Zoraida Roselló: "Tots tenim mil cares que apareixen en petits instants"

Zoraida Roselló (Barcelona, 1980) va néixer a la capital i allà ha viscut tota la seua vida. Els seus pares, però, són de Santa Bàrbara i per això ella és d'aquelles persones que han alternat la vida urbana amb llargues vacances i caps de setmana "al poble". Fa poc més d'un any, una visita esporàdica a la Plana amb uns amics de Barcelona va desembocar en un projecte que molt aviat veurà la llum. Un llargmetratge documental en què entrellaça la vida de 5 persones de Santa Bàrbara que, per diferents motius, van despertar el seu interés. Totes elles són persones singulars que donen caràcter a un poble i escenifiquen l'èssènica més autèntica de la vida en un municipi apartat dels grans centres urbans i d'aquesta modernitat cosmopolita, moltes vegades, anclada en jocs d'aparences. 

 

D'aquella experiència de gravació han sortit dos peces documentals. Per una part, l'Estratègia de madam Bretó, en què l'autora fa un brillant paral·lelisme entre l'estratègia d'una dona rural per matar una rata i una teoria científica de l'estratègia extreta d'una conferència d'un acadèmic mexicà. L'altre treball documental, el llargmetratge Se fa saber, veurà la llum - en estrena mundial -  el proper 19 d'abril a les 19:30 h al Centre Cultural de Santa Bàrbara.

 

- Per què vas decidir tornar al teu poble per gravar escenes de la vida quotidiana?

Tot i provenir de Santa Bàrbara i sentir-me bastant ebrenca, jo em vaig criar a Barcelona. Un cap de setmana vaig venir amb els meus amics barcelonins i vam observar unes escenes força felinianes. Enmig de la Plaça Major de Santa Bàrbara, de sobte van aparèixer un grup de pubilles corrent espantades pel so d’uns petards que tirava la mestressa d’un bar celebrant els gols del Barça. Aquell mateix dia, mentre estàvem fent una cerveseta a Deltebre, va passar un cotxe amb un megàfon quasi més gran que ell anunciant que s’havia trobat un gos perdut, petit i amb taques negres. Aquell recull d’anècdotes que per a la gent d’aquí formen part de la seva quotidianitat, a nosaltres ens van impactar molt. Ho vam trobar exòtic i molt autèntic.

 

- I de l'observació, vas decidir passar a l'acció, i agafar la càmera...

En aquell moment, jo estava a l’atur acabant un curs de videoperiodisme. Aquelles escenes van ser el click que em calia per llençar-me a l’aventura d'intentar documentar aquest escenari des del meu punt de vista. 

 

- Quins personatges et van inspirar?

El personatge que més em va inspirar és Gloria Espuny, una dona de 80 anys que continua exercint de locutora a la Plana Ràdio. Per a mi, sempre havia estat com una heroïna enmig de l'ambient aparentment gris de Santa Bàrbara, era quasi com trobar a “Priscila, reina del desierto” versió ebrenca. 

 

- Va ser dificil començar a rodar?

Molt. No trobava cap productor interessat en ajudar-me a realitzar el documental, tampoc ningú que simplement em deixés una càmera. Jo només pensava en que aquella dona, en qualsevol moment, podia desaparèixer i jo no podria documentar la seva existència.

 

- Pensaves, abans de conèixer aquestes persones, el que podries aprendre d'elles?

La veritat és que encara estic digerint tot el que ha significat el procés de realització del documental. Convertir aquestes persones en personatges ha estat una tasca molt interessant. He descobert que és molt dificil crear caricatures, perquè les persones són polièdriques. Tots tenim mil cares diferents i  aquestes cares apareixen en un instant, moment o situació determinats, únics i irrepetibles. Mai hauríem d’intentar ser o representar-nos de la mateixa manera perquè seria una traïció a nosaltres mateixos.

 

- Què ens pots explicar del curt l'Estratègia de Madame Bretó? Com se't va acudir la idea?

Bé, per a mi, la fase d’edició del documental ha estat la més dura. Generalment, sóc força impulsiva i editar és un procés molt artesanal, d’observació, meditació, proves, falles, repeticions... Et perds i et trobes 500 vegades en un mateix dia! Un dia em va trucar un amic pallasso i em va recordar que, si jo havia disfrutat gravant, podia ser capaç de disfrutar editant i transmetent-ho, que no havia de racionalitzar tot aquell procés sinó deixar-me portar fent lo que vulgués. Així va néixer l’Estratègia de Madame Bretó. Després, simplement posant les paraules clau (teoria de la estratègia) al google, vaig descobrir al Doctor Machuca, l’altre protagonista del curtmetratge. Va ser màgic, ni jo m’ho creia, en mitja hora tenia fet un curtmetratge del que me’n sentia orgullosa. 

 

- I del teu migmetratge Se fa saber?

Se fa saber és lo meu primer treball documental en majúscules. Intenta ser un retrat de les entranyes d’un poble que acaba sent una reflexió sobre el que significa mirar en micro i no en macro. N’estic molt orgullosa perquè ha representat molt d’esforç i motivació autoimposada per acabar-lo. Li tinc molt de carinyo al projecte, des de l’inici fins ara que serà presentat. Per a mi aquest projecte ha coincidit amb una fase de transició de la meua vida on he aprés a no escoltar gaire el bitxo mandrós que porto dins.

 

- El teu treball és una espècie d'etnografia sobre la vida als pobles en certa mirada irònica...

Més que buscar els meus orígens, volia creure’m capaç de descobrir quelcom que mantingués la meva curiositat viva fora dels mercats d’estil que ens marca la cultura de consum. Per a mi, ha estat un petit i humil granet de sorra per a la transició que vivim actualment.

 

- Quina imatge creus que projectarà aquest curt més enllà de les Terres de l'Ebre?

De moment, l’Estratègia de Madame Bretó ha tingut força acceptació ja que es tracta d’una peça documental en clau còmica. Dins d’aquest gènere, domina el catastrofisme ja que els documentalistes tenim tendència a ser força melodramàtics. Sempre hi ha espurnetes que et fan somriure, que són gratuïtes i espontànies, i són les que jo necessito buscar i documentar per sobreviure i recordar que la vida no és un drama.

 

- Quins projectes audiovisuals tens en un futur?

M’agradaria acabar un documental sobre l’art urbà com a eina de transformació social que vaig començar a gravar l’estiu passat. Paral·lelament, estic començant una nova pel·lícula sobre les influències femenines que he rebut com a individu que neix i creix en un ambient determinat. I en els últims dies, estic ajudant a una amiga a impulsar un producte televisiu per les terres de l'Ebre del que encara no puc parlar gaire. Mantindrem les expectatives que això també manté les muses despertes, no?