Endur-se la temor a casa

Si mai us trobeu amb la desagradable experiència de comprar-vos una casa on s'hi apareixen fantasmes que us fan la vida impossible, no ho dubteu. El millor que podeu fer és vendre la casa, canviar de residència i encolomar-li a un nou postor al preu que sigui (tots sabem com està el sector immobiliari).

 

Però què passaria si, al canviar de residència, es repeteixen els mateixos fenòmens que ja heu experimentat en l’anterior habitatge? Aquest és precisament el plantejament d’Insidious, un film de terror senzill i de baix pressupost que ha donat la sorpresa en el gènere fantàstic al combinar estil, bon ofici i, sobretot, molta imaginació.

 

Amb Insidious, la font paranormal que habita a la casa ja no prové de cap cementiri indígena, de cap antic orfenat ni de cap hospital de tuberculosos del s.XIX. En aquest cas, la horrible transformació de la casa prové de les persones vives que l'habiten. Un simple trauma del passat o estranyes aptituds psicològiques heretades dels avantpassats són les que poden desencadenar aquestes terrorífiques manifestacions paranormals que amenacen la unitat familiar.

 

Ens trobem davant un relat de forta tensió, amb una atmosfera maligna que impregna, no sols a la casa, sinó la condició psicològica dels personatges i que donen a l’espectador allò que van a buscar i que poques pel·lícules del gènere aconsegueixen: passar por. No es tracta ja dels quatre sobresalts tramposos de rigor amb músiques i efectes sonors altisonants, que també els hi ha. A Insidious, hi trobem una manera de treballar les atmosferes sonores i una manera de treballar el suspens de les escenes que aconsegueixen traspassar el mur de la representació fins arribar a torbar la psicologia dels espectadors. Ja la seqüència inicial d’un nen dormint vigilat per una inquietant presència fantasmal ens avisa de la tonalitat insana que marca tot el relat.

 

La narració és sòlida durant casi tota la pel·lícula. L’única llàstima són algunes incoherències que apareixen al tram final i que responen més a l’intent de portar la fantasia fins a les últimes conseqüències que no pas per una mala estructuració del guió. No obstant això, el final no se’n ressent i aconsegueix un efecte torbador de difícil oblid. Una sensació de malestar que t’acompanya fins a la sortida del cinema i que t’acabes emportant a casa. Símptoma inequívoc d’haver presenciat una bon relat de terror.