Jump to navigation
Com torna a ser habitual, els dissabtes dinem amb els iaios, cunyats i cosins de part de pare. Ara que fa bon temps, ja podem anar a la muntanya i així, els petits, també tenen més espai per córrer, saltar i jugar. La veritat és que, tot i estar en fase 2 i, per tant, fer més de tres setmanes que podríem anar a alguna terrassa de bar o restaurant, encara no ens hem atrevit. Més que res per la tranquil·litat de tenir els petits mínimament controlats, en un espai tancat i sense perills al voltant. Després d'estar tant temps tancats i començant a sortir amb comptagotes, preferim iniciar els contactes amb mesura i poc a poc. Les presses mai són bones i millor començar per allò familiar que coneixes i amb què confies, que aventurar-nos a la primera de canvi i estar pendent de tot, menys de disfrutar del moment.
Els petits, en realitat, crec que s'ho passen millor quan van a una altra casa (si hi ha camp per córrer encara més) que asseure's a una terrassa i no poder fer tot el que el seu cos els demana - que bàsicament és moure's i no parar quiets. Xerrar, comentar la vida i passar una estona tranquil·la en companyia d'amics no és el seu pla preferit. Això sí, aquest moment arribarà, quan ja ens haguem acostumat novament a la 'nova normalitat', i tornarem a omplir les terrasses, a fer-ho amb amics i també amb els petits. Pas a pas, per això. De moment, a les cases. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.