El telefilm 'Pau Casals' mostra l'home més enllà del músic

Se centra en un any de la vida del mestre a l'exili, quan un dels seus alumnes el farà replantejar-se tornar a tocar

David Canto / Pantalla.cat

24/10/2017

Arts

Fa cinc anys el guionista Jordi Vallejo va visitar “la casa museu/Vil·la Casals” i en va sortir sorprès pel fet que ningú no hagués fet fins ara cap ficció sobre Pau Casals. Va començar a llegir-ne biografies i es va adonar que l'exili era el moment que millor podia sintetitzar el personatge: volien explicar la història de l'humanista, més enllà de la música. La productora Minoria Absoluta, al darrere de pel·lícules com 'Macià contra Companys' o 'Cervantes contra Lope', es va interessar pel projecte i la pel·lícula, que compta amb la col·laboració de la Fundació Pau Casals, i producció de TV3, d'Euskal Telebista i francesa. La pel·lícula arribarà aquest divendres, 3 de novembre.

Joan Pera: “Casals ho va donar tot, fins i tot el seu silenci, per la seva pàtria”

Recuperem aquest article del passat desembre 2016, quan es va filmar la pel·lícula a Sant Salvador.

Pau Casals va col·locant una a una les seves pertinences a la maleta. És el 1939 i les tropes de Franco han entrat a Barcelona. Marxarà del país, a l'exili, convençut de no tornar-ne fins que a Catalunya no s’hi restableixi la llibertat i la democràcia. Marxarà sense saber que només hi tornarà per a l'enterrament d'una amiga molt estimada. Tornarà a París, però també se'n veurà obligat a marxar, amb l'arribada de les tropes alemanyes. “La pel·lícula comença com 'Maleïts malparits': un nazi a visita Casals i el convida a tocar davant de Hitler, i ell s'hi nega. Surt d'Espanya per anar a una França ocupada pels nazis...”, explica el director de 'Pau Casals', Manuel Huerga: “La pel·lícula se centra en el període en què Casals va viure a l'exili, a Prada de Conflent. Amb la seva fama es podria haver instal·lat als Estats Units, a Londres o on hagués volgut, però va preferir quedar-se a prop de Catalunya, on encara pogués veure el Canigó. I des d'allà, ajudar els refugiats en allò que pogués”.

Després de quatre setmanes a les localitzacions reals on va viure Pau Casals a Prada, a la Catalunya Nord, l'equip va dedicar l'últim dia de rodatge a filmar a la Vil·la Casals, al Vendrell. Jordi Vallejo destaca que Casals “va viure molts anys, va viure dues guerres i té una vida molt rica i molt interessant”. “De Casals què coneixem? 'El cant dels ocells', el discurs a l'ONU... però en general crec que no és coneguda la seva activitat durant la guerra i aquest compromís que tenia amb l'època, sobretot amb els exiliats i refugiats de la Guerra Civil”. Vallejo i la coguionista Maria Jaén s'han documentat a través de biografies, documentals, i l'arxiu de la Fundació Pau Casals. “Més enllà de ser el millor violoncelista de la història, el que ens interessava era la part humanista, el fet d'anar a l'exili i decidir deixar de tocar fins que les altres democràcies d'Europa no condemnessin la dictadura de Franco. Això ho sintetitzava tot: la vessant musical, però sobretot humanista. Sacrifica la seva vida de gran músic per anar a viure a Prada, com un pobre, i a més deixant de tocar. Era un moment que tocava les dues coses i teníem clar que és el que volíem explicar”.

A 'Pau Casals' Carme Sansa interpreta la Francesca Vidal, la dona que va acompanyar més anys el Mestre: “Segurament va ser la dona més important, junt a la mare, de la vida de Pau Casals, i va tornar a Espanya just pel seu enterrament”, assegura. Sansa, que va veure Pau Casals tocar a Prada a principis dels anys 60, no creu que es pogués trobar un actor més exacte que Joan Pera, per a interpretar-lo: “A Prada vaig anar a un museu sobre el músic, hi vaig veure un documental i el Joan era igual al Pau!”. Nao Albet, que dóna vida a l'alumne que influirà el músic, afegeix: “Joan Pera té un perfil que s'assembla molt a Pau Casals. En Manel Huerga li deia: 'dóna'm el perfil Pau Casals, amb aquest altre ets Pera'”.

Per a Joan Pera ha estat una gran responsabilitat, assumir el paper de Casals: “És un personatge que la gent s'estima molt i se l'ha fet seu. Tothom té una idea del seu Pau Casals”. “Els músics, els especialistes en Bach, i els violoncelistes ja el coneixen. En fer una pel·lícula l'apropem a la gent que potser sap que tocava 'El cant dels ocells' però que no coneix tant la persona humana. És una persona que val la pena en tots els aspectes: humà, social, polític, patriòtic, català...”. El guionista Jordi Vallejo recorda que la resta del món coneix bastant aquesta vessant humanista i els seus sacrificis. “I aquí no es coneix gaire. Durant la Dictadura per raons òbvies, i després no s'ha recollit el guant, per equiparar-nos a la resta del món quant a enaltir el personatge: té algunes estàtues i una autopista. Però totes les biografies i entrevistes que hi ha les han fet a fora. Quan es passi 'Pau Casals' a la televisió molts catalans descobriran una vessant d'ell que desconeixien”, anticipa.

Joan Pera recorda les paraules de Casals: “'El violoncel és la meva veu i silenciar-lo és un gran sacrifici, per a mi. Potser el més gran dels sacrificis. Però el violoncel és la meva única arma per protestar i no tornaré a tocar enlloc fins que Catalunya no torni a ser Catalunya'”. “Ho dóna tot, fins i tot el seu silenci, per la seva pàtria: 'No tornaré a tocar fins que Catalunya torni a ser Catalunya'. Quin bé per a la gent que hi hagi aquesta persona! Que a més a més és músic, el millor músic del món, és un gran coneixedor de Bach i un revolucionari del violoncel, i és persona, català, humà i solidari. Extraordinari”, sentencia Pera. “A la pel·lícula diu: 'Vaig decidir donar el meu temps i tot el que tenia als exiliats espanyols, als refugiats espanyols' i 'de totes les coses que he fet a la meva vida, aquesta és la que n'estic més content'. Te n'ensenya la part humana”. Els propers mesos la podrem veure a la televisió.