Jump to navigation
- La Ruta Destroy o Ruta del Bakalao és el moviment que contextualitza 'Aquí baix'. Donada la poca coincidència generacional que en tens, tot i que tampoc és tan llunyana en el temps, què fa que l'agafis per emmarcar-ne la trama?És un moviment que sempre m'ha cridat l'atenció i veig que al meu voltant també ho ha fet. No ens queda gaire lluny temporalment, és la generació dels meus pares la que ho va viure, per tant, és bastant proper i tots n'hem escoltat històries i anècdotes. Ha quedat també en l'imaginari com una cosa divertida, que et fa venir ganes de viure-la. Però, sobretot, m'interessa perquè crec que no hi ha, o almenys a mi no m'havia arribat fins al moment en què començo a escriure, gaire material de ficció sobre la Ruta. Sí que hi ha molts treballs periodístics i també molts periodistes que la van viure i en parlen en primera persona, ja que eren agents actius del moviment, i que l'han tret una mica a la superfície i l'han reivindicat com a moviment contracultural i no només com un punt de festa, que és el que a tothom li ha quedat en el seu imaginari. Llavors, vaig veure que en la ficció hi havia un buit i vaig pensar que podria estar bé agafar aquest moviment, que va passar i que és real, i acabar d'omplir-lo amb ficció.
- Que va passar i que és real ho sabem de la mà dels teus pares, als quals has fet protagonistes de la portada del llibre...Sí, ells estan a la portada, però al llibre no hi ha cap personatge ni cap trama basada en ells. És que ara ho he de dir perquè a la gent li ha encantat que apareguin a la portada i es pensen que els del llibre són ells. [riu] Tothom m'ho pregunta. I no, és tot ficcionat. El que passa és que a través d'ells m'han arribat històries i anècdotes. També aquesta idea de la festa com una cosa divertida i un espai de reunió i de comunitat, i no d'una cosa que ha de fer temor, que sí que és veritat que hi ha qui veu la nit o la festa d'aquesta manera, però no ha sigut el nostre cas. El que passa és que buscant imatge per a la portada, l'editora em va dir que estaven treballant en una il·lustració, però que no acabava de funcionar, i em va comentar que mirarien d'adquirir alguna foto. Llavors, jo vaig pensar que remenant per casa segur que trobava alguna cosa. I la vaig trobar.
- Han llegit el llibre, els teus pares? Quines impressions t'han traslladat?Bé, són els meus pares i diuen que els ha agradat molt! [riu] També és veritat que tant ells com gent de la meva generació m'ha dit que el llibre remet a les nits de festa i a aquestes sensacions eufòriques, d'alegria i una mica d'evasió que comporta, que també era una cosa que jo volia aconseguir a través de l'escriptura. Volia evocar sentiments de germanor, de comunitat màxima amb allò que passa i que, d'alguna manera, només passa quan estàs de festa. Era el que volia plasmar.
- Els protagonistes són una colla d'amics d'un poble del Delta de l'Ebre que troben la felicitat en aquestes sortides a discoteques valencianes que formaven part d'aquesta ruta. Per això, si algú busca llegir aspectes sucosos d'aquesta època o informació estricta de la ruta i la seva història, es trobarà més aviat amb una història d'amistat i quotidianitat. Com ha estat aquest treball perquè no pesi més la Ruta que la història de la colla?Sí, clar, la cosa és que no és una novel·la sobre la Ruta del Bakalao, sinó sobre la gent que feia aquesta ruta. Per això no hi ha noms de discoteca, per exemple, o noms de DJs. De fet, no hi ha ni noms de cançons. No volia que la novel·la es quedés en això més superficial, sinó que volia parlar d'un grup d'amics per a qui anar de festa és extremadament important. No només van de festa a la Ruta del Bakalao, sinó que al seu poble també hi ha una discoteca. Això és una cosa que va passar, que al llarg de tota la costa catalana, valenciana, van aparèixer molts clubs. Però sí, la Ruta és un dels centres de la seva vida, és una d'aquestes columnes vertebrals, i és important per a ells. Així i tot no és tan rellevant a escala narrativa. A mi m'interessava molt més parlar sobre com els personatges viuen la festa, però també sobre com viuen la vida, sobre les feines que tenen, sobre què fan durant la setmana, per quin motiu tenen aquesta necessitat d'anar-se'n de festa tres o quatre dies seguits. M'interessava molt més això que no pas descriure com era la discoteca Chocolate un dissabte a la nit. Per a mi també era rellevant no fer que la història s'ofegués en totes les dades i tota la informació que jo podia recopilar.
- De fet, no t'interessava ni el nom de la protagonista. Sembla que sigui un narrador omniscient, que ho observa tot, que també participa de l'acció, que en saps coses pel que expliques d'ella, però no en saps el nom ben bé fins al final del llibre. Per què ho planteges d'aquesta manera?Sí, està fet així perquè d'alguna manera per a ella el més important no és ella. Tot i que és una persona que es coneix bastant i té una idea d'ella mateixa molt exacta i molt forta. Però per a ella el més important de la seva història són els altres, el seu grup d'amics. L'altra gent tampoc, l'interessa poc, de fet. Si t'hi fixes, no hi ha cap altre nom en tot el llibre que no siguin els noms de la gent del seu grup d'amics. Això és perquè ella valora moltíssim el grup d'amics, l'amistat és el primer a la seva vida. Ella té una relació de parella, però no és el centre del seu univers, sinó que ho és el conjunt.
- "Venim per xuclar un bitxet i poder arribar al dilluns amb la sensació que hi ha una alternativa, un altre univers que encara no podem palpar, però que fa suportable la idea d'una cita al banc a les nou del matí". El desencant de fer-se gran i haver de viure en un món de responsabilitats també plana sobre els protagonistes: embarassos, feines...Sí, totalment. És una altra de les grans coses del llibre que a mi m'interessava molt parlar-ne, segurament, perquè jo també estic en aquest moment vital en què veus que una cosa és fer divuit anys i passar a ser un adult legalment, i després l'altra és créixer una mica més i veure que la feina que tens ara segurament no la tindràs sempre i que, potser, no et fa gaire el pes. O veus que la gent del teu voltant comença a tindre fills i a pagar hipoteques i a adquirir responsabilitats, ara ja sí, reals. Això, de vegades porta felicitat i complaença i coses bones, i d'altres, porta molta frustració. És una de les coses que els passa als personatges de la novel·la, que no acaben d'estar del tot satisfets. A vegades sembla que perseguim aquesta vida adulta que tenim molt idealitzada, però quan hi arribem, veiem que tampoc és gran cosa.
- Sobre el 'bitxet', les drogues també són presents en la novel·la. En parles d'una manera molt natural, sense fer pedagogia de res i deixant entreveure alguns estralls, però sense recrear-t'hi. La idea era donar normalitat a tot el que passava al voltant d'aquesta ruta?Volia parlar d'allò que passava a la Ruta i d'allò que no hi passava. Més ben dit, del que jo he fet que passi a la novel·la i que no necessàriament passava a la Ruta. Però sí que és veritat que parlo sobre sortir de festa, sobre la vida quotidiana i també sobre les drogues sense intentar romantitzar ni idealitzar res. Al final, hi ha moments de tot, moments en què ells s'ho passen molt bé i estan molt a gust i moments en què veus que tenen una vida molt miserable. No volia romantitzar cap aspecte de la Ruta del Bakalao, però tampoc en volia demonitzar cap. Crec que tampoc em pertoca a mi jutjar si prendre drogues està bé o està malament. I és un tema que tampoc volia que emboirés la resta de coses que surten al llibre.
- Em crida l'atenció també que, als teus llibres, no hi trobem diàlegs. Tot són descripcions i explicacions, però mai diàlegs directes...És una decisió molt poc reflexionada, molt còmoda per a mi. Simplement, quan vaig començar a escriure veia que els diàlegs amb guionets, a la manera tradicional com trobem en molts escrits, em tallaven el text. Com a lectora em funcionen perfectament, però al moment d'escriure no m'acabava d'agradar com em tallaven els meus textos. És una mania, és com una fixació, i crec que em funciona millor escriure així, d'una manera més indirecta. Els personatges interactuen igualment, però no hi ha text tallat. De fet, en aquest segon llibre també és una cosa molt volguda que, per exemple, no hi ha ni separacions ni pàgines en blanc entre capítols. Al final hi ha com un petit asterisc, un signe, i ja està. Només és perquè no t'aturis fins al final del llibre, si fa falta.
- També és un llibre molt sensorial, a partir d'aquestes descripcions que fas: podem sentir què beuen, què miren, què senten, què toquen...Suposo que això ve de les meves preferències com a lectora. Si llegeixo que hi ha dues persones dinant en una cuina, m'agrada saber com és la cuina, com són les rajoles, què estan menjant, com està cuinat el menjar... Soc una lectora potser una mica obsessiva pel que fa als detalls, en això de saber-ho tot, perquè crec que aquests petits detalls t'expliquen moltes coses sobre l'escena, sobre el que passa i també sobre els personatges. Sobretot, aquests passatges més descriptius que estan al llarg de tot el llibre, però sobretot jo crec que estan molt presents i també d'una manera més pausada, als passatges en què estan al poble, en què no estan de festa, en els passatges de la vida entre setmana. Jo crec que allà veiem realment com són els personatges, quin és el tipus de vida que porten i quin és el que voldrien portar. Llavors, això, a mi, d'alguna manera, mentre escric, m'ajuda a construir-los i espero que també ajudi els lectors a entendre'ls. A mi, com a lectora, m'agrada saber el màxim de coses possibles. Després, sí que és veritat, que potser no cal saber-ho absolutament tot, però si és una cosa que aporta alguna cosa a la història i al lector per conèixer-ne més detalls o per viure-la en més profunditat, intento descriure-ho tot.
- Com vas crear els personatges, a partir de la documentació prèvia o com els vas plantejar?Queda un mica estrany dir-ho així, però van sortir una mica sols. A qui tenia molt al cap era a la protagonista, que al final és qui narra la història i tenia bastant clar com havia de ser: una persona molt independent, directa i, de vegades, cínica o brusca. Tota la resta va anar sortint de mica en mica. El que tenia clar era que també hi havia d'haver un altre personatge femení amb un caràcter molt fort, perquè em venia de gust explorar aquesta relació entre totes dues. I em va aparèixer el personatge de la Marina, que és un personatge molt religiós i jo volia explicar com l'imaginari religiós o la simbologia religiosa també dialoga molt en aquest aspecte de la festa i hi ha molts paral·lelismes entre el descontrol i l'opulència de la festa i també la de l'església catòlica, per exemple. Suposo que hi havia temes que volia tractar i els vaig poder canalitzar a través dels personatges, que acostumen a sortir a mesura que escrius.
- Hi ha també l'avi de la protagonista, que dona mort a aquells que ho demanen. Té algun simbolisme o, senzillament, va sortir així?Volia que la família de la protagonista tingués un lligam fort amb el poble, perquè és la raó per la qual ella s'hi sent lligada pràcticament des que naix, tot i no viure sempre al poble. Llavors, m'agradava la idea que la seva família hi estigués molt lligada i que el poble l'estimés ja una mica de base, tant a ella com a la seva família, per tot el que representen. Va ser quan se'm va acudir aquesta idea del metge que provenia del poble, que havia marxat, que tornava i que era com una espècie de Déu. Que entenia la mort d'aquesta manera i que feia aquest servei o acte d'afecte i d'estima, també vers el poble.
- Després de publicar 'Les closques' i, ara, 'Aquí baix', què consideres que és el que t'inspira per escriure?Són dos llibres molt diferents i escrivint aquest segon, malgrat que no em volgués distanciar del primer, m'interessava explorar coses noves i crec que hi ha coses d''Aquí baix' que a 'Les closques' no hi són, però és veritat que hi ha temes en comú, tot i que tractats de manera diferent. Hi ha molts temes que es repeteixen. Per exemple, a 'Les closques' tenia menys importància, però també parlava del poder i la importància de l'amistat, del tema de la maternitat menys tradicional, de les relacions familiars i de com ens donen forma i ens fan ser com som. També hi ha el tema de la mort que, d'alguna manera, sempre està molt present. Hi ha molts temes universals que entenc que a molta gent, quan escriu, li criden l'atenció, perquè també és el que els crida l'atenció de la vida i, llavors, quan escrius, ho aboques d'alguna manera. És veritat que està tot plantejat des d'una òptica molt diferent, però al final, el que em preocupa i el que em crida l'atenció, veig que acaba sent sempre una mica el mateix.
Twitter Laia Viñas Instagram Laia Viñas
Web L'Altra Editorial
