Jump to navigation
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal. Jo que pensava que hauria d'escriure unes 15 anècdotes com a molt de la nostra experiència i ja en portem gairebé 60! He de reconèixer que hi ha dies que no sé què explicar. Sembla impossible, però al final t'acabes acostumant al nou dia a dia, a les noves rutines, horaris i dinàmiques. Ja no tens la sensació dels primers dies de "no sé què farem sense poder sortir de casa!". Ara, això ja ho hem assumit - i sort que podem sortir una horeta cada dia -, i és més aviat un "mira, un dia més que hem passat" sense massa pena ni glòria que altra cosa.
Ara, anar veient com avancen les fases i com va evolucionant la desescalada. Esperem que, amb responsabilitat i sentit comú, puguem anar sortint encara que sigui poc a poc, però amb prudència, d'aquest confinament que ens ha revolucionat la vida, les costums, les relacions i la feina. Que es diu ràpid, com quan tot això només havien de ser 15 dies. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.