'We’ll always have Paris', per Fina Corredor

Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.

Penso Cal Bolet i recordo les sessions de les primeres Mostres de Curtmetratges organitzades pel Cine Club Vilafranca (CCV).

Penso Cine Club Vilafranca i recordo el cinema Bogart. A Vilafranca vam tenir l'enorme sort que obrissin un petit multicine (2 sales) el 1982: el Cinema Bogart. Recordo la primera pel·lícula que vaig anar a veure amb l'institut: "Yentl". Anys més tard em vaig "enganxar" a aquest cinema perquè el propietari era un autèntic amant del setè art: organitzava cicles d'autor, els divendres es projectaven els films del CCV, per el 8 de març ens prestava la sala per projectar alguna pel·lícula de temàtica feminista, i també col·laborava amb altres entitats socials; en aquells anys podia anar fins a quatre vegades al cinema en una setmana (oi, Toni?) Hi va haver una època en què jo treballava a la redacció de La Fura fent la secció de cinema; hi havia un noi (JF) que cada setmana ens deixava la programació del CCV i, en una d'aquelles trobades, em va convidar a formar part del Cine Club. Va ser un honor entrar-hi a la Junta i compartir reunions amb bona part dels qui havien creat aquesta entitat i també amb els nous membres que hi vam entrar. Varen ser uns anys molt bonics i molt feliços, durant els qual vaig coincidir amb altres apassionats del cinema, ben diferents i ben enriquidors. Quina sort haver crescut amb “el Bogart”!

Penso Bogart i penso Casablanca. Després de celebrar el 50è aniversari del CCV, he tornat a veure el film amb una mirada nova; qui no ha vist Casablanca en totes les seves versions, original o doblades, passades per la censura o no? Aquest últim cop n'he rigut força, amb l’acidesa del Rick i del comissari; del cinisme i de la corrupció. De refugiats, n'hi ha hagut sempre; i se n'ha abusat sempre. A Casablanca eren blancs i europeus, rics o molt rics a qui les seves joies i calers no els valien gaire, atrapats en una ciutat-pont camí a una d’altra que les portarà a l’Amèrica desitjada. Refugiats que patien les extorsions i excessos de "negociants".

És trist... la nostra història és com un bucle, una espiral de desencerts que van repetint-se. Benaurats els què sempre valents i fidels a les seves conviccions, canten La Marsellesa ben fort (i contagiant de dignitat) mentre un grupuscle poderós s'excedeix en terra neutral. Admiro aquest Rick que, sota aparença de cinisme, se la juga de nou per la seva natura; i renuncia a l'amor perquè aquest és l'amor de debò.

“You must remember this...”

Fina Corredor
La de la Fila 7 a la Sala 2