Jump to navigation
El Casal de Dones Ca la Tomasa és una entitat i un espai autogestionat on conflueixen una diversitat de col·lectius feministes locals, entre ells La Frontissa i Bullanga feminista. Els objectius comuns: visibilitzar les violències masclistes presents a totes les esferes de la vida pública i privada; aprendre a detectar-les i combatre-les -com a responsabilitat de tothom- en un món on el patriarcat és hegemònic; i construir eines col·lectivament per empoderar les dones. En definitiva, impregnar la ciutat de l'imaginari feminista, que vetlla per posar la vida al centre, lliure de discriminacions.
- Què és el patriarcat? Com afecta a dones i homes? Isabel Pérez (La Frontissa): El concepte de patriarcat és un dels més utilitzats per explicar el sistema social que oprimeix i subordina les dones. El patriarcat, segons Gerda Lerner, és "la manifestació i la institucionalització del domini masculí sobre les dones i els nens de la família, i l’ampliació d'aquest domini masculí sobre les dones a la societat en general. Això implica que els homes detecten el poder en totes les institucions importants de la societat en general i que priva les dones d'accedir-hi. No implica que les dones no tinguin cap tipus de poder o que se'ls hagi privat per complet de drets, influència i recursos" (1986). Aquest concepte va originar un debat ampli entre les pensadores feministes. La majoria de les autores pensen que “patriarcat” és un concepte útil per explicar la subordinació de les dones en les societats històriques, per a designar aquest sistema que oprimeix les dones. Personalment considero útil utilitzar el terme patriarcat, o millor, ordre socio-simbòlic patriarcal.
El patriarcat assigna uns rols determinats i subordinats a les dones que impliquen submissió i violència, tant si es sotmeten com si no, doncs s'exerceix el poder i el control sobre elles. Aquesta violència no és sempre visible, bé perquè s'ha assumit com a natural, o bé perquè a aquesta subordinació com a dones s'afegeixen altres categories socials i ètniques que es combinen. Respecte als homes, la masculinitat hegemònica patriarcal els obliga a estar demostrant la seva masculinitat constantment, en contra de les dones i en grups d'iguals. És una masculinitat competitiva i agressiva que esdevé destructora del teixit social i del medi ambient. Els homes que no es troben identificats amb aquest tipus de masculinitat són rebutjats i s'utilitzen sovint qualificatius relatius a la "feminitat" per a desqualificar i denostar.
- La justícia és criminal amb les dones? Fabiola Llanos (Bullanga): Sí. I podem fer una analogia simple: la legislació estableix que comets un delicte quan no socorres a una víctima d’accident de trànsit, sota pena de sanció i fins i tot, de presó. Si un jutge o jutgessa neguen suport, assistència o protecció a una dona quan acudeix a la justícia perquè té por de la seva integritat o la de la seva família, per què no es pot mesurar amb la mateixa vara? Legalment, tenim un sistema força avançat, però la formació del personal en perspectiva de gènere és gairebé nul·la. Això provoca la indefensa de les dones, filles i fills, i fins i tot, de la seva família més propera. Que no s’equipari ni tan sols a les ordenances de trànsit és greu. Que se li tregui importància a la por, a les violències psicològiques i aquelles que van in crescendo a la intimitat de les llars, que són els escenaris on es produeixen la majoria de crims masclistes, és criminal.
S’està infantilitzant i menyspreant elements subjectius i objectius amb què les víctimes intenten justificar les seves pors quan acudeixen per protecció a la justícia. Es menysprea la seva capacitat com agents capaces de discernir entre allò que és normal, i allò que no ho és. És criminal, quan no emeten o retiren ordres d’allunyament en casos clars de violències en escalada. És criminal quan es penalitza als agressors amb càstigs ínfims i irrisoris. Això significa que la vida de les dones, els seus patiments i les seves pors es menyspreen per part de la justícia; això també és punible.
- Què és i com funciona el Casal de Dones? Mari Pau Munuera (La Frontissa): A la ciutat hi ha diversos col·lectius de dones feministes que incideixen en diferents aspectes relacionats amb les dones, les nostres casuístiques, anhels i aspectes diversos que ens afecten per edats, orígens, etc. Aquesta realitat ens va plantejar la necessitat d'un espai comú per a dones on trobar-nos, debatre i conèixer-nos amb l'objectiu comú de desenvolupar sororitat -solidaritat entre dones- i apoderar-nos. Com a feministes, plantegem sistemes d'acció i organització propis, adaptant els nostres discursos lliures actituds que impliquin qualsevol tipus de violència i/o imposició, defugint dels models patriarcals. Com a feministes, entenen que hem de facilitar la participació de les dones atenent a totes les seves necessitats i maneres de ser i fer, assolint grans consensos.
- L'activisme feminista local és fort i treballa en xarxa. Què el fa peculiar? Fab Llanos: L’absència de l’anonimat en els moviments feministes locals té aspectes dolços i agres. Les teves conviccions i perspectiva, sovint deixen en evidència que l’enemic -el patriarcat- està present a tots els espais, tant públics com privats. Això et dona una proximitat que de vegades deixa “punts cecs”, però que majorment ajuda a empatitzar amb més facilitat amb altres dones (i homes) que busquem el “bon viure” en comunitat. Vilanova té la mida ideal per perdre l’anonimat, però alhora, per a que les relacions estretes, de vegades no ens deixin actuar en concordància amb la nostra ideologia. Quan pertanys al moviment feminista local, també has de fer front a comportaments masclistes o micromasclismes del propi teixit associatiu, fet difícil si procures no crear (més) enemics, sinó mostrar feminisme com una eina de convivència efectiva, tant entre les persones, com amb el nostre entorn. En aquest sentit, és una mica més fàcil que en grans ciutats, on el feminisme es practica de manera anònima. En una ciutat, amb ànima de poble, com Vilanova, això és impossible. Ser part del col·lectiu és generar immediatament simpaties o anticossos. De vegades, fins i tot s’ha de fer front a una espècie d’hilaritat i infantilització provocades per la lluita pels nostres drets, perquè no es veu la necessitat o, simplement, no són prioritat o un assumpte “realista”. Ser feminista en un àmbit local també pot provocar ostracisme.
- Quins beneficis aporta a les dones l'activisme no mixt? Isabel Pérez: Les dones encara no tenim veu a la societat en tota la seva amplitud. Es veu al Parlament, a les tertúlies de televisió, als sindicats, als partits i als moviments socials. Els homes tenen tendència a acaparar la paraula i fer veure el seu "ego"; també hi ha actituds masclistes que no deixen parlar a les dones o no les escolten i, per exemple, si una dona diu alguna cosa interessant no es té en compte fins que la repeteix un home. A més, cada grup s'ha d'alliberar a partir de sí mateix. No esperaríem, per exemple, que hi hagi patrons en els sindicats. Les dones necessitem un espai propi per elaborar les nostres idees i estratègies. Necessitem espais amables on ens sentim segures. Segures que ningú ens assetjarà i des d’una dinàmica de cures d'unes de les altres. Això no vol dir que renunciem als espais mixtes ni a l'ajut indispensable dels nostres aliats homes. Aquests també poden pensar nous tipus de masculinitats, poden ajudar a estendre el missatge de no violència i no sexisme, d'una societat harmònica més igualitària i alhora, més rica i diversa. Naturalment, també hi haurà moments en què podrem debatre junts, col·laborar amb la pràctica diària que no deixi les dones a casa cuidant les criatures, etc. De fet, hi ha molts d'aquests espais mixtes, on els homes hi estan convidats, i tanmateix, molt pocs hi van.
- La Frontissa és l'entitat feminista més veterana del municipi, amb gairebé 20 anys de lluita. La societat està més preparada avui per apostar pel feminisme? Mari Pau Munuera: A partir de les reivindicacions específiques de les dones en èpoques de gran repressió política, i amagats els referents de les dones de la República, fa uns 20 anys ens vàrem reconèixer com a feministes bebent de les companyes italianes, mes avançades a nosaltres. Ha estat un camí llarg i dur en tots els aspectes social, familiars, laborals, polítics, ... Però sempre cap endavant. Les noves generacions pugen amb més força i més crítica; així ens mantenim despertes i ens obliguem a la formació contínua. El moviment feminista està en un punt de força i empenta imparable, malgrat sorgeixen tot un seguit de llegendes adreçades a debilitar i desprestigiar el moviment. Cal activar els debats interns i la cohesió entre la diversitat feminista, tradicions, història i futur. Estem en un moment d’empenta i de perills, però sabent-ho, podem generar eines de defensa i avenç.
