Goretti Martínez
,
02/05/2017
Activa't

Socialitzar el patrimoni per donar més valor al Penedès

ArqueoVitis és una cooperativa que uneix la passió per l’arqueologia i el convenciment que la socialització del patrimoni farà un Penedès millor en el futur

Foto: 

GM
La Mireia, la Roser, el Dani i el Miguel
Els arqueòlegs d’ArqueoVitis, cansats de la precarietat laboral a la que es veien sotmesos, van decidir treballar plegats en una cooperativa que té tres pilars fonamentals: la recerca, la divulgació i la creació d’oportunitats laborals per a joves. Treballen al Penedès amb l’objectiu de crear en els propers anys una ruta de l’origen de la vinya i el vi i no es cansen de dir que el patrimoni és de tots, que ens l’hem de fer nostre, compartir-lo i tenir-ne cura.
"És com si un equip de metges troba una vacuna que després només es poden posar els mateixos metges! Els arqueòlegs hem d’aplicar el coneixement que traiem de la nostra feina a la societat"

Els jaciments de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), la Timba de Santa Bàrbara (Castellet i la Gornal – L’Arboç), Mas d’en Gual (El Vendrell) i ara el Cocodril (Subirats) són alguns en els que estan treballant els arqueòlegs d’ArqueoVitis. Des de fa anys els impulsors d’aquest projecte cooperativista es deixen la pell en augmentar i difondre el coneixement de la recerca històrica del Penedès, així com en la socialització del patrimoni i la inserció laboral i formativa de joves del territori. Parlem amb la Mireia Sabaté (presidenta), el Dani López (vocal), el Miguel Tarongi (treballador) i la Roser Hernández Escuer (secretària) a Sant Pere d’Avinyó, molt a prop d’un dels espais més emblemàtics, el Jaciment de la Font de la Canya, on estan documentades les primeres llavors de vinya. Falten el Kamen Sablev (treballador) i el Francisco Javier Guerra (vocal), per completar l'equip actual. La cooperativa ha estat promoguda per Actua SCCL i l'equip científic del projecte del Turó de la Font de la Canya.

- Per què vau decidir constituir-vos com a cooperativa?
Mireia
: Hi ha un buit empresarial i laboral per als investigadors i divulgadors del patrimoni. Nosaltres ens trobàvem en una situació de desempara. Érem autònoms, amb el que això comporta de precarietat i inestabilitat econòmica i vam decidir associar-nos per poder compartir les coses bones i les coses dolentes de la nostra feina, tenir certa estabilitat econòmica i treballar conjuntament. És molt més fàcil amb aquest format empresarial que no pas com a autònom. Vam escollir el format cooperatiu perquè creiem que s’avé amb la nostra manera de pensar, de ser i de fer les coses. El nostre és un model de socialització del patrimoni – perquè el patrimoni és de tots-: treballar pels altres amb aquesta part de responsabilitat social, igualtat i equitat, seguint els valors cooperativistes i prenent les decisions de forma democràtica. Més enllà del model empresarial més tradicional.

- En tot el que feu, sempre deixeu molt clar que treballeu per “socialitzar el patrimoni”. Expliqueu una mica més aquest concepte que teniu tan arrelat.
Dani:
A França, per exemple, seria impensable que els arqueòlegs que estem investigant fóssim els mateixos que estem explicant al gran públic els resultats. Allà hi ha, els científics i els divulgadors, i cadascú fa la seva feina. En canvi, a Catalunya i en general a tota la península ibèrica (com que els pressupostos de cultura són els que són i, a més, són els primers que es retallen) ens veiem obligats a acompanyar la recerca amb una bona difusió perquè sense difusió la nostra feina no té cap sentit. Aquí no existeix cap figura que es dediqui a divulgar allò que nosaltres recerquem. En realitat, tot arrenca de la necessitat que tenim nosaltres que es doni a conèixer la feina que fem. Ni que sigui pensant de forma egoista per poder cobrar una mica més. Si es destinen diners públics a la recerca i aquesta es queda als congressos d’arqueologia, el cercle no es tanca, queda estroncat. Nosaltres també ens hem criat arqueològicament en equips que, per pura necessitat, han hagut d’assumir aquesta feina de divulgació de la recerca. A la Ciutadella Ibèrica de Calafell vam crear en el seu moment l’Ibercalafell, on es disfressen i fan actuacions per explicar al públic com vivien en època ibèrica. Aquest era un altre canal per donar a conèixer el que fèiem.
Mireia: Al final tot ha d’anar lligat. Si tu fas recerca i no l’expliques, quin sentit té aquesta recerca? Si expliques i no recerques, et quedaràs amb una divulgació estancada anys enrere. I quan es destinen diners públics a alguna acció... Per exemple, si tu saps que són per una carretera que després faràs servir, no hi posaràs pegues. En el cas de la recerca, igual. Tu, com tots els contribuents, poses diners allà i després ningú t’explica què hi ha ni perquè serveix. Això ha generat un desfalc entre la societat no experimentada en el tema i el món acadèmic. A vegades el món acadèmic deia “La ciutadania no ho entendrà perquè no està formada”. Bé, doncs els hi expliques amb un altre llenguatge, els deixes participar de les decisions sobre què s’ha de conservar i què no... Nosaltres hem presentat projectes que vinculen la recerca i la difusió a ajuntaments i són projectes que han anat mutant en funció del que necessita la gent. No pots anar tu com a especialista i dir “Al teu poble hi ha tal cosa que és interessant i es farà el que jo digui”. En el fons, el patrimoni és de tots i nosaltres, com a arqueòlegs, som el mitjà perquè surti a la llum. Hem de fer-ho entendre.
Dani: És com si un equip de metges estigués investigant i trobés una vacuna que després només es poden posar els mateixos metges! Els arqueòlegs també hem d’aplicar el coneixement que traiem de la nostra feina a la societat.

- Com a totes les feines del món, segur que hi ha aspectes que us agraden més i que us agraden menys. Com us funciona l’encaix entre la recerca i la divulgació?
Mireia:
Nosaltres som diferents i hi ha qui prefereix un públic infantil, qui se sent més còmode amb un perfil més entès, etc. Jo, per exemple, em sento molt bé amb la canalla. Si a un nen o a una nena li agrada la visita, saps que després et vindrà la família. I, a més a més, és el futur! Si aconsegueixes que una criatura valori el patrimoni i se’l faci seu, en el futur en tindrà cura. El fet de constituir-nos en cooperativa ens ha permès també arribar a tot. Quan un té menys feina científica es pot dedicar més a la divulgació, per exemple.
Miguel: L’altre dia vam estrenar un programa de ràdio a Ràdio L’Arboç, ‘Ràdio La Timba’, i ens ho vam passar genial. No per ser científics ens deixa d’agradar la divulgació. Jo crec que, per a nosaltres, és molt important donar a conèixer el patrimoni amb el qual treballem. Ens il·lusiona i és una sensació molt agradable quan hi ha retorn per part de la ciutadania.

- Com us està rebent la gent des que sou cooperativa?
Dani:
De fet ara som la única cooperativa d’arqueologia de tot Catalunya. La primera empresa d’arqueologia que hi va haver al país era una cooperativa però amb el temps es va anar pervertint, d’alguna manera. Va acabar sent una empresa subsidiària de la construcció.
Mireia: Van plegar al setembre, just quan nosaltres vam signar per a constituir-nos. Amb una setmana de diferència.
Dani: Els puntals que tenim nosaltres com a cooperativa són la recerca i la socialització o divulgació del coneixement, però també la inserció laboral. Volem donar noves oportunitats i som molt conscients que hi ha una generació perduda. Mira’ns a nosaltres, que som més grans i estem formats, i seguim amb una mà al davant i una altra al darrere! Doncs imagina’t la gent que acaba ara la carrera i se sent perduda o la gent jove que ni estudia ni treballa. Intentem arribar a acords amb el Programa de Garantia Juvenil i amb el Servei d’Ocupació de Catalunya per ampliar les oportunitats laborals que tenen aquests joves. Per a nosaltres és molt important garantir la formació d’aquesta gent.
Mireia: I fer que valorin el seu territori. L’altre dia, en una xerrada que vam fer per presentar ArqueoVitis, vam dividir la feina que fèiem en tres blocs: divulgació, serveis d’arqueologia i una altra línia que anomenem de “projectes integrals d’alt impacte”. Aquesta darrera línia no és la que ens dóna de menjar però estem engegant molts projectes sota aquest paraigua. Són projectes que inclouen la part de recerca i la part divulgativa alhora. Tu em dones un ajut per fer recerca i jo et proposo com retornar-te’l: amb conferències, tallers, accions a les escoles, jornades de portes obertes... Entre aquests projectes, on hi hauria Font de la Canya, Timba de Santa Bàrbara, El Cocodril, Mas d’en Gual, fins i tot els cursos del SOC que oferim, són tots al territori. Segueixen una coherència històrica i de recerca. Com a professionals ens és molt més interessant poder treballar un territori àmpliament i pel que fa a la divulgació i d’explotació del territori, pots crear rutes i visites combinades perquè la gent les faci en una jornada.
Dani: Venim d’una arqueologia tradicional en què s’excavaven els jaciments i després ni tan sols es tapaven per protegir-los. Quedaven allà i prou. Ara, si vols obtenir subvenció, la Generalitat t’obliga a tenir un pla de comunicació, de conservació... L’Administració també valora cada cop més que no sigui investigació pura i dura i ja està.
Mireia: Sí, avui en dia, si no hi ha un retorn, serà difícil que et permetin excavar encara que hi hagi un gran interès científic al darrere.
Dani: Aquí tenim, per sort, el tema del vi i els seus orígens, que genera força interès. Però hi ha molts altres elements interessants, com els cereals i el seu conreu o com es feien les construccions antigament, per exemple, que es podrien treballar. A mida que la societat es vagi fent seus aquests elements anirem veient com tot això, tot aquest coneixement, dóna identitat al territori, hi aporta un valor afegit. Això és cohesió social, en el fons.
Mireia: Al final, si la gent coneix aquell jaciment que té prop de casa, ajuda a preservar-lo i a donar-lo a conèixer. Com més es coneix un jaciment, més es redueixen els problemes d’espoli i de vandalisme... Tot va lligat. En aquest sentit també està bé que siguem nosaltres mateixos els qui expliquem els jaciments. Una persona amb un guió no pot transmetre la mateixa passió que hi posem nosaltres. A ArqueoVitis, quan es fan les visites, no només estem explicant què és aquell jaciment o la història d’aquell lloc. També expliquem la disciplina arqueològica i com arribem a extreure les conclusions.

Dani: Un exemple és el taller ArqueoVitis, on ensenyem un tipus de disciplines arqueològiques que a casa nostra no tenen ni vint anys d’existència. Aquest complex sistema metodològic l’adaptem perquè tothom entengui com funciona i en pugui ser partícip. Ens agrada molt fer partícip la gent, de tots els perfils i edats. Per això també organitzem els concerts aquí, a Font de la Canya. I per això també ho intentem presentar tot d’una forma atractiva i dinàmica. I divertida, que la gent interactuï i no sigui només receptora.
Mireia: Si saps del que parles, i no cal que siguis arqueòleg per fer-ho, saps adaptar les visites als grups que et vénen.
Dani: En aquest sentit, tenim el valor afegit que, com que fem recerca, sempre tenim quelcom nou a explicar. La recerca et fa estar viu.

- Pel que dieu, no és gens fàcil dedicar-se a l’arqueologia.
Mireia:
De les coses dolentes, a vegades en surten coses bones. Suposo que si nosaltres no haguéssim estat en una situació de precarietat, no haguéssim engegat ArqueoVitis. La precarietat et porta a vendre’t per quatre xavos per aconseguir una beca o a deixar la professió, perquè a l’arqueologia no pots dedicar-t’hi a temps parcial. En el nostre cas, la precarietat ens ha dut a repensar la nostra professió i a crear una manera de treballar diferent, amb recerca i difusió i amb projectes d’alt impacte que no ens donen de menjar però que són la nostra aposta. Tindran un impacte i un retorn. Potser no serà un retorn cap a ArqueoVitis, però sí cap al propi territori.
Dani: Sí, a l’arqueologia tens o anar tirant de beques, que s’acaben un dia, i et fan estar completament desconnectat del món laboral; o anar fent excavacions d’urgència de qualsevol tipus, la majoria lligades a la construcció. Això t’acaba cremant i et fa abandonar. ArqueoVitis és la nostra manera de retroalimentar-nos i no caure en aquestes situacions. Fem un sacrifici, clar... Ara mateix, amb el cul “apretat”, cobrant molt poc, sense cap finançament extern, donant-nos a conèixer...
Mireia: Segurament, però, preferim cobrar menys i cobrar cada mes. Hem tingut la valentia de crear ArqueoVitis i fer-ho a la nostra manera. No ens podem queixar de la feina perquè som els nostres propis caps. Almenys en el meu cas, em sento molt satisfeta del que faig i això fa que no necessiti un gran sou per gastar en desconnectar de la merda de setmana que he tingut gastant les hores en una feina que no m’agrada.
Dani: Tens raó, però jo amb el que cobrem ara no podré viure molt més temps.
Mireia: Jo tampoc, la veritat (riuen).

- Què passa, però, quan qui podria comprar els vostres projectes i tota la filosofia que hi ha al darrere, no ho fa?
Dani:
Nosaltres portem molt de temps aquí, en una zona vitivinícola 100%, amb uns resultats que defineixen el territori i que la gent es fa seus i ningú hi aposta de veritat.
Mireia: Tothom diu que el projecte és molt maco però no hi ha una implicació a fons. A veure si haurem de parlar amb la gent del Priorat perquè vinguin aquí a descobrir els orígens de la vinya i el vi. Allà no tenen cap jaciment de les característiques de Font de la Canya. Potser funcionaria, vés a saber!
Dani: I ens hem d’anar reinventant. Per exemple, això d’anar a buscar diners... Nosaltres anem fent, a base d’hores, de caps de setmana, de demanar subvencions, fer cursos, reunions... Intentem cobrir la carència de no tenir patrocinadors amb més difusió. Jo ara mateix em passo més temps intentant buscar diners i explicant el que he recercat que no pas fent recerca. No podem fer una recerca puntera de primer nivell. No tenim els recursos per fer-ho. No podem fer articles per a publicacions internacionals. No podem jugar a la primera lliga. Per molt que no parem de moure’ns i que la gent digui “Ostres, aquests de la Font de la Canya, estan a tot arreu!” Anar buscant complicitats, anar generant sinergies... I, ara, per sort, ens paguen les conferències! Que n’hem fet un munt de gratis i no ens han donat ni una ampolla de vi! En aquest context, la idea de projecte d’ArqueoVitis, i concretament de projecte cultural amb una vessant social, s’adequa als temps que vivim i ens engresca.
Mireia: A vegades la gent no està acostumada a pagar per segons què. Allò de “És que com que fas el que t’agrada”... I dius, no sé, el forner del meu poble també s’hi dedica perquè li agrada i ni se’m passa pel cap qüestionar-li el preu de la barra de quart. A mi, en canvi, per què m’ho han de discutir? Sembla que si fas les coses amb passió i amb un somriure a la cara, ja tens suficient. Però no vivim de l’aire.
Dani: I nosaltres venem cultura, coneixement. No venem un producte físic.
Mireia: Però, vaja, també és feina nostra – i és una cosa que no han fet els nostres antecessors en la professió - fer que el nostre coneixement acabi sent, d’alguna manera, un “producte”. Perquè potser, si un jaciment és força visitat, se’n beneficien els negocis del voltant: els bars, els restaurants, els allotjaments rurals, les botigues... Es poden crear llocs de treball: guies locals, encarregats del manteniment... Al final també es pot crear una economia al voltant del jaciment.
Dani: Aquesta concepció l’hem d’anar canviant perquè la generació d’arqueòlegs anterior a nosaltres eren gairebé tots funcionaris i els funcionaris fan el que els hi manen. Aquí hi ha un altre tema. A Catalunya és una mica diferent però, a la resta d’Espanya o a països com Itàlia, aquest pes de l’administració fa que sigui impensable que un equip jove iniciï una excavació pel seu compte. Qui decideix què s’excava a Andalusia és la Junta de Andalucía, per posar un exemple.


FOTO: Albert Garcia

- Com ho feu, per traslladar un coneixement científic, fruit de moltes hores de recerca, a un llenguatge planer?
Dani:
Tenim inculcat que ho has de fer amb un llenguatge molt tècnic perquè, si no, no sembla científic.
Miguel: Ens passa molt quan publiquem. Si has de fer un article per a una revista científica has de fer servir un llenguatge al qual t’has anat acostumant cada cop més. I, després, quan has de fer un text divulgatiu, et costa moltíssim. Com el conte il·lustrat per a nens que hem fet ara sobre Font de la Canya. És molt més complicat per a nosaltres que no pas fer servir un llenguatge complex, que és el tipus de llenguatge que ens han inculcat. 
Mireia: En tot cas, jo penso que es pot fer servir un llenguatge més habitual – no crec que haguem de dir “més fàcil” – sense que això afecti el contingut. L’altre dia ho comentàvem amb la Georgina Castells (autora del conte): no perquè siguin nens vol dir que s’hagi de baixar el nivell tècnic o de qualitat. A més, jo crec que es poden fer servir conceptes diguem que complexos sempre i quan s’expliquin. No cal que diguem “forat a terra” enlloc de “sitja”. Només cal que expliquem què és una “sitja”.
Dani: I nosaltres aprenem molt quan adeqüem el llenguatge a públics diferents.
Mireia: Quan expliques al públic el que estàs fent, això t’ajuda a sintetitzar i ordenar la informació que has anat aplegant durant la recerca. És un exercici molt interessant, explicar el que estàs fent.
Dani: En certa manera és com l’arqueologia experimental. Per exemple, fins que no intentes reconstruir un habitatge de l’època ibèrica amb les eines que tenien llavors, no entens com ho feien.
Mireia: I que al final és molt divertit explicar el que fem.
Dani: De fet, ArqueoVitis és una lluita per fer el que ens agrada fer.
Mireia: Per poder viure amb un sou digne fent el que ens agrada i de la forma que ens agrada.
Miguel: Està bé que els arqueòlegs no siguin els paios aquells estranys que arriben, desmunten un camp sencer, estudien quatre pedres, desapareixen i després ningú en sap res més. Hem de fer que les persones se sentin seu el patrimoni. “Font de la Canya: l’origen de la vinya”, per exemple. Les persones que viuen per aquí senten aquest eslògan com a propi, es fan seu el coneixement i senten orgull del patrimoni que està aflorant aquí.
Dani: Això el Miguel ho pot dir millor que ningú, que va venir de Saragossa per participar en una excavació i s’ha quedat aquí.

- Personalment, quin seria el vostre ideal per a ArqueoVitis?
Dani:
Poder dedicar-me més a la recerca d’aquest territori per poder fer una socialització i una divulgació de més qualitat encara. Tot el que estem fent, Font de la Canya, la Timba, el Cocodril, etc. ho fem pensant en una ruta de l’origen de la vinya i el vi. Esperem poder-la tenir d'aquí quatre o cinc anys. I el meu somni seria fer “arqueologia de les vinyes”. Perquè aquí, al Penedès, sota les vinyes hi ha moltes coses per descobrir. Actualment, la majoria de cellers del Penedès tenen oferta enoturística. Estaria molt bé que, a més, incorporessin el valor patrimonial i la seva història com a part de la cultura del vi.
Mireia: Demostrar que aquesta manera de treballar que tenim funciona. Que siguem més gent treballant: amb gent jove, amb formació recent i que puguin estar fent arqueologia puntera.
Dani: Fent la recerca, la difusió i la socialització crec que podem anar generant feina pels que estem aquí. I una altra cosa, nosaltres expliquem tot el que fem. La 'Guia de la Font de la Canya' la vam fer gratis, sense cobrar un duro, i la vam penjar a internet. El coneixement ha de ser lliure i gratuït.
Mireia: Hem de contribuir a aquest canvi de model.
Miguel: Jo crec que també, en arqueologia, s’ha creat un concepte com de propietat privada sobre el que estàs estudiant. Però aquest coneixement és públic, és patrimoni. El treball no és teu. Tu el signes però s’ha de compartir.
Mireia: Estem treballant amb l’herència de tots. I aquí és important que la gent jove ho entengui i se’n faci càrrec en el futur.
Dani: Després hi ha un punt més filosòfic: la cultura és la solució a tot. A més cultura, més coneixement.
Mireia: Llegint el passat, entenem el present i podem millorar el futur.
Dani: I la cultura és la solució a moltes coses perquè, al final, la falta d’oportunitats, les situacions difícils..., es poden superar amb més cultura, més coneixement, més sentit crític, més reflexió... Que sinó ens aborreguem. Ho hem fet des del neolític.
Mireia: El coneixement és la base de tot. Ho veiem ara, quan es destrueix el patrimoni expressament, per esborrar una identitat i que et creguin només a tu. En fi, perseverança, com a la vinya.

També et pot interessar