Verònica Hernández Royo: "M'agrada la pluralitat de ballarines i de cossos dalt de l'escenari"

La ballarina tortosina va crear la companyia La Dama després de formar-se a París i Tel-Aviv

Helena Martín

06/04/2021

Espectacles

Per a les ballarines i coreògrafes no hi ha un camí professional establert, han d'obrir-lo elles mateixes a base d'esforç i intuïció. Verònica Hernández Royo és una tortosina que després d'experiències professionals a París i Tel-Aviv, va trobar el seu llenguatge del moviment i va crear la companyia La Dama, que té la seva essència en la pluralitat de cossos i estils de les seves integrants. Amb un projecte autogestionat sota el braç, que dirigeix dia a dia, ja compta amb espectacles propis, com 'Bestiari', la seva primera obra de gran format que es podrà veure al Saló Polvorí de Tortosa el 24 d'abril.

El món de la dansa urbana està molt poc institucionalitzat

- Quan vas entrar en contacte amb el món de la dansa?
Quan tenia 4 anys. La meva mare em va preguntar si volia ballar i jo vaig dir que sí. Em va apuntar a dansa clàssica i l'any següent em van proposar fer balls de saló amb un noi, amb qui he ballat fins als 18 anys. Tot plegat va ser bastant disciplinat per tenir només 5 anys. Al principi era un hobby i un llenguatge que estàvem aprenent i a poc a poc es va anar formalitzant, vam començar a competir. A partir dels 18, vaig provar altres cultures i estils de dansa.

- En quin moment tot això es professionalitza?
Encara ara s'està professionalitzant, el món de la dansa urbana està poc institucionalitzat. Quan vaig començar amb dansa urbana als 18 i vaig decidir que volia seguir el camí de mesclar els llenguatges que havia après, em vaig trobar que no hi havia cap camí marcat, cap institució que preparés formació o estudis professionals per a això. No tenim una titulació que ens permeti accedir al mercat laboral. Si ets creadora o coreògrafa, encara menys. Es tracta de llançar la teva proposta i tenir la sort que sigui escoltada per poder accedir a certàmens de dansa i teatres.

- Vas haver de marxar fora per a poder dedicar-t'hi?
No vaig haver de sortir fora de Catalunya per a professionalitzar-ho. Vaig decidir marxar a París perquè estava saturada del panorama català, vaig entrar en un bucle de fer moltes classes de danses que no em representaven per guanyar diners. Professionalment m'estava anant tan bé que sentia que no estava a l'altura. Vaig marxar a París per donar-me l'espai que necessitava i reiniciar, saber com em movia jo dins dels llenguatges apresos.

Verònica Hernández Royo | Foto: Joan Carles Gómez Villamor
- Com vas saber que havies trobat el teu llenguatge?
Encara l'estic buscant. Em va ajudar molt el temps que vaig ballar sola a París sense rebre classes, i el posterior viatge a Israel. Vaig treballar un any a un bar per poder viatjar a Israel, on hi ha un programa de dansa contemporània que m'interessava moltíssim. El meu somni era viatjar-hi i aprendre el llenguatge del gaga. Ser ballarina i aixecar-te cada dia i anar a treballar a un bar et fa plantejar tots els passos que estàs fent. Uns mesos després de tornar d'Israel vaig començar a veure quin era el meu vocabulari i moviment i com ho volia plasmar en una proposta coreogràfica.

- Com definiries la teva dansa?
La pregunta del milió. Sé d'on ve: les influències són els tretze anys de ball de saló mesclat amb llenguatges de dansa urbana, i pel que fa a dansa contemporània, el gaga, que és el que més m'ha obsessionat aprendre. Tinc referències en la dansa com Ohad Naharin, director artístic i coreògraf de Batsheva Dance Company, Sharon Eyal o Rami Beer, coreògraf de Kibbutz Contemporary Dance Company. El panorama israelià m'agrada molt. He intentat utilitzar la llibertat del gaga per fusionar els altres estils. També m'agrada trobar fonts d'inspiració en llocs que no són eminentment dansa, la literatura m'inspira molt.

- De tots aquests anys en el món de la dansa, quina ha estat la teva màxima fita professional?
Vull pensar que encara no ha arribat, encara queda el millor. Fins al moment, el que va suposar un repte més gran va ser la programació de la primera peça de gran format, que he fet amb la companyia La Dama, 'Bestiari'. Va ser la meva estrena com a coreògrafa en un teatre, disposava de 50 minuts per fer el que volgués a l'escenari.

- T'agrada més la faceta com a coreògrafa o com a ballarina?
Per a ser coreògrafa has de ser ballarina. El que no m'agrada és ser ballarina de qualsevol companyia, he tingut sempre molt conflicte en sentir-me còmoda en coreografies d'altra gent. He sigut versàtil i m'adapto a llenguatges diferents, però la contrapartida és que noto que no acabo d'encaixar a cap. Arran d'això vaig anar creant el meu espai.

- Com a ballarina, encaixaves al panorama català?
Anem una mica tard, hi ha molta gent que està treballant molt intensament per seguir programant espectacles o curtmetratges de dansa i per aconseguir drets pels ballarins com a treballadors. Ens estem posant les piles perquè ens adonem que hi ha molt per a fer. Havent viscut a ciutats com París o Tel-Aviv, anem tard perquè altres cultures popularitzen més l'accés de la gent a espectacles de dansa, aquí la gent no hi va. Qualsevol va al teatre o llegeix un llibre, però no veu dansa.

Verònica Hernández Royo de la Cia. La Dama | Foto: Gerard Cardona
- Per què vas sentir la necessitat de crear una companyia?
Per insatisfacció pura. Jo sabia que volia ser ballarina, però no sabia que volia ser coreògrafa. Anava a audicions de companyies i no m'agafaven a cap, i em preguntava què estava fent malament després de tants anys d'entrenament. Una de les coses que em va caure pitjor va ser acceptar que no hi havia cap companyia per la qual jo estigués feta. I en vaig fer una jo, de manera intuïtiva perquè no tenia pretensions de crear cap companyia, tenia ganes de compartir el que havia après. Em vaig ajuntar amb ballarins amb qui sentia afinitat quant a essència, no a moviment. Pel que fa a llenguatge del moviment, totes les ballarines venim de mons diferents: dancehall, hip-hop, improvisació, tècniques de terra... El que més m'interessava és que cadascuna tingués alguna cosa a dir, que tinguessin aquell "algo" que mostra la seva presència i essència.

- Gestionar la teva pròpia companyia també ha d'implicar molta feina...
Sí, i és molt solitari. A mi m'han ensenyat a ser ballarina, no a ser coreògrafa o directora d'una companyia. Has de gestionar moltes situacions i emocions, sobretot a mesura que et professionalitzes. El més complicat ha estat gestionar les ballarines i el fet que són molt diferents entre elles, cadascuna té unes virtuts i unes necessitats.

- Què és el que no t'agrada de les grans companyies de dansa i que has pogut esquivar muntant la teva pròpia?
Des de la meva butaca d'espectadora, no m'agrada veure un únic perfil de ballarines a una companyia, m'agrada la pluralitat de ballarines i de cossos, la diferència entre unes i altres. No sóc molt partidària de veure un conjunt de persones movent-se de la mateixa manera. Això ho aconsegueix la Batsheva Dance Company d'Israel, un referent en aquest aspecte per a mi.

- Quins projectes tens actualment sobre la taula?
N'hi ha molts, tot i que alguns no es poden dir encara. Actualment estic en un projecte en col·laboració amb NoShibari perquè estic fent una tesi doctoral al departament de Literatura i Literatura Comparada de la UB. Tracta de la relació del llenguatge de la dansa i el moviment, les teories del cos i la teoria literària. Llegint, vaig clicar a un llibre de la Marta Segarra que es titula 'Teoría de los cuerpos agujereados', on desenvolupa la idea de com els forats són el pont que comunica l'exterior amb l'interior del cos. La vaig trobar molt bonica per adaptar-la al cos, és a dir, com es pot ballar la idea del forat. El shibari, l'art del bondage japonès, fa el contrari al que fa la roba: és tapar el cos, tot i que deixa lliure els forats, sobretot perquè està vinculat a l'erotisme. Estem desenvolupant una residència a dos centres cívics sobre com es mescla la dansa amb l'art de lligar un cos, com es troba moviment en tot això.