Jump to navigation
- En els últims mesos ha visitat en diverses ocasions aquest espai de la fàbrica Trepat, un espai que convida a fer un viatge en el temps. Com ha estat la gestació d’aquest projecte? Abans de contestar, una prèvia. El meu treball consisteix en posar trampes als periodistes. Aleshores: vols que et posi una trampa o vols que t’ho expliqui fent una radiografia? Amb quin registre vols que t’ho expliqui?
- Amb el seu registre. D’acord.Fa cosa d’un any, vaig rebre l’encàrrec del Jesús Vilamajó i la Natàlia Lloreta de participar al primer festival de creació contemporània Embarrat de Tàrrega, a la fàbrica Trepat, amb un projecte en el qual tindria carta blanca. Aleshores un dia vaig venir a Tàrrega. Havia passat per davant de la fàbrica, coneixia el nom, però no hi havia entrat mai. Quan vaig veure la fàbrica em vaig quedar absolutament garratibat, em va semblar un espai d’una potència extraordinària, no només perquè, es clar, era la memòria d’una arqueologia industrial, sinó també la memòria d’un lloc, de la gent que hi havia treballat, tota la qüestió econòmica i social que podia haver representat la fàbrica... Però no acabava de trobar què fer amb tot això. Perquè aquest tipus d’ambients dins l’art contemporani i dins la fotografia en particular han estat molt treballats i no volia repetir projectes o estratègies que ja havien estat utilitzades.
Fins que, finalment, vaig trobar a l’arxiu històric tot el material documental dels cent anys de la fàbrica: factures, calendaris, catàlegs, prospectes, fotografies, etc. Aleshores em va interessar sobretot l’aspecte gràfic, les publicacions i imatges fotogràfiques. I vaig quedar-me molt sorprès al adonar-me que, tot i que hi havia una sèrie d’imatges fetes amb un objectiu promocional, per utilitzar-les en campanyes publicitàries, aquelles imatges traslluien tota l’evolució estètica de la fotografia al llarg d’un segle. Fins i tot, hi havia imatges que recordaven a Man Ray, o a Rodchenko, que semblaven Walker Evans. És a dir, allà hi havia sintetitzada una certa història dels moviments estètics de l’avantguarda de la fotografia: el futurisme, el cubisme, el constructivisme, el dadaisme, el realisme social, etc. Aleshores vaig pensar que, més que fer jo un treball sobre la fàbrica, del que es tractava era de posar en evidència aquest tresor que havia estat amagat. Fer-ne un llibre que posi en relleu i doni valor a una selecció d’aquest material, i que es vegi que aquí també hi ha una dosi d’avantguarda, encara que el seu origen hagi estat de tipus funcional. El llibre que he fet jo el considero gairebé com un llibre d’artista però ha estat més un treball de selecció i d’edició que no pas de creació.
- El llibre té una base molt documental. S’allunya una mica d’aquest jugar a fer trampes amb la fotografia amb el que ens tens acostumats? Bé, té a veure amb tot això de les trampes perquè tot això que t’estic explicant és mentida, és ficció. (riu) La gràcia està en que ho ha de descobrir l’espectador per si mateix. És un treball que té diferents nivells de lectura: una persona, diguem-ne del carrer, hi veurà unes coses; una persona amb uns coneixements d’història de l’art en veurà unes altres. És a dir, apel·lo a una certa memòria, hi ha com un trasfons, una segona lectura.
- És la marca de la casa aquest esperit provocador, aquesta voluntat de fer pensar a l’espectador... Jo crec en la força de la subtilitat. És una bomba de rellotgeria, és una provocació i potser el 90% de les persones que miraran el llibre no se n’adonaran. Però allà queda activada aquesta bomba de rellotgeria, que en qualsevol moment pot esclatar.
- El fotoperiodisme tampoc s’escapa d’aquestes trampes? Jo entenc que tota fotografia és una trampa perquè implica per la part de l’espectador que es tracta d’una transcripció literal de la realitat, és a dir, un reflex, que allò que hi havia davant la càmara ha estat un fet representat d’una forma objectiva, com si fós una fotocòpia. Això és una convenció cultural. És a dir, la fotografia és una construcció, és una interpretació que ens ajuda negociar la nostra propia idea de realitat. No és que la nostra idea de realitat s’impressioni en la fotografia, sinó que la fotografia ens projecta ens allò real. Per tant, penso que cada imatge fotogràfica és una petita trampa.
- Ara que es parla tant de l’era digital, que la fotografia s’ha democratitzat, que qualsevol persona té a l’abast una càmara... creu que estem més educats en la imatge o que ens anem deseducant? Estem igual d’educats, el que passa és que s’està produint un fenomen de producció massiva, de sobresaturació d’imatges. La cultura digital ens ha portat al trànsit de l’homosapiens a l’homofotograficus. Tots fem tantes fotos que després no tenim temps de veure-les. Aleshores el que canvia és aquest excés d’imatges que trastoca totes les disciplines d’anàlisi de la imatge. O sigui, l’estètica, l’epistemiologia, etc. Tot això, ha de ser revisat a la llum d’una iconosfera produïda per aquesta producció massiva d’imatges, deguda a la teconolgia digital. Per tant, crec que avui en dia som més productors, més fabricants d’imatges però no necessàriament millors lectors, millors consumidors. Per això penso que una de les assignatures pendents és una educació visual més potent.
- Potser avança més ràpid la tècnica que l’educació? Per mi el tema és que els llenguatges visuals també s’estan sofisticant molt. Si comparem la nostra educació visual amb la de fa 50 anys, s’ha avançat considerablement. També els sistemes d’escriptura visual s’han modificat. Per tant, hem d’anar-nos actualitzant i aquests esforços d’actualització no es produeixen.
- En les teves tesis dius que la fotografia, més enllà de ser un procediment de reproducció d’imatges, és un termòmetre de la nostra situació en la història, una radiografia de com som i com estem. Com estem? A 37,5 de temperatura (riu) No, ara de veritat. Estem en transformació i amb una crisi estructural que incita a un cert dinamisme. Estem en una revolució que més enllà de la tecnologia implica un canvi de civilització. Segons l’antropòleg francès Teilhard de Chardin, al llarg de la història de la civilització hi ha hagut tres humanismes, tres grans períodes on han florit el coneixement, el saber, les ciències, les arts: el primer va ser el Renaixement, el segon l’era de les llums i la Il·lustració, el tercer les avantguardes històriques del segle XX i en aquests moments, potser estem encetant un quart humanisme que és l’humanisme digital. Perquè la tecnologia digital va molt més enllà de ser una mera tècnica, sinó que trastoca tots els nostres paràmetres, els nostres valors, tota la nostra manera de mirar a la realitat, la història, i fa que esdevingui una cultura i una civilització. No ens en donem gaire compte, perquè estem en un procés paulatí però jo crec que estem encetant una nova civilització.
I diré més. Quan això intersecti amb la nanotecnologia, amb la confluència entre biologia i tecnologia, ens trobarem ja en un escenari gairebé de ciència ficció, que és el que han estat aventurant pel·lícules com Blade Runner, Matrix, etc. És a dir, la confrontació, probablement, amb la màquina.
- Sona gairebé apocal·líptic! Una mica si. De totes maneres, el físic que va guanyar el premi Nobel al 1922, Niels Bohr, deia que és molt difícil fer prediccions, sobretot quan es refereixen al futur. És a dir, que quan alguna cosa important passa, sempre és escapant-se a les previsions que un pot fer. Per tant, el que vull dir-te és que no t’estic venent la moto d’un futur, i si aquest futur és previsible, provablement no tindrà lloc d’aquesta manera i passaran altres coses. Però poden ser paràmetres de referència, és a dir, estem en l’oclusió d’aquesta tecnologia digital, està apareixent la nanotecnologia, hi haurà també una força poderosa de la intersecció de biologia i tecnologia, la genètica i tot això, i això canvia el nostre món.
- I la cultura quin paper hi juga en aquest futur? El més important! La cultura és la corona. Jo penso que la cultura és el que ha de fer que gestionem tot amb sentit comú, amb tolerància, amb respecte, amb intel·ligència, és el que ens dona un bagatge per saber com harmonitzar amb tot això. Per això quan ens diuen que es pot retallar en cultura però no en sanitat i educació, jo penso que és a l’inrevés: en cultura és en el que menys s’hauria de retallar perquè és el que ens dona una certa harmonia i equilibri. És a dir, si hi ha cultura, tota la resta funciona.
- Però és una inversió a llarg termini... Si, d’acord. Però si no comencem sempre serà a molt més llarg termini.
- Com valores iniciatives culturals com l’Embarrat, que aposten per la cultura contemporània i ho fan lluny dels grans centres de producció cultural? El lloc, que sigui petit o que sigui una gran metròpolis, no té tanta importància com la intensitat de l’acte subversiu que es faci. Perquè tard o d’hora acaba evaluant-se la seva importància. Doncs aquí a Tàrrega, jo crec que s’està donant exemple, s’està fent història, perquè demostra que en un moment de grans dificultats, de grans retallades, en un moment en que l’adiministració, malgrat els discursos ampulosos i ombliguistes, dona l’esquena a la cultura, es pot fer viure la cultura a través de la iniciativa de la societat civil, iniciatives privades, personals, de gent amb empenta que no deixen morir la creació cultural. I gràcies a això, segurament, aquí s’està donant exemple i si aquest exemple es dissemina i s’arriba a difondre, podrem fer que aquesta cultura no agonitzi sinó es mantingui en un estat latent, de resistència.
- I per fer cultura, què millor que sortir de casa. Un lloc per sortir de casa a Ponent? Jo sóc un bon menjador, i m’agrada venir a menjar cargols. Ja em perdonaràs que sigui tan tòpic però aquí a Vilagrassa hi ha un restaurant on cada vegada que vinc no m’ho perdo. És a dir, que si algú ve per aquí, que vagi a menjar els bons cargols de Vilagrassa.
