A LA CORDA FLUIXA

Assegut a terra, davant la rulot, escabellat i mal vestit amb el mallot de setí blanc que porten els funàmbuls, en Sulpici escura la petaca d’aiguardent a glops desesperats. A la vora dels seus peus, ajaguda boca terrosa, una nina de porcellana plora una llagrimeta de sang. En Sulpici no té por a la corda fluixa, fa temps que li va perdre, el mateix dia que també va perdre l’entusiasme per la vida. Just després que l’Irina li rellisqués de les mans, sense remei.

—Ho farem sense xarxa de seguretat— Li havia dit ella amb aquell somriure murri que el tenia tant enamorat.

—Sinó, no té  cap gràcia... som funambules o no? —  L’Irina sempre feia servir la paraula en francès perquè sonava més amorosa, deia, mentre li clavava els ulls grisos al racó més tou de l’ànima.

Aquell vespre fatídic, sense por i sense xarxa que la mantingués lligada a la vida, el cos jove de la Irina s’estavellava contra l’arena del Gran Circ Magiar, en plena gira per la Rússia d’abans de la Perestroika. En Sulpici va poder aferrar-li el canell a temps, però mal agafat a la corda i amb les mans relliscoses per la suor va ser incapaç de retenir-la.  Encara ara somia els ulls espantats de l’Irina mentre queia al buit des de la corda més alta.   

Després vingué la fugida i el llarg hivern de la consciència, fins que la trouppe d’aquest estrafolari circ l’acollí després d’arreplegar-lo en aquella taverna al mig de l’estepa. A poc a poc tornà a la corda fluixa però no es tragué de sobre mai més ni les nits d’insomni ni la fal·lera per buidar la petaca.

Ja no n’hi queda de por a en Sulpici. Com n’hi ha de quedar? En Sulpici Tardà, funambuleja sense por i sense xarxa per la malsegura corda, cada tarda, davant el ulls fascinats del públic, sord als redobles, xop d’alcohol i qui sap si enyorant un xoc letal contra l’arena.

El pànic de debò li ve de matinada, quan serpeja amb pas etílic pel relliscós filferro de la vida, sense l’Irina, sol  de retorn a la caravana.