BENVINGUTS

Arran de l’aigua, damunt la pàtina verdosa del riu, l’escalfor del sol despentina les darreres boires en una filagarsa il·lusòria. A la ribera, una àvia escura rosegons de pa de la butxaca de l’abric esparracat i els llença a les oques que claquen esvalotades.

Penjada de cap per vall de la branca d’un àlber, l’Isolda es gronxa i contempla el gran circ. Li fascina guaitar en aquesta posició el món del revés, un món que imagina a la seva manera, tan original i màgica. Així estant, veu l’Helga a la branca del costat, també penjada de cap per vall, els arrodoniments carnis en gràcil suspensió, les barbes despentinades i una divertida ganyota que li arruga el nas. Es miren i s’encomanen un riure descordat.

A l’esplanada del circ el tràfec és considerable. En Brutus, l’home forçut, en calçons llargs i sense camisa, deixant al descobert l’immens tors pelut, arrenca els parpals de ferro que suporten els vents i les sogues de la carpa. Els desclava d’un en un, fent un crit cada vegada. La lona a poc a poc es replega en grans trossos que els carregadors entaforen dins les fundes. 

En Renato amb els acròbates i saltimbanquis, s’afanyen a recollir trapezis, barres d’equilibri, cordes i cables entre bromes i saltets. No perden ocasió per enfilar-se els uns als altres i assajar triples salts mortals.

En Sulpicius, mal assegut damunt la xarxa de seguretat feta un manyoc, acarona la nina de la llagrimeta de sang a la galta i sospira. Algú al passar li fum un clatellot afectuós.  

En Lionel intenta convèncer l’Elsa, la lleona, que es fiqui dins el camió gàbia. Amb la cadira blau cel despintada la tusta suaument. Ella rondina a cada passa, però després, un cop a dins, acluca una mica els ulls i frega el cap a la barbeta del domador en un gest tendre i deliciós.

En Diego Ruiz afila punyals; els passa per la mola que ell mateix fa girar assegut i pedalant damunt del fòtil estrany que havia estat una bicicleta. Taral·leja cançons de la Chavela Vargas i de tant en tant fa un glop d’una ampolla de tequila que té a la vora.

  L’Aristòtil, carregat amb una gran safata, reparteix crestes d’espinacs amb panses i pinyons i formatge feta, i uns gerros plens de most de raïm gairebé gelat. La Lilí li fa un petó a la galta i li pren una cresta mentre en Brutus mormola renecs en lituà.

Assegut en un banc de l’albereda l’inspector Magritte s’ho mira tot amb una pena mal dissimulada, mentre tatxona tabac dins la cassoleta d’una pipa d’espuma de mar. Una llàgrima se li escapa i es grata fent veure que li pica l’ull. 

I es que el Gran Circ se’n va. Aviat transitarà cap a una altra ciutat on ja l’esperen i en la seva transhumància deixarà un tel de màgia i il·lusió damunt la pell de la gent que, com un greix protector, la preservarà del fred de l’enyor fins la propera trobada.

L’Isolda, des de l’arbre, veu l’Helga desplegar la seva gracilitat saltironant cap a les rulots que ja desfilen. S’ho mira amb aquells ulls absents i finalment, com si un resort invisible la desclavés, salta i arrenca a córrer en direcció a la caravana i s’aferra al marxapeu de l’últim vagó. Darrera seu, com un alè subtil, queda un rastre gairebé imperceptible d’olor de crispeta, cotó de sucre i poma caramel·litzada.