Èric Vinaixa, el seductor de la guitarra

Èric Vinaixa és un seductor. Als escenaris i fora d’ells. Per això la seua música i les seues lletres saben arribar a qui les escolta. “Apunta, dispara, foc”, diu a Escac i mat, un dels seus temes preferits d’aquest primer disc en solitari que porta el nom de La famosa gemma de Galveston. I sembla una declaració d’intencions. L'Èric és directe, irònic i un tio que va d'artista, perquè ho és.

 

Vinaixa, de 33 anys, que s’ha curtit als escenaris amb la banda de rock 'Rodamons' feia temps que necessitava donar via lliure a la seua creativitat. “No m’agrada estar encasellat en el format de banda”, explica aquest músic de Miravet que va començar a tocar als 15 anys influenciat per grups mítics com 'Rolling Stones', 'The Beatles', 'Queen' o 'The Police'.

 

Passats els anys, és ell mateix qui ha trobat en la música la seua manera de viure. Confessa que el procediment creatiu és una de les coses més estimulants en la vida d’un músic. “Començo jugant amb l’instrument – amb la guitarra, el piano...- en funció de l’estat d’ànim”, explica. “De forma natural recrees atmòsferes concretes...”. Després “les deixo reposar un dia, una setmana, un mes o fins i tot cinc anys, fins que les recupero, les reescolto i torno a sentir aquella emoció original però modificada pel pas del temps i les experiències”. És en aquest moment quan els sons es transformen en conceptes, en paraules, en lletres...

 

Ara bé, com la majoria d’artistes, té present que els temes es creen amb treball i disciplina. Ell ho resumeix perfectament: “10% inspiració i 90% transpiració”, referint-se a la suor que implica tot esforç.

 

Astut i brillant, com defineix al personatge d'un dels seus temes, les seues lletres ens parlen de parelles que es trenquen, de somnis, de sexe, de frustracions... Temes clàssics reescrits amb una originalitat que els fa singulars. És un disc càlid, “per ser tocat en sales petites, teatres i auditoris” diu, molts cops en versió acústica o d’altres acompanyat de tot l’elenc de músics – la majoria gent de les Terres de l’Ebre - que l’han acompanyat en aquest viatge en solitari.

 

Aquesta èstetica personal i intimista l’ha traslladada també a la portada del disc on apareix ell mateix en una habitació d’un loft amb un suggerent llit desfet de fons. “En aquesta fotografia hi ha molts elements que parlen de mi”, confessa, “la guitarra, els vinils, les espelmes...” 

 

Tot i que l’interés és màxim,  l’entrevista se’ns queda curta per entendre tot el seu univers. Potser es tractava d’això, de suggerir, sense acabar de mostrar.