La utopia seria que no s’apliqués el dret inexistent de les famílies de triar centre i que tots els centres fossin públics. Però no veig que hi hagi moviments socials ni polítics importants que vagin en aquesta línia.

 

Girona durant l'entrevista, al Centre de Sant Pau d'Ordal (Alt Penedès) | FOTO: Toni Galitó
- Què es pot fer?
A mi em semblaria molt correcte que ara que ve la preinscripció l’ajuntament de Vilafranca, per posar un exemple, constituís una oficina de preinscripció municipal. Que totes les famílies dels nens de P3 i 1r d’ESO s’apuntessin allà i una comissió, de manera transparent, atorgués les places escolars, públiques o concertades, i intentés mantenir l’equilibri. Això és possible. Només cal voluntat política. Ara bé, a l’alcalde que ho fes potser li costaria uns quants vots perquè la gent que busca una escola sense estrangers és la que després vota. Les famílies amb menys recursos potser no aniran a votar. Va haver-hi un cas a l’època que jo estava a Compensatòria: l’alcalde de Vic, que era d’Unió, es va atrevir a fer-ho. Va barrejar les escoles de Vic, concertades i públiques. I des de Barcelona, els seus companys de partit li deien que no ho fes. Ell ho va fer. A les següents eleccions no va perdre, però quatre anys després, sí. És l’únic cas que conec. Quan aquest alcalde va marxar es va tornar a la versió anterior i ara torna a haver-hi la mateixa situació. Els corrents majoritaris de la nostra societat són una mica racistes i classistes encara que creiem que no ho són. Portar els infants a una escola on no hi hagi estrangers o gitanos no és cap delicte malgrat sigui un comportament racista. Jo defensaria igual que es defensa l’economia o l’alimentació, l’escola de proximitat. Si totes les famílies portessin les seves criatures a l’escola més propera, la segregació baixaria moltíssim. Després hi ha el tema de la segregació urbanística, evidentment, però no hi hauria les desproporcions tan grans que hi ha ara. La normativa hauria de dir que primer has d’omplir l’escola més propera.

- I el pacte contra la segregació escolar?
Com amb tot, sempre hi ha gent de bona fe i gent interessada. Jo vaig estar en una de les dues comissions d’aquest pacte promogut pel Síndic de Greuges amb el Departament d’Ensenyament. El decret de preinscripció - el període comença ara, a finals de març- sortirà aviat i recollirà coses que es van aprovar en aquesta comissió. Diria que són passos endavant, però són passos petits. Com a molt s’aconseguirà que la segregació escolar no augmenti, perquè fins ara estava augmentant.

- Quina presència té la concertada?
Ara hi ha una escola concertada de Barcelona que passa a ser pública. Però és una. I a Barcelona ciutat, per exemple, guanyen per molt: un 60% de les criatures no va a la pública. Fins no fa gaire eren dos terços. M’agradaria que aquest petit canvi del Pacte contra la Segregació i el fet que s’hagi tornat a facilitar que les escoles concertades passin a públiques contribueixin al fet que hi hagi menys segregació.

- Almenys no anem enrere.
Això sembla. Però anem molt poc endavant.

- Quin paper hi tenen els governs en aquesta qüestió?
El govern de la Generalitat dissimula més que el govern de l’Estat quan privatitza. Aquí estem aconseguint que la sanitat es vagi privatitzant sense que ens n’adonem. I amb l’escola passa el mateix. Aquests últims quatre o cinc cursos, per la baixada de la natalitat, sobren places de P3; i en lloc de reduir ràtios, tanquen aules. Doncs en tanquen, posem 50 de públiques i 4 de concertades. Això vol dir que, d’aquí a uns anys, haurem perdut escoles públiques i mantindrem les concertades. És una política descarada. El pic de naixements de Catalunya va ser l’any 1976, després va començar a baixar. Aquells anys es va fer un estudi de necessitats escolars que constatava que l’escola concertada pràcticament no caldria a Catalunya perquè al començament de la democràcia s’havien fet moltes escoles públiques. Els convergents, quan van veure que els seus amics es quedaven sense escola, van arribar a tancar mil aules públiques. Així van poder mantenir tota la concertada. Això és frau de llei perquè fins a l’entrada en vigor de la LEC l’escola concertada era subsidiària de la pública, de manera que abans de construir un nou centre es feia un concert amb una privada. Aquest era l’esperit de la llei i no es va complir. Si s’hagués complert la llei tindríem una escola pública molt potent i hi hauria la privada amb una presència residual.


Girona durant l'entrevista, al Centre de Sant Pau d'Ordal (Alt Penedès) | FOTO: Toni Galitó

- Amb aquest escenari, des de dins l’escola com es pot actuar?
L’escola sola no pot. L’escola que et deia abans de Sabadell té un projecte preciós que ve gent de fora a conèixer. Si fos pel projecte, l’escola estaria plena. Però les famílies diuen “Quants gitanos!”. Quan jo estava a La Mina, que hi vaig ser fins al 1986, hi havia famílies que m’ho deien: “Joangi, aquí estamos muy bien pero nos vamos a la otra escuela porque hay menos gitanos”. I què els hi havia de dir? La família vol honradament el que creu que és millor per a les seves criatures. Així és com determinades escoles i instituts s’han convertit en guetos. Aquell institut de Ciutat Vella amb un 95% d’alumnat d’origen estranger… Allò no és Catalunya! Com vols integrar? Aquelles criatures estan en un entorn artificial. La segregació perjudica els aprenentatges i la socialització i, per tant, afavoreix la segregació social del futur. No estem contribuint a cohesionar el país. Estem contribuint a mantenir uns percentatges alts de marginació. Qui volgués fer país de debò s’ho hauria de plantejar. I no depèn d’ideologies. Quan vaig començar l’any 1986 a Compensatòria, el director general que m’ho va demanar era convergent. Ell em va donar suport en una acció per escolaritzar 200 criatures gitanes d’un barri de barraques entre Ripollet i Cerdanyola del Vallès repartides entre escoles públiques i concertades. Això no ho volien ni l’alcalde ni la gent del Departament del Vallès però el director general ho va tirar endavant. Com ell no n’he trobat cap més. Després va venir un altre que passava de tot i després va venir una directora general que em deia que els nanos gitanos i nouvinguts s’havien de tractar com si tinguessin necessitats educatives especials. No fotem! Que siguin nascuts a fora o siguin gitanos no vol dir que tinguin cap deficiència. Vam partir peres i me’n vaig anar.

- A on?
Al barri de Sant Roc de Badalona. Jo encara estava a primària i vaig fer oposicions a secundària de psicopedagog. Vaig tornar a partir peres amb l’administració perquè el centre on estava de director, el Badalona 9, es va començar a guetitzar per culpa de totes aquestes coses que hem comentat. Vam protestar, ho vam fer públic, els mitjans van cobrir el tema... Es van emprenyar molt i em van fer fora. Però no me’n penedeixo de res.

- No veus cap voluntat de canviar les coses?
No sóc optimista però tampoc crec que la cosa vagi a pitjor. Quan encara estava al Departament, l’any 1992, li vaig dir a un alt càrrec de Convergència que l’alumnat hauria d’estar barrejat i em va dir “Els nostres electors no ho voldrien pas, per tant no ho farem”. Quan hi havia el tripartit, jo ja no estava al Departament però hi tenia contactes i vaig insistir. Em van dir “Tens tota la raó però és molt complicat i no sé si ens atrevirem”. No s’hi van atrevir. És a dir, uns ho veuen claríssim perquè així mantenen el seu coixí de vots de gent que no vol que els seus fills es barregin amb els gitanos i amb els estrangers i els altres no s’hi veuen amb cor per la contestació social que hi hauria. I una altra cosa… Ara no ho sé però quan estava a Sant Roc i ens vam mobilitzar, el 1998, vam contactar amb diversos diputats que s’interessaven. Però els fills i els néts de la gran majoria dels diputats del Parlament de Catalunya, de tots els partits, anaven a la concertada. Malament si han de defensar la pública.

- Però, al final, la segregació escolar té conseqüències negatives per tota la societat.
Jo crec que sí. Però els qui porten la paella pel mànec i els qui hi guanyen amb tot això no ho veuen així. I encara hi ha conflictes més greus: un de cada quatre catalans és pobre. Hi ha un 25% de la població que no arriba a final de mes i no veig que ningú s’ho prengui seriosament.

Més informació: 

Joan M. Girona a El diari de l'educació
Twitter Joan M. Girona

A

També et pot interessar