Marta Rius
,
06/07/2018
Activa't

Les últimes remendadores

En un món d’homes, el pesquer, les dues úniques dones xarxaires a Vilanova mantenen aquest ofici en vies d’extinció
Les últimes remendadores

Foto: 

Marta Rius
La Montse i la Juani, les últimes remendadores de xarxes de pesca a Vilanova.
La Juani Rubio i la Montse Ferrer arreglen cada matí les xarxes de pesca foradades. Mentre enfilen l'agulla es plantegen projectes per crear ocupació per a futures remendadores.
“Ens agradaria formar a dones per a que l’ofici de remendadores sobrevisqui"

Dues dones assegudes en cadires de vímet sota el parasol cusen els forats de les xarxes de pesca cada matí al moll de Vilanova i la Geltrú que dona nom al seu ofici, el “Moll de les xarxaires”. A la Juani Rubio i la Montse Ferrer també se les coneix com les remendadores, les qui “remenden” o arreglen els forats amb que les xarxes s’han recollit de la mar. Són les úniques remendadores que queden en actiu, de Barcelona fins a Tarragona, en un ofici tradicionalment heretat i exercit per dones i que, cada cop, més tendeix a contractar-se a empreses especialitzades que donen ocupació a homes.

Faci fred o un sol de justícia, treballen a la intempèrie amb les xarxes a la falda des de fa uns trenta anys. El pare de la Montse era pescador i ella es va iniciar amb les xarxes als 15 anys, a través de les seves mestres de la Confraria, la Paquita i la Carme Maria. La Juani, va començar amb 24 anys, després de casar-se amb un pescador. Va ser la seva sogra qui li va ensenyar l’ofici, destresa de la qui en té un bon record. En la bona època, havien arribat a ser una quinzena de remendadores vilanovines amb un sou auster i unes condicions laborals que, amb el temps, van aconseguir dignificar. Les jubilacions han anat fent minvar la xifra fins a les dues darreres supervivents.

Avui treballen per a sis barques d’encerclament (o de llum) que surten de nit del Port de Vilanova per a pescar peix blau. Majoritàriament tornen a l’alba amb sardines i seitons. “Tant si les caixes arriben plenes al moll o no, treballem de dilluns a divendres perquè sempre hi ha forats per arreglar”, remarca la Juani. El de Vilanova, és el segon port més gran de Catalunya en volum. En actiu hi ha 53 embarcacions en total: 18 d’arrossegament, 7 d’encerclament, 5 palangrers i 23 d’arts varis (cloïssa, sípia, pop…). “El problema és que hi ha peix que es ven al preu de fa 30 anys i, per tant, els pescadors amb prou feines es guanyen la vida. Així es difícil sobreviure, en general, per a les famílies pesqueres, i en concret per a nosaltres, perquè els patrons no poden contractar més remendadores”, explica la Montse.

Foto: Marta Rius

El material de treball ha anat variant amb el temps: les agulles de remendar han passat de la fusta al plàstic; i les xarxes, que eren manufacturades de cotó orgànic i es tintaven, ara són de nylon xinès. “En aquest sentit, l’evolució de les nostres eines de treball ha suposat una millora perquè ja no hem de deixar les agulles de fusta en remull amb oli i les xarxes són més resistents”, riu la Montse. El que s’ha mantingut és la tradició que els pescadors assenyalin els forats de les xarxes lligant unes vetes blanques per ajudar a les remendadores a localitzar-los. Les corrents, les deixalles, els galls (senyals de mar) o els peixos grossos poden ser causants d’avaries a les xarxes.

Hi ha tota una terminologia pròpia a les converses de la Juani i la Montse, que confessen saber-ho tot l’una de l’altra després d’adobar les xarxes juntes durant dècades. “Nyinyolen” quan uneixen pel llarg els tels de xarxa de 100 m per a fer peces de més de 300 m; “entesten” quan uneixen els tels en costures horitzontals; “ensimulsen” quan reforcen la malla; fan curses per fer més entretinguts els arranjaments “de puny a puny” de la xarxa; i van a “treballar en terra” quan les xarxes no poden sostenir-les econòmicament. Que també ho ha fet durant una temporada la Juani. “Si penso amb el cor, em faria il·lusió que els meus fills continuessin amb la feina de les xarxes, però pensant amb el cap, sé que el seu futur està treballant en terra”.

Foto: Marta Rius

La Juani coordina per telèfon la rebuda de les xarxes de les barques, “per la resta, la Montse i jo fem la mateixa feina amb les mans, això ens dona llibertat i autonomia laboral”, assenyala. La comunicació constant és necessària entre elles per orientar-se mútuament en un art a quatre mans. “La Montse és més ràpida enfilant agulles”, pressumeix la Juani. “I la Juani és millor ensimulsant”, li respon la Montse en una picada d’ullet. “Fa molts anys que m’hi dedico perquè les dues ens fem companyia, anem parlant, les hores se’ns passen volant i ens divertim”, afegeix la Montse. La feina artesanal però, lluny d’imaginaris bucòlics, té les seves dolències derivades: artritis als dits, hèrnies discals, molèsties lumbars… “Estar assegudes durant hores, al contrari del què pensa la gent, és molt esgotador”, afirma la Juani.

Quan se’ls hi pregunta sobre la jubilació i el relleu en aquest ofici que perilla, ambdues en parlen amb resignació. Els hi agradaria que, com van viure de joves, sorgissin noves aspirants a continuar la seva feina, però ho veuen pelut, si no se les acompanya amb una injecció econòmica que ho possibiliti. “Ens agradaria formar a dones per a que l’ofici de remendadores sobrevisqui perquè, sense la nostra feina, les barques no podrien sortir a pescar; però necessitaríem una empenta tant dels patrons com de l’administració. Soles, és difícil”, diu la Juani. “Hem rebut homenatges bonics des de l’Ajuntament, per exemple, l’últim a l’Espai Far; se’ns té presents. Recentment, a més, el Cep i la Nansa ha publicat un conte on s'il·lustra una remendadora. I fa temps que treballem plegades amb l’Associació de Dones La Frontissa, que creu en nosaltres i ens visibilitza”. L'entitat els hi planteja iniciatives per crear ocupació i evitar la desaparició de les xarxaires. Per exemple, crear una cooperativa de dones remendadores on les sòcies treballadores es formin i treballin per a les barques de Vilanova -i la resta de costa catalana-. És un horitzó que necessitarà de xarxes de solidaritat que ja s’han començat a nyinyolar.
 

També et pot interessar