Jump to navigation
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
El realisme màgic de la memòria em farà escriure aquest article a raig. Serà realista perquè en tot el que hi evocaré no hi haurà cap invent. Serà màgic perquè no depèn ja de mi desgranar el què en queda d’una experiència trasbalsadora i definitiva de fa més de 30 anys.
Recordo que era un capvespre de principis de tardor. Deuria tenir uns disset anys i una professora del meu poble va proposar-me d’anar a Cine Club aquella mateixa nit. Em passaria a buscar amb el cotxe per les Cases Roges i després em tornaria a casa. N’havia sentit a parlar del Cine Club i de persones amb les que, sense conèixer-les, m’emmirallava; persones amb les que jo voldria assemblar-me pel seu aire greu i pensatiu, per la seva aureola de saviesa. Però què era exactament el “cine club”? Perquè m’era tan especial, tan atractiu, tan fascinant, i com era que se m’havia presentat l’ocasió de desvetllar aquesta curiositat feliç? Com si es tractés d’un primer amor, no em creia que l’atzar em portés a aquell temple. I de sobte la pregunta: en seria prou digne de l’experiència?
De cop sec a la butaca del, aleshores, Cinema Majestic. No conec a ningú, llevat de la mestra del meu poble que m’ha fet de taxista. S’apaguen els llums i tota jo soc un tremolor de joia, d’emoció, de predisposició a lliurar-me literalment a aquella projecció.
I comença la pel·lícula. Una mena de bufó geperut proclama la mort de Giuseppe Verdi. A l’instant s’anuncien, en una espectacular hisenda de l’Emilia Romagna (i d’aquí també neix el meu amor a primera vista per aquest país veí, la bella i convulsa Itàlia) el naixement de l’Olmo i l’Alfredo, dos nens que naixent el mateix dia i pràcticament sota el mateix sostre, pertanyen a dos mons socialment oposats. Però la infantesa això encara ho ignora, i per la innocència i per la puresa els nens són nens i juguen, s’estimen i creixen junts. Després són joves, adolescents que també s’engresquen i comparteixen les pulsions mascles més rudimentàries. Podria continuar... però qui a aquestes alçades no sap que parlo de Novecento, que parlo de Bernardo Bertolucci, que parlo de la lluita de classes, la crueltat, la bellesa, la injustícia, la història, l`èpica, la lírica, la burgesia, els camperols, de l’aberrant feixisme que com diu el ja home Olmo, “no creix en una nit com un bolet”.
Des d’aleshores no he pogut aixecar-me mai més d’un cinema sense que l’última nota de la banda sonora deixi de sonar, fins que l’últim crèdit es fongui pantalla endins.
I crec que sí, que des d’aquella nit vaig entrar a formar part d’aquesta “ordre sagrada” que ret tribut cada setmana a l’art suprem del cinema. I si encara necessitava una prova per acabar-me de convèncer de la meva integració a aquesta federació d’ànimes que vivim el cinema com a part indestriable de la vida, el meu primer amor tenia dues parts, o sigui que el divendres següent hi hauria de tornar!
Sílvia Amigó
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.
