Exposició 'Foscor Llum Penombra'

'Foscor Llum Penombra', una mostra de fotografia de Gabriele Sisti

El projecte 'Llum Foscor Penombra' de Gabriele Sisti, que agafa el seu nom d’una variació del títol d’una pel·lícula de Svankmajer, gira al voltant del tema de la metamorfosi, un concepte present en tota la sèrie de fotografies. Sisti, utilitza tres elements que recorren a la metamorfosi:
El primer surt de les metamorfosis del poeta romà Ovidi, on és retratada la història espectacular de les mutacions, algunes de les quals són traspassades directament al pla visual pel fotògraf. L’ésser humà, que es converteix a ser inanimat, sent el dolor íntim, de convertir-se en un altre.
El segon element surt de l’escriptor txec Franz Kafka i la seva metàfora que es desenvolupa en dues direccions: la denúncia de l’opressió que les normes suposen par a l’individu, que esdevé completament despersonalitzat, i la impossibilitat de comunicació entre els éssers humans. El titella de Sisti constitueix el cos d’aquest humà aixafat per imposicions externes i l’espai on l’ubica ens evoca aquesta alienació, en una espècie de 'realisme màgic'.
I finalment, el tercer element que serveix de punt de suport a Sisti, parteix de l’exposició 'Metamorfosis' (CCCB, 2014) sobre el cinema animat de Starewitch, Svankmajer i els germans Quay.

Sobre el Gabriele Sisti
Gabriele Sisti (Roma, 1979) és un llicenciat en Antropologia Cultural que s’ha acostat a la fotografia d’una forma totalment autodidacta.
Ha realitzat varies exposicions individuals i col·lectives entre Roma i Barcelona amb projectes que han evolucionat des del reportatge fins a la fotografia conceptual i el que el fotògraf Joan Fontcuberta anomenaria 'postfotografia'.

«Penso que en aquesta època de la reproducibilitat tècnica i sobretot digital, les imatges han proliferat molt i han adquirit un nou i més complex valor. L’imatge s’ha de considerar en una dimensió textual global, relativa als temps i a l’espai de producció i al conjunt de totes les altres imatges existents. La fotografia contemporània, com una estructura mòbil, ha transcendit la categoria del visible –entès com a veritable– per a traslladar-se en el terreny d’allò que és possibile. És a dir, la fotografia no se’ns mostra com un realitat capturada; més aviat, esdevé una imatge recuperada, susceptible d’integrar-se en un camp infinit de possibilitats.»